A l’audiència general d’avui dimecres 26 d’abril, el Papa Francesc ha prosseguit amb el cicle de catequesi sobre els testimonis del zel apostòlic. Ho ha fet destacant el testimoni de “les monges i els monjos, germanes i germans que renuncien a si mateixos i al món per imitar Jesús en el camí de la pobresa, la castedat, l’obediència i per intercedir a favor de tothom”.
En particular, Francesc ha volgut posar com a exemple el sant armeni Gregori de Narek, doctor de l’Església i monjo que va passar al monestir de Narek gairebé tota la seva vida. “Allí —ha destacat Bergoglio— va aprendre a escrutar les profunditats de l’ànima humana i, fonent poesia i pregària, va marcar el cim tant de la literatura com de l’espiritualitat armènia. L’aspecte que més commou en ell és precisament la solidaritat universal de què és intèrpret. Ell comparteix el destí de tots els homes i dedica la vida a intercedir-hi”.
Catequesi del Papa a l’audiència
Estimats germans i germanes, bon dia!
Prosseguim les catequesis sobre els testimonis del zel apostòlic. Comencem per sant Pau i alhora mirem els màrtirs, que anuncien Jesús amb la vida, fins a donar-la per Ell i per l’Evangeli. Però hi ha un altre gran testimoni que travessa la història de la fe: la de les monges i els monjos, germanes i germans que renuncien a si mateixos i al món per imitar Jesús en el camí de la pobresa, la castedat, l’obediència i per intercedir a favor de tothom. Les seves vides parlen de si, però nosaltres ens podríem preguntar: com pot la gent que viu en un monestir ajudar l’anunci de l’Evangeli? No seria millor que dediquessin les seves energies a la missió? En realitat, els monjos són el cor palpitant de l’anunci: la pregària és oxigen per a tots els membres del Cos de Crist, és la força invisible que sosté la missió. No és casualitat que la patrona de les missions sigui una monja, santa Teresa del Nen Jesús. Escoltem com va descobrir la seva vocació: «Vaig comprendre que només l’amor podia fer actuar els membres de l’Església; que, si l’amor arribava a apagar-se, els apòstols ja no anunciarien l’Evangeli i els màrtirs es negarien a vessar la sang. Vaig comprendre que l’amor tancava totes les vocacions […]. Aleshores, a la vora de la meva alegria delirant, vaig exclamar: Jesús, amor meu…, per fi he trobat la meva vocació! La meva vocació és l’amor…! […] Al cor de l’Església, la meva Mare, jo seré l’amor» (Manuscrit autobiogràfic “B”, 8 de setembre de 1896).
Aquest amor cap a tothom anima la vida dels monjos i es tradueix en la seva pregària d’intercessió. Sobre això voldria portar-vos com a exemple sant Gregori de Narek, doctor de l’Església. És un monjo armeni, que va viure al voltant de l’any 1000, que ens ha deixat un llibre d’oracions, on s’ha vessat la fe del poble armeni, el primer a abraçar el cristianisme; un poble que, aferrat a la creu de Crist, ha patit tant al llarg de la història. Sant Gregori va passar al monestir de Narek gairebé tota la seva vida. Allí va aprendre a escrutar les profunditats de l’ànima humana i, fonent poesia i pregària, va marcar el cim tant de la literatura com de l’espiritualitat armènia. L’aspecte que més commou en ell és precisament la solidaritat universal de què és intèrpret. Ell comparteix el destí de tots els homes i dedica la vida a intercedir-hi. Escriu: «Porto en mi el tot de la terra, i no obstant això soc el diputat del món sencer per oferir-li la pregària». Es defineix «l’ofereix-oració de tot el món» (Llibre de les Lamentacions, 28). Viu en unió amb tothom i per a tothom implora misericòrdia (cf. ibid., 32), a partir de les misèries de l’home, que no veu en els altres, sinó sobretot en si mateix. Diu: «Jo vaig carregar voluntàriament totes les culpes, des de les del primer pare fins a les de l’últim dels seus descendents, i me’n vaig considerar responsable» (ibid., 72). Plora, a més dels seus pecats, pels de tots. Resa amb les llàgrimes, que neixen d’un cor compassiu. Així, conscient i partícip de la necessitat universal de salvació, s’identifica sobretot amb els darrers, els febles i els pecadors per intercedir a favor seu (cfr ibid., 31.47). Es fa càrrec dels pecats de tots per implorar, com a germà universal, perdó i guariment. Ho fa fins i tot pels enemics, resant així: «Recordeu-vos, [Senyor,]… dels qui en l’estirp humana són els nostres enemics, però pel seu bé: concedeix a ells perdó i misericòrdia» (ibid., 83).
Per a Gregorio de Narek, a més, no n’hi ha prou de demanar, sinó que és important de quina manera demanar. Ell enumera minuciosament les angoixes, les necessitats, les culpes: perquè la misericòrdia divina les cancel·li, es compromet a representar detalladament les misèries humanes. I lluita amb Déu, dient-li: «És més fàcil per a Tu dissoldre-les, que no pas per a mi dibuixar-les amb la meva mà dreta exhausta! Per això he escrit sobre això sense escatimar, perquè Tu, Beneït, les cancel·lis generosament» (ibid., 28). El monjo sant ensenya així a intercedir no de manera precipitada, sinó portant al Senyor les situacions, les històries, les angoixes, els problemes. Ens ensenya el zel en atreure misericòrdia al món, ens convida a pregar per qui no resa i no coneix Déu. Però ens podríem preguntar: per què cal això, per què Déu no proveeix sense les nostres oracions? Aquí toquem un gran misteri. Perquè Déu respecta sempre la nostra llibertat; i així, per dur a terme els seus plans de salvació, necessita algú que, lliurement, pregui i ofereixi també pels altres, que els porti als allunyats, perquè Ell pugui actuar als seus cors, a les seves vides. Gregori de Narek sentia amb força això i no resava sol, sinó immers en una súplica coral, en comunió amb els àngels i els sants (cfr ibid., 81-82), amb cada moribund i necessitat (cfr ibid., 85.50), ell, el primer necessitat de la pregària dels altres (cfr ibid., 73). «Acolliu-me –diu a Déu– juntament amb ells com a indigent del teu gran amor per l’home» (ibid., 33). Sentim-nos també nosaltres necessitats de Déu com tots i intercessors cap a Déu per a tots.
