El Papa Francesc va advertir el passat dimecres 25 d’octubre que “el clericalisme és una forma de mundanitat que maltracta al poble de Déu”. Ho va dir durant una intervenció en la 18a Congregació General de l’Assemblea sinodal, en la qual també va assenyalar que l’Església, com a poble de Déu, és aquest “poble senzill i humil que camina en la presència del Senyor”, que és “infal·lible”, i que transmet la fe en “dialecte femení”.
A l’inici d’una Congregació General en què es va dur a terme la votació per a l’aprovació de la “Carta de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes al Poble de Déu” i les intervencions amb les “impressions generals” sobre l’Informe de Síntesi que es publicarà dissabte que ve 28 d’octubre, Francesc va fer un parlament que molts van interpretar com una esbroncada en tota regla.
“Quan els ministres s’excedeixen en el seu servei i maltracten al poble de Déu, desfiguren el rostre de l’Església amb actituds masclistes i dictatorials”, va dir el pontífex en to greu i en castellà improvisat. Després va manifestar el dolor que li provoca “trobar en alguns despatxos parroquials la “llista de preus” dels serveis sacramentals com si es tractés d’un supermercat”. En aquest aspecte, va advertir que “o l’Església és el poble fidel de Déu en camí, sant i pecador, o acaba sent una empresa de serveis variats”.
Francesc va criticar també la naturalitat amb què es parla dels cardenals com a “prínceps de l’Església” o dels nomenaments episcopals “com a ascensos de carrera”. “El sant poble fidel de Déu, continua tirant endavant amb paciència i humilitat suportant els menyspreus, maltractaments, marginacions de part del clericalisme institucionalitzat”, va lamentar el Papa.
Intervenció íntegra
M’agrada pensar l’Església com a poble fidel de Déu, sant i pecador, poble convocat i cridat amb la força de les benaurances i de Mateo 25.
Jesús, per a la seva Església, no va assumir cap dels esquemes polítics del seu temps: ni fariseus, ni saduceus, ni essenis, ni zelotes. Cap “corporació tancada”; simplement reprèn la tradició d’Israel: “tu seràs el meu poble i jo seré el teu Déu”.
M’agrada pensar l’Església com aquest poble senzill i humil que camina en la presència del Senyor (el poble fidel de Déu). Aquest és el sentit religiós del nostre poble fidel. I dic poble fidel per a no caure en els tants enfocaments i esquemes ideològics amb què és “reduïda” la realitat del poble de Déu. Senzillament poble fidel, o també, “sant poble fidel de Déu” en camí, sant i pecador. I l’Església és aquesta.
Una de les característiques d’aquest poble fidel és la seva infal·libilitat; sí, és infal·lible in credendo. (In credendo falli nequit, diu LG 12) Infabilitas in credendo. I ho explico així: “quan vulguis saber allò que creu la Santa Mare Església, busca en el Magisteri, perquè ell és encarregat d’ensenyar-t’ho; però quan vulguis saber com creu l’Església, aleshores busca al poble fidel.
Em ve a la memòria una imatge: el poble fidel reunit a l’entrada de la catedral d’Efes. Diu la història (o la llegenda) que la gent estava a banda i banda del camí cap a la catedral mentre els bisbes en processó feien la seva entrada, i que a l’uníson repetien: “Mare de Déu”, demanant a la jerarquia que declarés dogma aquesta veritat que ja ells posseïen com a poble de Déu. (Alguns diuen que tenien pals a les mans i els hi mostraven als bisbes). No sé si és història o llegenda, però la imatge és vàlida.
El poble fidel, el sant poble fidel de Déu, té ànima, i perquè podem parlar de l’ànima d’un poble podem parlar d’una hermenèutica, d’una manera de veure la realitat, d’una consciència. El nostre poble fidel té consciència de la seva dignitat, bateja els seus fills, enterra als seus morts.
Els membres de la jerarquia venim d’aquest poble i hem rebut la fe d’aquest poble, generalment de les nostres mares i àvies, “la teva mare i la teva àvia”, li diu Pablo a Timoteo, una fe transmesa en dialecte femení, com la Mare dels macabeus que els parlava “en dialecte” als seus fills. I aquí m’agrada subratllar que, en el sant poble fidel de Déu, la fe és transmesa en dialecte, i generalment en dialecte femení. Això no sols perquè l’Església és Mare i són precisament les dones les qui millor la reflecteixen; (l’Església és dona) sinó perquè són les dones les que saben esperar, saben descobrir els recursos de l’Església, del poble fidel, s’arrisquen més enllà del límit, potser amb por, però coratjoses, i en el clarobscur d’un dia que comença s’acosten a un sepulcre amb la intuïció (encara no esperança) que pugui haver-hi una mica de vida.
La dona del sant poble fidel de Déu és reflex de l’Església. L’Església és femenina, és esposa, és mare.
Quan els ministres s’excedeixen en el seu servei i maltracten al poble de Déu, desfiguren el rostre de l’Església amb actituds masclistes i dictatorials (n’hi ha prou amb recordar la intervenció de la germana Liliana Franco). És dolorós trobar en alguns despatxos parroquials la “llista de preus” dels serveis sacramentals com si es tractés d’un supermercat. O l’Església és el poble fidel de Déu en camí, sant i pecador, o acaba sent una empresa de serveis variats. I quan els agents de pastoral prenen aquest segon camí, l’Església es converteix en el supermercat de la salvació i els sacerdots mers empleats d’una multinacional. És la gran derrota a la qual ens porta el clericalisme. I això amb molta pena i escàndol (només cal anar a sastreries eclesiàstiques a Roma per a veure l’escàndol de sacerdots joves provant-se sotanes i barrets o albes i roquetes amb encaixos).
El clericalisme és un fuet, és un assot, és una forma de mundanitat que embruta i danya el rostre de l’esposa del Senyor; esclavitza al sant poble fidel de Déu.
I el poble de Déu, el sant poble fidel de Déu, segueix endavant amb paciència i humilitat suportant els menyspreus, maltractaments, marginacions de part del clericalisme institucionalitzat. I, amb quanta naturalitat parlem dels prínceps de l’Església, o de promocions episcopals com a ascensos de carrera! Els horrors del món, la mundanitat que maltracta al sant poble fidel de Déu.
