Francesc Conesa: “La sinodalitat és una invitació a la conversió interior de cadascun de nosaltres”

jordpacheco
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa. | Fotos: José L. Gómez Galarzo

Una setmana després de la clausura a Roma de la primera fase de l’Assemblea General Ordinària del Sínode sobre la sinodalitat, el bisbe Francesc Conesa (Elx, 1961) ja té ganes que arribi el mes d’octubre de 2024 per poder-se reunir de nou amb alguns dels participants amb els quals ha pogut establir vincles d’amistat i fraternitat després d’haver-hi compartit moltes hores de treball en grup. Però abans que arribi aquest moment, toca aterrar de nou al Bisbat de Solsona, on està cridat a ser exemple de sinodalitat, i atendre les múltiples necessitats i reptes d’aquest territori diocesà al qual va arribar el 12 de març de 2022 després de cinc anys com a bisbe de Menorca.

Com va viure l’Assemblea Sinodal celebrada a Roma al llarg del passat mes d’octubre?

Hi va haver molt bon ambient. El Sínode va ser una experiència bonica del que és la universalitat de l’Església, una experiència que ens va ajudar a veure la institució d’una forma diferent, ja que vam tenir l’oportunitat de sentir veus de diferents llocs del món i conèixer problemes que, des del teu territori, ni ens hauríem imaginat. Vam poder sentir la veu de germans que s’ho estan passant molt malament en països en guerra com ara Ucraïna, Síria, Myanmar, Sudan del Sud. Precisament, quan tot just començava el Sínode, va esclatar de nou la guerra a Terra Santa i el cardenal Pizzaballa va haver de tornar a Jerusalem per estar al costat del seu poble. El rerefons bèl·lic ha marcat el Sínode. I la situació ara mateix és tan complicada que no es veu més solució que pregar perquè Déu il·lumini la ment dels governants i dels polítics perquè sàpiguen trobar camins de Pau.

L’Assemblea va donar peu a molts temes, però sempre amb la sinodalitat com a eix central. Com es va traduir això, en els debats?

El tema principal va ser la sinodalitat i durant la primera part del sínode ens hi vam concentrar molt. Això és el fonamental, la sinodalitat com a actitud és una idea que connecta amb el Concili Vaticà II en el sentit d’una Església com a comunió i com a poble de Déu, dues idees fonamentals de la Lumen Gentium [una de les quatre constitucions promulgades pel Concili]. Però per damunt de tot, sinodalitat és una actitud, el reflex del tarannà de l’Església en la seva manera de situar-se al món. Es tracta de desenvolupar la capacitat d’escolta, d’acollir tothom, i la capacitat per part de tot poble de Déu, és a dir, tots els batejats, de sentir-se corresponsable en la vida i en la missió de l’Església.

Aquest últim punt encara no està gaire desenvolupat, ja que hi ha molta diferència entre els ministres ordenats i els laics: uns manen, els altres obeeixen. El sínode va insistir molt en el fet que tots els batejats tenen la unció de l’Esperit Sant, el sensus fidei i la capacitat de discernir allò que convé a l’Església. No és només el capellà qui ha de decidir sobre el que necessita la parròquia. Això ens porta cap a un canvi de mentalitat en el clergat, però també en el laïcat, que sovint també se sent còmode esperant que li diguin allò que ha de fer.

“La sinodalitat és una actitud, el reflex del tarannà de l’Església en la seva manera de situar-se al món”.

Un dels punts del document de síntesi reflexiona sobre la necessitat d’escoltar a tothom, començant per les víctimes d’abusos. Pel que fa a aquestes últimes, com ha de ser el “camí cap a la reconciliació i la justícia” al qual fa referència el Sínode?

Les víctimes d’abusos apareixen dues o tres vegades en el document perquè és un tema que ens preocupa a tots. També hi apareixen diferents col·lectius de persones que, per exemple, són víctimes d’altres mals de la nostra societat. L’actitud de l’Església amb totes elles ha de ser d’escolta, d’acollida i d’acompanyament. En aquest sentit, crec que ens hem de penedir perquè moltes vegades no hem sabut estar a l’altura ni respondre correctament les demandes de molta gent.

Què opina sobre la interpretació que s’ha fet de les xifres de l’Informe del Defensor del Pueblo sobre els abusos en l’àmbit de l’Església?

L’enquesta que inclou l’Informe del Defensor del Poble revela un problema molt seriós que no és exclusiu de l’Església sinó que afecta a tota la societat. D’acord amb el que diu l’enquesta, hem de reconèixer que tenim un problema molt greu sobre la taula. El nombre de persones que han patit o pateixen abusos és una autèntica barbaritat.

Pel que fa a les dades, confio més en les que apareixen als informes i estan verificats, els casos que realment hem tingut a les diòcesis. Cada cas és un drama i com a l’Església ens fa avergonyir, perquè prediquem una cosa i els fets demostren una altra de ben diferent. Per tant, hem de reaccionar escoltant les víctimes, treballant en la prevenció i afrontant els casos. Estem caminant i hem avançat molt en aquest camí. En canvi, ens falta progressar en la qüestió de la reparació integral a les víctimes.

Tornant a les conclusions del document de Síntesi del Sínode, el text diu que “és necessari comprendre les raons de la resistència a la sinodalitat per part d’alguns membres de l’Església”. Quins són els millors arguments per vèncer aquestes resistències?

Aquest sínode ha tingut dos enemics. Els que no n’esperaven res i els que n’esperaven massa. Hi va haver molta gent que des del principi va dir que això de la sinodalitat era un teatre, que no se n’havia de fer cas, que produirà divisions a l’Església. Crec que aquestes actituds són pròpies de persones que no confien en la seva pròpia Església, estan ancorades en les doctrines apreses i no volen veure una evolució. I, per una altra part, hi havia els que esperaven moltes coses, com ara que s’aprovés el sacerdoci de les dones o el matrimoni entre persones del mateix sexe, per exemple. I tot això espantava els altres. Per la meva experiència del Sínode, puc dir que han sortit molts temes, però no hi ha hagut tant de discerniment doctrinal; simplement, hem animat a l’Església a viure aquest camí i créixer com a Església sinodal. 

En quina mesura el sínode ha servit per renovar l’opció preferencial de l’Església pels pobres?

Des del principi, aquest sínode va tenir present el tema dels pobres. Perquè no som Església si no permetem que caminin amb nosaltres. Tot això que diem de caminar junts no és només pels qui anem a missa i estem ben situats econòmicament. Església som tots els batejats i si entre ells hi ha pobres, també hi compten i han de tenir una veu que, a més, és profètica i ens impulsa al canvi i a la conversió. Per tant, des del principi hi va haver aquesta atenció cap als pobres, però els qui pateixen la pobresa en totes les seves formes: com ara la soledat no desitjada, els migrants i refugiats, entre altres.

Vostè és president del Secretariat interdiocesà de catequesi de Catalunya i Balears. Com es pot aplicar la sinodalitat en aquest àmbit?

Es va parlar molt en els debats de la necessitat de fer una cultura de la sinodalitat i d’educar en la sinodalitat. En aquest sentit, podem fer molt des de la catequesi. Com? Educant els nens i nenes en aquesta mentalitat, transmetent-los que com a batejats tenim la mateixa dignitat, tenim veu i podem parlar. Es tracta de fer una catequesi que no és una lliçó impartida com a mestres, sinó com a testimonis de qui comparteix la fe. 

Diu el document de Síntesi que “és necessari que les Esglésies locals de ritus llatí en nom de la sinodalitat, ajudin els fidels orientals immigrants a conservar la seva identitat”. Com es pot respondre a aquest repte?

Una de les experiències més boniques d’aquest Sínode va ser, precisament, el tracte amb aquestes esglésies. De fet, durant les quatre setmanes que va durar l’Assemblea, cada nova fase dels debats començava amb una eucaristia a la basílica de Sant Pere. El primer dia, la celebració va ser en el ritu catòlic oriental i va ser un goig escoltar la litúrgia bizantina. Es van fer present des del principi. Hi havia patriarques de l’Orient. L’Església té dos pulmons, com va dir Joan Pau II. En els territoris on som, estem cada vegada més reduïts. Iraq, Palestina, Grècia, Turquia, i creixen en els països occidentals. Per tant, aquí hi ha perill de perdre la seva identitat. Per això es diu que s’ha de donar suport als cristians de les esglésies orientals també a casa nostra, perquè no siguin assimilats per l’Església catòlica de ritu llatí. 

Sobre la necessitat que els fidels laics se sentin més corresponsables de la vida i la missió de l’Església, com va la cosa, en aquest sentit, al bisbat de Solsona?

Aquest és un tema llarg, cal formació del laïcat, cal ajudar-lo, però estem fent passos. A Solsona estem reformant una part pastoral de la cúria per introduir-hi més personal laic. Crec que això ha de ser una tendència i una aposta. És cert que els laics tenen unes obligacions familiars que no els permeten dedicar-se a la vida interna de l’Església, però els altres, els que estan en un altre tipus de situació, cal introduir-los i ajudar-los a servir a l’Església.   

Mons. Francesc Conesa i altres participants del Sínode a l’Aula Pau VI. | Synod.va

Com va anar aquell discurs del Papa en què va dir que “el clericalisme és una forma de mundanitat”? Va ser improvisat?

El Papa algunes vegades parlava espontàniament i altres portava escrit el que volia dir. Un dia va venir amb un discurs preparat en què va parlar del poble fidel de Déu i va acabar criticant els mossens que van a les botigues eclesiàstiques de Roma. No va ser mal acollit. El Sínode, de fet, va parlar molt del clericalisme, un clericalisme que també afecta els laics, que a vegades són més clericals que els mateixos clergues. El que va dir el Papa estava en sintonia amb el que s’estava parlant a les discussions de l’aula.

Hi ha qui afirma que avui dia els capellans joves són més tradicionalistes que els més grans. Hi està d’acord? 

Sí, jo no sabia si era una cosa d’aquí d’Espanya o d’Europa, però al sínode he vist que és una cosa més generalitzada a altres continents. Precisament, parlant de les resistències al Sínode per part del clergat, entre els qui no hi volen entrar hi ha una bona part del clergat més jove. És un tema que preocupa. El Papa en parlava també, de la importància d’inserir-se al poble de Déu i no ser una cosa separada. Hi ha coses que cal mantenir del clergat jove que són molt bones i cal mantenir, però cal accentuar aquest altre aspecte.

Sobre el diaconat femení, es pot dir que va ser un dels temes sobre els quals ha resultat més difícil arribar a un consens?

Sí, sense dubte. No hi ha consens perquè no es té clara la teologia del diaconat, no del diaconat femení. En la síntesi es diu que cal aprofundir en la teologia del diaconat: primer és necessari aclarir exactament què és, i després, ja parlarem del diaconat femení. Aquesta era la sensació general. Però al mateix temps, hi havia dos pols oposats: els partidaris del diaconat de la dona i els que pensaven que això no soluciona res i que pot significar una clericalització de la dona. No hi ha hagut consens i no crec que hi hagi. En qualsevol cas, és un tema que al final està en mans del Sant Pare. Ell veu com ha respirat el sínode i en el seu moment, si ho considera oportú, prendrà una decisió al respecte. 

La síntesi parla també dels bisbes cridats a ser “exemples de sinodalitat”. Com s’ho fa, en aquest sentit, el bisbe Francesc Conesa?

Hi ha un capítol dedicat als bisbes a la síntesi. Crec que he de fer meves aquestes actituds d’escolta, d’acollida, de coparticipació i codecisió. Jo ho intento, francament. El Sínode parla de responsabilitat diferenciada. És interessant, som corresponsables, cadascú en funció del seu ministeri. 

Un bisbe sinodal és aquell pastor amb flaire d’ovella. Aquest bisbat, que és petit, li permet això? 

Per descomptat. Aquí puc estar molt a prop de la gent, conèixer el ramat. I he de dir que és un goig. No obstant això, encara cal avançar cap a la corresponsabilitat, com deia, però les coses a l’Església van a poc a poc. Tot això ha de portar a un procés de conversió integral. No estem reorganitzant una institució, és una altra cosa. La pregària, el silenci, l’escolta, són fonamentals, perquè la sinodalitat és una invitació a la conversió interior de cadascun de nosaltres. Això és clau, perquè si no, ens quedem en estructures buides que no serveixen per a res, ja que no tenim l’esperit que ha de tenir tot seguidor de Jesucrist i del seu evangeli.

Sobre el tema de l’escolta, el sínode insta a una “escolta autèntica” d’aquelles “persones que se senten marginades o excloses de l’Església a causa de la seva situació conjugal, la seva identitat o la seva sexualitat”. Com s’aplica això a un cas pràctic: per exemple, amb una persona que pertany a un consell parroquial i un dia decideix casar-se amb una parella del mateix sexe. Quina ha de ser, des del punt de vista sinodal, la resposta de l’Església en casos hipotètics com aquests?

Se’ls ha de fer sentir que són part important de l’Església, encara que alguns no puguin combregar o participar plenament de la comunió. Però s’ha de comptar amb ells, també. Crec que en aquest aspecte tenim un camí molt llarg a fer, no hem sabut respondre a aquestes situacions. I, a més, costarà arribar al consens. Els divorciats tornats a casar, els homosexuals, no els hem sabut acollir a l’Església i aquesta no pot ser l’actitud. 

Acabada la primera fase de l’Assemblea, què toca?

Estudiar la síntesi i fer aportacions de cara al pròxim instrumentum laboris, que aquest ja està ben treballat i esgotat [riu]. Per tant, entre juny i setembre està previst de fer-ne un de nou. En aquest sentit, hem demanat al sínode un cronograma ja,  aquesta mateixa setmana si pot ser. El document de síntesi és molt llarg, i necessitem fer una cosa més curta que puguem posar en mans dels laics. Però en qualsevol cas, el feedback entre tot el poble de déu continuarà.   

Altres temes:

Subscriu-te al butlletí diari de 'Flama'

Tota l’actualitat cristiana al teu correu

Flama al teu email

L’actualitat social i religiosa al teu correu

Lectures del dia