(Religión Digital) – La ira, “un vici particularment tenebrós, i potser el més simple d’individualitzar des d’un punt de vista físic”, ha estat l’objecte de la reflexió setmanal del papa Francesc a l’audiència general d’aquest dimecres, des de l’Aula Pau VI. “La persona dominada per la ira difícilment aconsegueix dissimular aquest ímpetu: ho reconeixes pels moviments del cos, per l’agressivitat, per la respiració agitada, per la mirada torba i cenyida”, ha indicat davant els 6.000 fidels arribats de diferents països, entre ells de diverses escoles i instituts d’Espanya.
“¡Hi ha homes que contenen la seva ira al seu lloc de treball, mostrant-se tranquils i compassius, però que un cop arriben a casa es tornen insuportables per a la dona i els fills”, ha alertat el Papa. Això l’ha servit per referir-se a “un vici desenfrenat” que és capaç, ha continuat, “de treure el son i de fer-nos contínuament maquinar a la nostra ment”.
“Aquest és un vici destructiu de les relacions humanes. Expressa la incapacitat d’acceptar la diversitat de l’altre, especialment quan les seves decisions de vida difereixen de les nostres”, ha subratllat el pontífex, que ha indicat, a més, que “quan la relació [entre humans] arriba a aquest nivell de degeneració, ja s’ha perdut la lucidesa”.
Per això, i citant l’apòstol Pau, Francesc ha demanat que “no permetin que la nit els sorprengui enutjats. És important que tot es dissolgui immediatament, abans de la posta del sol. Si durant el dia pot sorgir algun malentès, i dues persones deixen d’entendre’s, trobant-se de sobte allunyades, no cal lliurar la nit al diable”.
“El que contraresta la ira és la benevolència, l’amplitud de cor, la mansuetud, la paciència“, ha proposat Bergoglio. La ira, segons ha dit, “és un vici terrible que es troba a l’origen de les guerres i la violència”, encara que també ha reconegut que hi hagi “una santa indignació, coneguda per Jesús diverses vegades”. “Mai va respondre al mal amb el mal, però en la seva ànima va experimentar aquest sentiment i, en el cas dels mercaders al Temple, va realitzar una acció forta i profètica, dictada no per la ira, sinó pel zel que sentia per la casa del Senyor“, ha destacat. “Ens correspon a nosaltres —ha conclòs el Papa la seva reflexió—, amb l’ajuda de l’Esperit Sant, trobar la mesura justa de les passions. Educar-les perquè tornin cap al bé”.
A l’hora de les salutacions als diferents grups de pelegrins, el Papa, recordant la celebració a Itàlia de la jornada de les víctimes civils de la guerra, ha indicat que, “al record que tenim dels caiguts a les dues guerres mundials, associem també les moltes víctimes indefenses (i civils) de les guerres, que lamentablement encara omplen de sang el nostre planeta, com ara a l’Orient Mitjà o a Ucraïna”.
“Que el seu crit de dolor arribi als responsables de les nacions i susciti projectes de pau. Quan es llegeixen les històries aquests dies de la guerra, es veu tanta crueltat… La pau és mansa, no és cruel…” , ha acabat el Papa.
Audiència general
Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui ens aturem a reflexionar sobre el vici de la ira. És un vici particularment tenebrós, i potser és el més simple d’individualitzar des d’un punt de vista físic. La persona dominada per la ira difícilment aconsegueix dissimular aquest ímpetu: ho reconeixes pels moviments del cos, per l’agressivitat, per la respiració agitada, per la mirada torba i cenyida.
A la seva manifestació més aguda la ira és un vici que no deixa treva. Si neix d’una injustícia patida (o considerada com a tal), sovint no es desferma contra el culpable, sinó contra el primer desafortunat amb què es troba. Hi ha homes que contenen la seva ira al lloc de treball, demostrant-se tranquils i compassius, però que un cop arribats a la casa es tornen insuportables per a la dona i els fills. La ira és un vici desenfrenat: és capaç de fer-nos perdre la son i de fer-nos contínuament maquinar a la nostra ment, sense aconseguir trobar una barrera per a raonaments i pensaments.
És un vici destructiu de les relacions humanes. Expressa la incapacitat d’acceptar la diversitat de l’altre, especialment quan les decisions de vida difereixen de les nostres. No s’atura als mals comportaments d’una persona, sinó que ho llença tot a la caldera: és l’altre, l’altre tal com és, l’altre com a tal el que provoca la ira i el ressentiment. Es comença a detestar el to de la veu, els banals gestos quotidians, les formes de raonar i de sentir.
Quan la relació arriba a aquest nivell de degeneració, ja s’ha perdut la lucidesa. Perquè de vegades, una de les característiques de la ira, és no calmar-se amb el temps. En aquests casos, fins i tot la distància i el silenci, en lloc de calmar el pes dels malentesos, ho magnifiquen. Per aquest motiu, l’apòstol Pau -com hem escoltat- recomana als seus cristians que abordin immediatament el problema i intentin la reconciliació: «No permetin que la nit els sorprengui enutjats». És important que tot es dissolgui immediatament, abans de la posta del sol. Si durant el dia pot sorgir algun malentès, i dues persones deixen d’entendre’s, percebent-se de sobte allunyades, no cal lliurar la nit al diable. El vici ens mantindria desperts en la foscor, remugant les nostres raons i errors inexplicables que mai no són nostres i sempre de l’altre.
Al “Pare nostre” Jesús ens fa pregar per a les nostres relacions humanes que són un terreny minat: un pla que mai no està en equilibri perfecte. A la vida hem de tractar amb els deutors incomplidors davant nostre; com certament nosaltres no sempre hem estimat tothom en justa mesura. A alguns no els hem tornat l’amor que se’ls deu. Tots som pecadors amb els comptes en números vermells i, per tant, tot hem d’aprendre a perdonar. Els homes no estan junts si no es practiquen també a l’art del perdó, sempre que això sigui humanament possible. El que contraresta la ira és la benvolença, l’amplitud de cor, la mansuetud, la paciència.
Però sobre el tema de la ira, cal dir una darrera cosa. És un vici terrible, es va dir, és a l’origen de les guerres i la violència. El proemi de la Ilíada descriu “la còlera d’Aquil·les”, que serà causa de “dol infinit”. Però no tot allò que neix de la ira és dolent. Els antics eren molt conscients que hi ha una part irascible en nosaltres que no es pot ni ha de negar. Les passions són fins a cert punt inconscients: succeeixen, són experiències de la vida. No som responsables de la ira en el seu sorgiment, sinó sempre en el desenvolupament. I de vegades és bo que la ira es desfogue de la manera adequada. Si una persona no s’enfada mai, si no s’indigna davant la injustícia, si no sent res que li estremeix les entranyes davant l’opressió d’un feble, aleshores significaria que no és humana, i encara menys cristiana.
Hi ha una santa indignació. Jesús la va conèixer diverses vegades a la seva vida (cf.Mc 3, 5): mai no va respondre al mal amb el mal, però en la seva ànima va experimentar aquest sentiment i, en el cas dels mercaders al Temple, va realitzar una acció forta i profètica , dictada no per la ira, sinó pel zel per a la casa del Senyor (cf. Mt 21, 12-13).
Ens correspon a nosaltres, amb l’ajuda de l’Esperit Sant, trobar la mesura justa de les passions. Educar-les perquè tornin cap al bé.
*Article de Jesús Bastante publicat en col·laboració amb el portal ‘Religión Digital’
