“Que els atacs i les armes es detinguin, si us plau! Comprenguin que el terrorisme i la guerra no porten a cap solució, sinó només a la mort i el patiment de molts innocents”. Així va clamar el papa Francesc després del res l’Àngelus el passat diumenge 8 d’octubre, poques hores més tard de l’atac sorpresa de l’organització Hamàs des de la Franja de Gaza i la ferotge represàlia israeliana, un conflicte que durant els primers moments ja va causar més de 1.000 morts, dels quals 700 van estar a Israel.
“Segueixo amb aprensió i dolor el que està succeint a Israel, on la violència ha esclatat encara més feroçment, provocant centenars de morts i ferits”, va dir Francesc, que va advertir novament que “tota guerra és una derrota” i va demanar resar per la pau a Israel i Palestina. El Papa va expressar també la seva proximitat a les famílies de les víctimes. “Prego per elles i per tots aquells que estan vivint hores de terror i angoixa”, va dir.
El pontífex va recordar que aquest mes d’octubre, a més d’estar dedicat a les missions, també ho està al res del Rosari. Per això, va dir: “No ens cansem d’invocar, per intercessió de Maria, el do de la pau sobre els nombrosos països del món marcats per guerres i conflictes; i continuem recordant-nos de l’estimada Ucraïna, que pateix molt cada dia, tan martiritzada”.
Catequesi
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
L’Evangeli ens presenta avui una paràbola dramàtica amb un final trist (cf. Mt 21,33-43). L’amo d’un terreny planta una vinya i la cuida bé; després, com ha d’anar-se’n a l’estranger, l’arrenda a uns vinyaters. Quan arriba el moment de la verema, envia als seus servents a rebre’n els fruits. Però els vinyaters els maltracten i els maten; llavors, l’amo mana al seu fill, i ells el maten també. Per què? Què ha sortit malament? Aquesta paràbola tanca un missatge de Jesús.
El propietari va fer tot bé, amb amor: va treballar amb esforç, va plantar la vinya, la va envoltar amb una malla per a protegir-la, va construir una almàssera i una torre de vigilància (cf. v. 33). Després va confiar la vinya a uns vinyaters, arrendant-los el seu preuat bé i tractant-los de manera justa, perquè estigués ben conreada i donés fruit. Amb aquestes premisses, la verema hauria d’haver conclòs feliçment, en un clima de festa, amb una justa compartició de la collita per a la satisfacció de tots.
No obstant això, en la ment dels vinyaters s’insinuen pensaments ingrats i àvids. En l’arrel dels conflictes sempre hi ha una mica d’ingratitud i pensaments cobejosos, de posseir les coses de seguida. “No tenim necessitat de donar res a l’amo. El producte del nostre treball és solament nostre. No hem de rendir comptes a ningú!”. Aquest és el raonament d’aquests treballadors. Però no és cert: haurien d’estar agraïts per tot el que han rebut i per la manera en què han estat tractats. En canvi, la ingratitud alimenta l’avidesa, i creix en ells un sentiment progressiu de rebel·lió que els porta a veure la realitat de manera distorsionada, a sentir-se creditors en comptes de deutors del propietari que els havia donat treball. Quan veuen al seu fill, arriben fins i tot a dir: “Aquest és l’hereu: el matarem per a quedar-nos amb la seva herència” (v. 38). I de vinyaters es converteixen en assassins. És tot un procés, i aquest procés succeeix moltes vegades en el cor de la gent, també en el nostre cor.
Amb aquesta paràbola, Jesús ens recorda el que succeeix quan l’home es creu que es fa a si mateix i oblida la gratitud, oblida la realitat fonamental de la vida: que el bé ve de la gràcia de Déu, que el bé ve del seu do gratuït. Quan un oblida això, la gratuïtat de Déu, acaba per viure la pròpia condició i el propi límit no ja amb l’alegria de sentir-se estimat i segó, sinó amb la trista il·lusió de no tenir necessitat d’amor ni de salvació. Un ja no es deixa estimar, i es troba presoner de la seva pròpia cobdícia, presoner de la necessitat de tenir més que els altres, de voler estar per sobre dels altres. Aquest procés és lleig, i ens succeeix moltes vegades. Pensem-ho de debò. D’aquí provenen moltes insatisfaccions i recriminacions, tantes incomprensions i tantes enveges; i, a causa del rancor, es pot caure en el remolí de la violència. Sí, benvolguts germans i germanes, la ingratitud genera violència, ens roba la pau, ens fa parlar cridant, sense pau, mentre que un simple “gràcies” pot restablir la pau!
Preguntem-nos llavors: m’adono que he rebut la vida com un do? Soc conscient que jo mateix, jo mateixa, soc un do? Crec que tot comença per la gràcia del Senyor? Comprenc que en soc beneficiari sense mèrits, que he estat estimat i salvat gratuïtament? I, sobretot, sé dir “gràcies” com a resposta a la gràcia? Sé dir “gràcies”? Aquestes tres paraules són el secret de la convivència humana: gràcies, permís, perdó. Sé dir aquestes tres paraules? Gràcies, permís, perdó. Sé dir aquestes paraules? “Gràcies” és una paraula petita -és una paraula petita, “permís”; “perdó” és una paraula petita per a demanar disculpes- que esperen cada dia Déu i els germans i germanes. Preguntem-nos si aquestes petites paraules, ‘gràcies’, ‘permís’, ‘perdó, ho sento’, són presents en les nostres vides. Sé dir “gràcies”? Sé demanar perdó, perdonar? Sé no ser invasiu, demanar “permís”? Gràcies, perdó, permís.
Que María, l’ànima del qual proclama la grandesa del Senyor, ens ajudi a fer de la gratitud la llum que sorgeix tots els dies del cor.
