“Francesco adelante, tu sigue caminante”. El tango compost per Xavier Morlans va ser la benvinguda que el grup d’esglésies-hospitals de campanya va voler donar al papa Francesc a la seva entrada a la sala vaticana on va tenir lloc l’audiència. El Papa va rebre, sorprès i divertit, la iniciativa de la cinquantena de voluntaris que, liderats per Lucía Caram, Peio Sánchez i el pare Ángel, van portar als murs vaticans. Una mostra més d’aquesta Església d’acollida i alegria, que funciona les 24 hores i que es tradueix, especialment, en un treball de desenvolupament i solidaritat amb els més pobres.
“Continueu, continueu, perquè aquesta serà una de les herències que deixaré”, va demanar el Papa al pare Peio durant les salutacions. “Com estàs? Feia temps que no et veia, veig que encara ets viu”, va dir el Papa al pare Ángel. “Aquesta monja és un perill”, va comentar en veure sor Lucía, abans d’agrair la “acollida tan alegre” que li havien ofert. En el discurs que portava preparat, i que va saltar-se en diverses ocasions, Francesc va provocar els presents amb tres ‘manaments’ per al treball “en l’Església a favor dels més pobres i marginats”: “Anunciar Crist, reparar les desigualtats del teixit social i sembrar esperança”.
“Vosaltres, ajudats per la gràcia de l’Esperit Sant, us esforceu perquè les esglésies siguin com un hospital de campanya, no ho hem d’oblidar, portant endavant aquests tres principis”, va agrair Francesc. “Hem de ser conscients que poca gent ve a l’Església, hem d’anar a buscar-los”. Alhora, va lloar la feina d’acollida, “més amb els gestos que amb les paraules”. “Us animo a continuar veient en cadascun d’ells, vulnerables, el rostre de Crist”, caminant al costat dels pobres, l’autèntic rostre del Salvador.
“Em fan bé les anècdotes de gent pobre, a Itàlia, el sud d’Espanya, que anuncien Crist com poden, amb els gestos, amb l’acollida, l’acompanyament, la promoció del migrant… És una de les realitats, acollir els migrants. Donem gràcies que vénen els migrants. El nivell d’edat és una mica escandalós… No tenen fills, tots tenen un gosset o un gat!, però no fills. Els immigrants, d’alguna manera, són els fills que no volem tenir”, va improvisar.
En segon lloc, “reparar les desigualtats”. “Amb el vostre apostolat, denuncieu a la societat que la desigualtat, de vegades tan gran, entre els rics i pobres, no és el que Déu vol de la humanitat i, en justícia, aquestes necessiten ser resoltes”, va demanar el pontífex davant la comitiva, presidida per Lucía Caram, el pare Ángel i Peio Sánchez. “Cal restablir el teixit social reparant les desigualtats, ningú pot quedar-se indiferent davant el patiment dels altres”, va subratllar, criticant ‘a braccio’ el rebuig de les persones grans i dels infants, a qui es “fa servir” i “després se’ls abandona”. “Què passa amb els nens, què passa amb els avis? Estem assistint a l’escàndol de guardar-los al rober d’una residència geriàtrica”, va lamentar.
La guerra, flagell d’infants i refugiats
I, finalment, “és necessari conrear esperança”. “En cada persona que acolliu, ja sigui perquè no té llar, per ser refugiat, per ser part d’una família en situació de vulnerabilitat, per ser víctima de la guerra o per qualsevol altre motiu que el faci marginat de la societat, sempreneu esperança”, va demanar Bergoglio. “Vull agrair públicament la teva feina, Lucía, el que feu inspira tant”, va assenyalar el Papa a sor Lucía, recordant la seva feina amb refugiats o amb les víctimes de la guerra a Ucraïna. “La guerra és una cosa molt dura, una realitat que mata, destrueix” va reflexionar, destacant com “la guerra els roba el somriure als infants”.
El treball amb els refugiats és “una de les tres coses que l’Antic Testament sempre repeteix: la viuda, l’orfe i l’estranger”, va plantejar el Papa en un discurs en què va improvisar contínuament. “Encara que aquests germans nostres moltes vegades visquin aclaparats davant un panorama que podria semblar un “carreró sense sortida””... “Quants carrerons sense sortida trobem en el dia a dia”, va admetre el Papa, demanant als presents recordar “que l’esperança cristiana és més gran que qualsevol situació, perquè té el seu fonament en Déu i no en l’home”, va concloure el Papa, clamant que “el que per als homes sembla impossible, no ho és per a Déu”. Tot i així, va admetre, “com és de difícil fer-ho amb una víctima de la guerra o del patiment”.
“No deixeu mai de descobrir que atendre els més vulnerables és sempre un privilegi, perquè d’ells és el Regne del cel (…). Cada vegada que tenim l’oportunitat d’acostar-nos a ells i oferir-los la nostra ajuda, és l’oportunitat que tenim de tocar la carn de Crist, perquè “portar l’Evangeli no és una cosa abstracta o una ideologia que es redueix a un adoctrinament, no va per aquí la cosa, sinó que es fa concret en el compromís cristià amb els més necessitats; aquí hi ha la veritable evangelització”, va finalitzar el seu discurs el Papa, tornant a agrair a la comitiva “el seu testimoni de vida cristiana, seguiu contagiant d’esperança, misericòrdia i amor a altres persones, que convençudes d’aquesta veritat puguin sumar-se a col·laborar en el servei dels més pobres”.
“Contagieu esperança, contagieu misericòrdia, contagieu amor”, va finalitzar, improvisant. “Els hem de batejar o confirmar? No, qualsevol, ateu o no ateu, de qualsevol religió o d’una altra, entre els més pobres hi ha Jesús, fins i tot els que no creuen en ell. Tots, tots, tots, ficats a la bossa del servei, en el compromís amb els altres” va concloure, abans dels saludos i d’una petició final: “Pregueu per mi, però pregueu a favor, sí?“
En nom dels voluntaris que treballen en la catàstrofe de València, el pare Ángel va lliurar-li una imatge de la Nostra Senyora d’Algemesí, rescatada del fang, i trossos del fang causat per la riuada, que el Papa va besar i beneir. “És una barbaritat el que ha passat, gràcies per continuar treballant per València”, va respondre el Papa.
Article de Jesús Bastante publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘
