“El cristià no pot conformar-se a tenir esperança; també ha d’irradiar esperança, ser un sembrador d’esperança. Aquest és el do més bell que l’Església pot fer a tota la humanitat, sobretot en moments en què tot sembla plegar les veles”. És la petició que ha fet el Papa en la catequesi d’aquest matí a l’audiència general, l’última dedicada a l’Esperit Sant i l’Església, que va començar el 29 de maig passat.
Ja dins de l’Aula Pau VI, a causa de les baixes temperatures que es registren a l’exterior, a la plaça de Sant Pere, Francesc ha recordat en la seva al·locució que “l’Esperit Sant és la font sempre cabalosa de l’esperança cristiana” i que “si l’Església és una barca, l’Esperit Sant és la vela que la impulsa i la fa avançar en el mar de la història, avui com ahir!”.
Però l’esperança, ha advertit el Pontífex, “no és una paraula buida, ni el nostre desig que les coses vagin bé: és una certesa, perquè es fonamenta en la fidelitat de Déu a les seves promeses. Per això s’anomena virtut teologal: perquè és infosa per Déu i té Déu com a garant. No és una virtut passiva, que es limita a esperar que les coses passin. És una virtut supremament activa que ajuda a fer que passin”, ha subratllat.
En aquest punt, el Papa ha citat el teòleg de l’alliberament José Comblin “-algú que va lluitar per l’alliberament dels pobres”-, en destacar que “l’Esperit Sant és a l’origen del clam dels pobres. És la força que es dona als qui no tenen força”.
Finalment, a l’hora que els cristians donin testimoni d’aquesta esperança, ha recomanat, seguint les paraules de Pere, fer-ho “amb dolcesa i respecte”, perquè “no és la força dels arguments el que convencerà les persones, sinó l’amor que sapiguem posar-hi. Aquesta és la primera i més eficaç forma d’evangelització. I està oberta a tots!”.
A l’hora de les salutacions als fidels presents -com és habitual, entre ells diverses parelles de nuvis-, Francesc ha començat al·ludint a un tema que ha agitat la situació política internacional: “Segueixo amb atenció tot el que està passant a Síria en aquest moment delicat de la seva història. Desitjo que s’arribi a una solució política que, sense altres conflictes i divisions, promogui l’estabilitat del país. Reso, per intercessió de la Mare de Déu, perquè el poble sirià pugui viure en pau i seguretat a la seva estimada terra, i que les diverses religions puguin caminar juntes en l’amistat i el respecte mutu, pel bé d’aquesta nació afligida per tants anys de guerra”, ha implorat.
Finalment, i com ja és habitual, el Papa ha assenyalat que “penso sempre en la martiritzada Ucraïna, que està patint tant en aquesta guerra. Resem perquè es trobi un camí de sortida, i penso en Palestina, a Israel, a Myanmar… Que torni la pau, que hi hagi pau, la guerra sempre és una derrota, resem per la pau”, ha conclòs la seva súplica.
La catequesi del Papa en l’Audiència General
Estimats germans i germanes, bon dia!
Hem arribat al final de les nostres catequesis sobre l’Esperit Sant i l’Església. Dediquem aquesta última reflexió al títol que hem donat a tot el cicle, és a dir: «L’Esperit i l’Esposa». L’Esperit Sant condueix el Poble de Déu cap a Jesús, la nostra Esperança». Aquest títol es refereix a un dels darrers versicles de la Bíblia, al llibre de l’Apocalipsi, que diu: «L’Esperit i l’Esposa diuen: “Vine!”» (Ap 22,17). A qui es dirigeix aquesta invocació? Al Crist ressuscitat. De fet, tant Sant Pau (cf. 1 Cor 16:22) com la Didaché, un escrit de l’època apostòlica, testimonien que en les reunions litúrgiques dels primers cristians ressonava en arameu el crit «Maràna tha!», que significava precisament «Vine, Senyor!».
En aquella fase més antiga, la invocació tenia un rerefons que avui anomenaríem escatològic. Expressava, en efecte, l’ardent espera del retorn gloriós del Senyor, de la «parusia». Aquest crit i l’expectació que expressa mai no s’han esvaït a l’Església. Fins i tot avui, a la missa, immediatament després de la consagració, es proclama la mort i resurrecció de Crist «a l’espera de la seva vinguda». Però aquesta espera de la vinguda última de Crist no ha quedat sola i única. A ella s’hi ha unit també l’expectativa de la seva vinguda contínua en la situació present i pelegrina de l’Església. I és en aquesta vinguda en què l’Església pensa sobretot quan, animada per l’Esperit Sant, clama a Jesús: «Vine!».
S’ha produït un canvi -o millor dit un desenvolupament- ple de significat respecte al crit «Vine!» en els llavis de l’Església. Aquest no es dirigeix habitualment només a Crist, sinó també al mateix Esperit Sant! Aquell qui clama és ara també Aquell a qui es clama. «Vine!» és la invocació amb la qual comencen gairebé tots els himnes i oracions de l’Església dirigits a l’Esperit Sant: “Vine, oh Esperit Creador”, diem en el Veni Creator, i “Vine, Esperit Sant”, Veni Sancte Spiritus, en la seqüència de Pentecosta; i així en moltes altres oracions. I és just que així sigui, perquè, després de la Resurrecció, l’Esperit Sant és el veritable «alter ego» de Crist, Aquell qui ocupa el seu lloc, que el fa present i operant a l’Església. És Ell qui «anunciarà el que ha de venir» (cf. Jn 16,13) i ho fa desitjar i esperar. Per això Crist i l’Esperit són inseparables, també en l’economia de la salvació.
L’Esperit Sant és la font sempre cabalosa de l’esperança cristiana. Sant Pau ens va deixar aquestes paraules precioses: «Que el Déu de l’esperança us ompli, creients, de tot goig i pau, perquè abundeu en esperança per la força de l’Esperit Sant» (Rm 15,13). Si l’Església és una barca, l’Esperit Sant és la vela que la impulsa i la fa avançar en el mar de la història, avui com ahir!
L’esperança no és una paraula buida, ni el nostre desig vague perquè les coses vagin bé: és una certesa, perquè es fonamenta en la fidelitat de Déu a les seves promeses. Per això s’anomena virtut teologal: perquè és infosa per Déu i té Déu com a garant. No és una virtut passiva, que es limita a esperar que les coses passin. És una virtut supremament activa que ajuda a fer que passin. Algú que va lluitar per l’alliberament dels pobres va escriure aquestes paraules: «L’Esperit Sant és a l’origen del clam dels pobres. És la força que es dona als qui no tenen força. Ell dirigeix la lluita per l’emancipació i la plena realització del poble dels oprimits».
El cristià no pot conformar-se a tenir esperança; també ha d’irradiar esperança, ser un sembrador d’esperança. Aquest és el do més bell que l’Església pot fer a tota la humanitat, sobretot en moments en què tot sembla abaixar les veles.
L’apòstol Pere va exhortar els primers cristians amb aquestes paraules: «Adoreu el Senyor, Crist, en els vostres cors, estant sempre disposats a donar resposta a tothom qui us demani raó de l’esperança que hi ha en vosaltres». Però va afegir una recomanació: «Tanmateix, feu-ho amb dolcesa i respecte.» (1 Pe 3,15-16). Sí, perquè no és la força dels arguments el que convencerà les persones, sinó l’amor que sapiguem posar-hi. Aquesta és la primera i més eficaç forma d’evangelització. I està oberta a tots!
Estimats germans i germanes, que l’Esperit ens ajudi sempre a «abundar en esperança en virtut de l’Esperit Sant»!
Article de José Lorenzo publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘
