“Cal que ens alliberem de resistències i recriminacions, d’egoismes i ambicions, de rigorismes i insatisfaccions, per a encomanar-nos i intercedir davant Déu, trobant en Ell una pau que salva de qualsevol tempestat. Adorem, intercedim i plorem pels altres. Permetem al Senyor que faci meravelles. No temem, Ell ens sorprendrà”. El Papa, en la missa crismal d’aquest Dijous Sant en la basílica de Sant Pere, va ser qualsevol cosa menys condescendent amb els sacerdots, els va convidar a recuperar la compunció, però tampoc es va oblidar d’agrair el seu sacrifici i lliurament. Avís per a navegants.
“Des de fa temps sento la necessitat de compartir amb vostès, en aquest Dijous Sant de l’Any de l’oració, alguns pensaments sobre un aspecte de la vida espiritual bastant descurat, però essencial. Ho proposo amb una paraula potser passada de moda, però que crec que ens faci bé redescobrir: la compunció”, els havia dit a tall d’introducció en una extensa homilia.
“A nosaltres, els seus Pastors, el Senyor no ens demana judicis despectius sobre aquells que no creuen, sinó amor i llàgrimes pels quals estan allunyats. Les situacions difícils que veiem i vivim, la falta de fe, els patiments que toquem, en entrar en contacte amb un cor compungit, no susciten la determinació en la polèmica, sinó la perseverança en la misericòrdia”, els va dir.
“Avui, en una societat secularitzada, correm el risc de mostrar-nos molt actius i al mateix temps de sentir-nos impotents, amb el resultat de perdre l’entusiasme i de caure en la temptació de ‘tirar els rems en la barca’, de tancar-nos en la queixa i de fer prevaler la magnitud dels problemes sobre la immensitat de Déu. Si això succeeix, ens tornem amargs i sarcàstics”, va apuntar Francesc davant un clergat que l’escoltava amb atenció, com es va poder veure a través de la retransmissió efectuada per Vatican News.
Abans, com els va indicar, Francesc els va parlar de la compunció, els va recordar que “no és un sentiment de culpa que ens tomba per terra, no és l’escrúpol que paralitza, sinó un agulló benèfic que crema per dins i cura, perquè el cor, quan veu el propi mal i es reconeix pecador, s’obre, acull l’acció de l’Esperit Sant, aigua viva que el sacseja fent córrer les llàgrimes sobre el rostre”.
Delectar-se en els greuges
“Però és necessari comprendre bé què signifiquen les llàgrimes de compunció”, va prosseguir el Papa. “No es tracta de sentir llàstima d’un mateix, com sovint ens veiem temptats a fer. Això succeeix, per exemple, quan estem desil·lusionats o preocupats per les nostres expectatives frustrades, per la falta de comprensió per part dels altres, potser germans de comunitat o superiors. També quan, a causa d’un estrany i malsà gust del nostre esperit, ens delectem en els greuges rebuts per a autocompadir-nos”.
“Tenir llàgrimes de compunció, en canvi, és penedir-se seriosament d’haver entristit a Déu amb el pecat; és reconèixer estar sempre en deute i no ser mai creditors; és admetre haver perdut el camí de la santedat, no havent cregut en l’amor d’Aquell que va donar la seva vida per mi. És mirar-me dins i fer-me mal per la meva ingratitud i la meva inconstància; és considerar amb tristesa la meva malícia i les meves falsedats; és baixar als racons de la meva hipocresia”, va desgranar el Papa.
En aquest sentit, va afirmar que “la compunció requereix esforç, però restitueix la pau; no provoca angoixa, sinó que alleugereix l’ànima de les càrregues, perquè actua en la ferida del pecat, disposant-nos a rebre precisament allà la carícia del metge celestial”, per la qual cosa va convidar a preguntar-se “que presents estan la compunció i les llàgrimes en el nostre examen de consciència i en la nostra oració”.
“Interroguem-nos si amb el fet de passar dels anys les llàgrimes augmenten. Sota aquest aspecte seria bo que ocorregués al revés de com succeeix en la vida biològica, en la qual quan creixem plorem menys que quan érem nens. No obstant això, en la vida espiritual, en la qual compta fer-se com a nens, qui no plora retrocedeix, envelleix per dins”, va asseverar el Papa.
“Qui es compungeix de cor se sent més germà de tots els pecadors del món, sense un indici de superioritat o d’aspror de judici, sinó amb el desig d’estimar i reparar”, va remarcar el Papa, per després afirmar que “el Senyor busca, especialment entre els consagrats a Ell, als qui plorin els pecats de l’Església i del món, fent-se instrument d’intercessió per tots”.
Finalment, i abans d’agrair als sacerdots “pels seus cors oberts i dòcils; gràcies per les seves fatigues i les seves llàgrimes, gràcies per portar la meravella de la misericòrdia de Déu als germans i a les germanes del nostre temps”, els va voler compartir dos consells.
“El primer és el de no mirar la vida i la crida en una perspectiva d’eficàcia i d’immediatesa, lligada només a l’avui i a les seves urgències i expectatives, sinó en el conjunt del passat i del futur”, li va dir. El segon va ser: “Redescobrir la necessitat de dedicar-nos a una oració que no sigui de compromís i funcional, sinó gratuïta, serena i prolongada. Tornem a l’adoració i a l’oració del cor”.
* Article de José Lorenzo publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘
