“Estem aferrats a les coses de la Terra, que passen ràpidament, o a les paraules del Senyor, que romanen i ens guien cap a l’eternitat? Si us plau, fem-nos aquesta pregunta”, va exhortar aquest diumenge 17 de novembre el Papa en les paraules prèvies al prec de l’àngelus des del balcó del Palau Apostòlic.
En línia amb la seva homilia de la missa amb motiu de la Jornada Mundial dels Pobres, celebrada instants abans a la basílica de Sant Pere, i on ens prevenia davant la temptació de deixar-nos emortar en aquests temps per l’angoixa, Francesc va recordar que “fins i tot a les tribulacions, a les crisis, als fracassos, l’Evangeli ens convida a mirar la vida i la història sense tenir por de perdre el que acaba i amb alegria pel que queda: Déu ens prepara un futur de vida i alegria”.
En aquest sentit, el pontífex va subratllar que “les crisis i els fracassos, encara que dolorosos, són importants perquè ens ensenyen a donar a cada cosa el seu pes just, a no lligar el nostre cor a les realitats d’aquest món, perquè passaran: estan destinades a passar“.
Davant d’això, Francesc va recordar que “Jesús ens parla del que roman. Tot passa, però les seves paraules no passaran: romanen per sempre. Així ens convida a confiar en l’Evangeli, que conté una promesa de salvació i eternitat, i a deixar de viure sota l’angoixa de la mort“.
“A la llum d’aquesta promesa de resurrecció, tota realitat adquireix un nou significat: tot mor i també nosaltres morirem un dia, però no perdrem res del que hem construït i estimat, perquè la mort serà el començament d’una nova vida“, va concloure abans del prec de l’oració de l’àngelus.
A l’hora de les salutacions, el Papa es va referir a diversos màrtirs de la persecució religiosa del segle XX beatificats recentment i va demanar un aplaudiment per a ells, a més de recordar els actes celebrats amb motiu de la Jornada Mundial dels Pobres d’aquest diumenge, i, tal com va fer a l’eucaristia que va presidir, va instar a fer-nos “una pregunta: em va privar d’alguna cosa per donar als pobres? Quan dono almoina toco la mà del pobre i ho miro als ulls?… No oblidem que els pobres no poden esperar”.
Finalment, Francesc, va reiterar la seva petició de resar “per la pau a la martiritzada Ucraïna, a Palestina, Líban, Myanmar, al Sudan… La guerra ens fa inhumans i indueix a tolerar crims inacceptables. Que els governants escoltin el clam de els pobles que demanen la pau”.
Article de José Lorenzo publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘
Àngelus
Estimats germans i germanes, Bon diumenge!
A l’Evangeli de la litúrgia d’avui, Jesús descriu una gran tribulació: «el sol s’enfosquirà, la lluna ja no donarà la seva resplendor» (Mc 13,24). Davant d’aquest patiment, molts podrien pensar en la fi del món, però el Senyor aprofita l’ocasió per oferir-nos una interpretació diferent, dient: «El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran» (Mc 13,31).
Podem aturar-nos en aquesta expressió: el que passa i el que roman.
En primer lloc, el que passa. En algunes circumstàncies de la nostra vida, quan travessem una crisi o experimentem algun fracàs, així com quan veiem al nostre voltant el dolor causat per les guerres, les violències, les catàstrofes naturals, tenim la sensació que tot arriba al final, i sentim que fins i tot les coses més belles passen. Tot i això, les crisis i els fracassos, encara que dolorosos, són importants, perquè ens ensenyen a donar a cada cosa el seu just pes, a no lligar el nostre cor a les realitats d’aquest món, perquè passaran: estan destinades a passar.
Alhora, Jesús parla del que roman. Tot passa, però les seves paraules no passaran: les paraules de Jesús romanen per sempre. Així ens convida a confiar en l´Evangeli, que conté una promesa de salvació i eternitat, ia deixar de viure sota l´angoixa de la mort. Perquè mentre tot passa, Crist roman. En Ell, en Crist, tornarem a trobar un dia les coses i persones que han passat i que ens han acompanyat en la nostra existència terrenal. A la llum d’aquesta promesa de resurrecció, tota realitat adquireix un nou significat: tot mor i també nosaltres morirem un dia, però no perdrem res del que hem construït i estimat, perquè la mort serà el començament d’una nova vida.
Germans i germanes, fins i tot a les tribulacions, a les crisis, als fracassos, l’Evangeli ens convida a mirar la vida i la història sense tenir por de perdre el que acaba, sinó amb alegria pel que queda. No oblidem que Déu ens prepara un futur de vida i alegria.
Així doncs, preguntem-nos: estem aferrats a les coses de la terra, que passen, que passen ràpidament, oa les paraules del Senyor, que romanen i ens guien cap a l’eternitat? Si us plau, fem-nos aquesta pregunta. Ens ajudarà.
I preguem a la Verge Santíssima, que s’ha confiat totalment a la Paraula de Déu, perquè ella intercedeixi per nosaltres.
