“Aquesta jove filla d’Israel no tria protegir-se del món, no tem els perills i els judicis dels altres, sinó que surt a l’encontre dels altres”. Francesc —que va excusar la lectura de la catequesi a causa dels efectes d’un “fort refredat”— va destacar el lliurament de la Verge Maria glossant la seva visita, embarassada, a la seva parenta Isabel. En aquella trobada joiosa, “Maria no parla de si mateixa, sinó de Déu, i eleva una lloança plena de fe, esperança i alegria, un cant que ressona cada dia a l’Església durant la pregària de les Vespres: el Magnificat”, contextualitza el Papa en la catequesi.
“Maria canta la gràcia del passat, però és la dona del present que porta en el seu ventre el futur”, indica la catequesi, llegida per un oficial de la Secretaria d’Estat. Per això, per finalitzar, Francesc demana a Déu “la gràcia de saber esperar el compliment de totes les seves promeses; i que ens ajudi a acollir en les nostres vides la presència de Maria. Posant-nos a la seva escola, que tots descobrim que tota ànima que creu i espera «concep i engendra el Verb de Déu»”.
En el moment de les habituals salutacions als grups de pelegrins que omplien l’Aula Pau VI, el Papa (que només va llegir personalment el destinat als de llengua espanyola) va demanar “pregar pels sacerdots i les persones consagrades que exerceixen el seu ministeri en països pobres i devastats per la guerra, especialment a Ucraïna, l’Orient Mitjà i la República Democràtica del Congo. Per a molts, aquesta presència és una prova que Déu sempre es recorda d’ells”.
Finalment, el Papa va improvisar unes paraules en què, de nou, va demanar resar “per la martiritzada Ucraïna, Israel, Jordània i tants països que estan patint”, i va instar també a “recordar els desplaçats de Palestina i pregar per ells”, tan sols unes hores després que, arran de la trobada entre el president Donald Trump i el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu a la Casa Blanca, el magnat nord-americà anunciés que “prendrà el control” de la Franja de Gaza, que reconstruirà per convertir-la en la nova “Riviera de l’Orient Mitjà”, prèvia expulsió de la població palestina que encara queda a la zona cap a Egipte i Jordània.
Catequesi del Papa
Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui contemplem la bellesa de Jesucrist, la nostra esperança, en el misteri de la Visitació. La Verge Maria visita Santa Isabel; però és sobretot Jesús, en el ventre de la mare, qui visita el seu poble (cf. Lc 1,68), com diu Zacaries en el seu himne de lloança.
Després del seu astorament i admiració davant allò que li anuncia l’Àngel, Maria s’aixeca i es posa en camí, com tots els cridats en la Bíblia, perquè «l’únic acte amb què l’ésser humà pot correspondre al Déu que es revela és el de la disponibilitat il·limitada» (H.U. VON BALTHASAR, Vocazione, Roma 2002, 29). Aquesta jove filla d’Israel no tria protegir-se del món, no tem els perills i els judicis dels altres, sinó que surt a l’encontre dels altres.
Quan una persona se sent estimada, experimenta una força que posa en moviment l’amor; com diu l’apòstol Pau, «l’amor de Crist ens posseeix» (2Co 5,14), ens impulsa, ens mou. Maria sent l’impuls de l’amor i acudeix a ajudar una dona que és parenta seva, però també una anciana que, després d’una llarga espera, acull un embaràs inesperat, difícil d’afrontar a la seva edat. Però la Verge acudeix a Isabel també per compartir la seva fe en el Déu de l’impossible i l’esperança en el compliment de les seves promeses.
La trobada entre les dues dones produeix un impacte sorprenent: la veu de la “plena de gràcia” que saluda Isabel provoca la profecia en el nen que l’anciana porta en el seu ventre i suscita en ella una doble benedicció: «Beneïda tu entre les dones i beneït el fruit del teu ventre!» (Lc 1,42). I també una benaurança: «Benaurada la que ha cregut, perquè allò que li ha dit el Senyor es complirà!» (v. 45).
Davant del reconeixement de la identitat messiànica del seu Fill i de la seva missió com a mare, Maria no parla de si mateixa, sinó de Déu, i eleva una lloança plena de fe, esperança i alegria, un cant que ressona cada dia a l’Església durant la pregària de les Vespres: el Magnificat (Lc 1,46-55).
Aquesta lloança a Déu Salvador, que brolla del cor de la seva humil serventa, és un memorial solemne que sintetitza i compleix la pregària d’Israel. Està entreteixida de ressonàncies bíbliques, signe que Maria no vol cantar “fora de cor” sinó sintonitzar amb els pares, exaltant la seva compassió pels humils, aquells petits als quals Jesús en la seva predicació declararà «benaurats» (cf. Mt 5,1-12).
La presència massiva del motiu pasqual fa també del Magnificat un cant de redempció, que té com a rerefons la memòria de l’alliberament d’Israel d’Egipte. Els verbs estan tots en passat, impregnats d’una memòria d’amor que encén de fe el present i il·lumina d’esperança el futur: Maria canta la gràcia del passat, però és la dona del present que porta en el seu ventre el futur.
La primera part d’aquest càntic lloa l’acció de Déu en Maria, microcosmos del poble de Déu que s’adhereix plenament a l’aliança (vv. 46-50); la segona recorre l’obra del Pare en el macrocosmos de la història dels seus fills (vv. 51-55), a través de tres paraules clau: memòria – misericòrdia – promesa.
El Senyor, que es va inclinar sobre la petita Maria per fer en ella «grans coses» i convertir-la en la mare del Senyor, va començar a salvar el seu poble des de l’èxode, recordant la benedicció universal promesa a Abraham (cf. Gn 12,1-3). El Senyor, Déu fidel per sempre, ha vessat un torrent ininterromput d’amor misericordiós «de generació en generació» (v. 50) sobre el poble fidel a l’aliança, i ara manifesta la plenitud de la salvació en el seu Fill, enviat per salvar el poble dels seus pecats. Des d’Abraham fins a Jesucrist, i la comunitat de creients, la Pasqua apareix així com la categoria hermenèutica per comprendre tota alliberació posterior, fins a la realitzada pel Messies en la plenitud dels temps.
Estimats germans i germanes, demanem avui al Senyor la gràcia de saber esperar el compliment de totes les seves promeses; i que ens ajudi a acollir en les nostres vides la presència de Maria. Posant-nos a la seva escola, que tots descobrim que tota ànima que creu i espera «concep i engendra el Verb de Déu» (Sant Ambròs, Exposició de l’Evangeli segons sant Lluc 2, 26).
Article publicat per José Lorenzo, en col·laboració amb ‘Religión Digital‘
