El papa Francesc ha tornat a expressar aquest dimecres la seva satisfacció per la recent visita a Mongòlia. Ho ha fet durant el transcurs de l’audiència general, la primera després del seu viatge de quatre dies al país asiàtic. En el seu missatge, Francesc ha renovat la seva gratitud a les autoritats que el van acollir i al “savi” poble mongol, que l’ha rebut amb “cordialitat i afecte”. “És precisament allà, lluny dels reflectors, que sovint es troben els signes de la presència de Déu, que no mira les aparences, sinó al cor”, ha assegurat el pontífex, tot justificant aquest llarg viatge que l’ha portat fins “al cor d’Àsia” per reunir-se “amb un petit ramat de fidels”.
Catequesi. Viatge a Mongòlia
Germans i germanes, bon dia!
Dilluns passat vaig tornar de Mongòlia. Vull expressar el meu agraïment a tots els que van acompanyar la meva visita amb la pregària i renovar la gratitud a les autoritats, que em van acollir solemnement: en particular al senyor Khürelsükh, i també a l’expresident Enkhbayar, que em va convidar oficialment a visitar el país. Repeteixo amb alegria a l’Església local i al poble mongol: un poble noble i savi, que m’ha demostrat tanta cordialitat i afecte. Avui m’agradaria portar-vos al cor d’aquest viatge.
Es podria preguntar: Per què el Papa va tan lluny a visitar un petit ramat de fidels? Perquè és precisament allà, lluny dels reflectors, que sovint es troben els signes de la presència de Déu, que no mira les aparences, sinó al cor, com hem sentit en el passatge del profeta Samuel (cf. 1 Sam 16,7). El Senyor no busca el centre de l’escenari, sinó el cor simple de qui ho desitja i l’estima sense aparèixer, sense voler despertar sobre els altres. I jo vaig tenir la gràcia de trobar a Mongòlia una Església humil però una Església feliç, que està en el cor de Déu, i puc testimoniar-vos la seva alegria en trobar-vos durant uns dies també al centre de l’Església.
Aquesta comunitat té una història commovedora. Va sorgir, per gràcia de Déu, del zel apostòlic —sobre el qual estem reflexionant en aquest temps— d’alguns missioners que, fans de l’Evangeli, fa uns trenta anys van anar a aquest país que no coneixien. Van aprendre la llengua —que no és fàcil— i, encara que van venir de diferents nacions, van crear una comunitat unida i veritablement catòlica. De fet, aquest és el sentit de la paraula “catòlic”, que significa “universal”. Però no es tracta d’una universalitat que homologa, sinó d’una universalitat que s’incultura. Aquesta és la catolicitat: una universalitat encarnada, “inculturada” que capta el bé allà on viu i serveix la gent amb qui viu. Així és com viu l’Església: testimoniant l’amor de Jesús amb midesa, amb la vida abans que amb les paraules, feliç de les seves veritables riqueses: el servei del Senyor i dels germans.
Així va néixer aquella jove Església: en el solc de la caritat, que és el millor testimoni de la fe. En compliment de la meva visita vaig tenir l’alegria de beneir i inaugurar la “Casa de la misericòrdia”, primera obra caritativa que va sorgir a Mongòlia com a expressió de tots els membres de l’Església local. Una casa que és la targeta de visita d’aquells cristians, però que crida a totes les nostres comunitats a ser casa de la misericòrdia: és a dir, lloc obert, lloc acollidor, on les misèries de cadascú puguin entrar sense vergonya en contacte amb la misericòrdia de Déu que aixeca i ressanya. Aquest és el testimoni de l’Església mongola, amb missioners de diversos països que se senten una sola cosa amb el poble, feliços de servir-lo i de descobrir les belleses que ja hi ha. Perquè aquests missioners no van anar allà a fer proselitisme, això no és evangèlic, van anar allà a viure com el poble mongol, a parlar la seva llengua, la llengua d’aquella gent, a prendre els valors d’aquell poble i predicar l’Evangeli en estil mongol, amb les paraules mongols. Han anat i s’han “inculturat”: han pres la cultura mongola per anunciar en aquesta cultura l’Evangeli.
Jo vaig poder descobrir una mica d’aquesta bellesa, fins i tot coneixent algunes persones, sentint les seves històries, apreciant la seva recerca religiosa. En aquest sentit, agraeixo la reunió interreligiós i ecumènic del passat diumenge. Mongòlia té una gran tradició budista, amb tantes persones que en silenci viuen la seva religiositat de manera sincera i radical, a través de l’altruisme i la lluita contra les seves passions. Pensem en quantes llavors de bé, en l’ocultació, fan germinar el jardí del món, mentre que habitualment només sentim parlar del soroll dels arbres que cauen! I a la gent, també a nosaltres, li agrada l’escàndol: “Però mira que barbaritat, ha caigut un arbre, el soroll que ha fet!” – “Però no veus el bosc que creix cada dia?”, perquè el creixement està en silenci. És decisiu saber veure i reconèixer el bé. No obstant això, sovint només apreciem als altres en la mesura en què coincideixen amb les nostres idees, però hem de veure aquest bé. I per això és important, com fa el poble mongol, orientar la mirada cap amunt, cap a la llum del bé. Només d’aquesta manera, a partir del reconeixement del bé, es construeix el futur comú; només valorant l’altre se l’ajuda a millorar.
Vaig estar en el cor d’Àsia i em va fer bé. Fa bé entrar en diàleg amb aquest gran continent, recollir els seus missatges, conèixer la seva saviesa, la seva manera de mirar les coses, d’abraçar el temps i l’espai. Em va fer bé de trobar-me amb el poble mongol, que guarda les arrels i les tradicions, respecta als ancians i viu en harmonia amb l’ambient: és un poble que colpeja el cel i sent la respiració de la creació. Pensant en les extensions silencioses de Mongòlia, deixem-nos estimular per la necessitat d’ampliar les fronteres de la nostra mirada, si us plau: ampliar les fronteres, mirar cap amunt i cap amunt, mirar i no caure presoners de petiteses, ampliar les fronteres de la nostra mirada, perquè vegi el bé que hi ha en els altres i sigui capaç de dilatar els seus horitzons i també d’enlairar el seu cor per comprendre, per a tota civilització i per estar a prop de cada persona.
