El guardià o superior de la comunitat de caputxins de Sarrià de Barcelona, fra Jesús Romero Lagatto (Barcelona, 1965), va ser escollit la setmana passada com a nou provincial dels Caputxins de Catalunya i Balears, una tasca, segons diu, a la qual encara està “aterrant” després de conèixer-la. El que fins ara ha estat superior de la comunitat de caputxins de Sarrià de Barcelona, és nascut en el si d’una família cristiana, però “no gaire practicant”, i es considera “com una d’aquelles persones que, en fer la primera comunió, han temut perquè aquesta fos tan sols l’última”; de fet, ell la va fer amb vuit anys i recorda que, després, la seva mare, per la feina que desenvolupava, no podia portar-lo gaire a missa.
No va ser fins als setze anys que va descobrir, a través de l’Església evangèlica, la seva vocació de servei a Jesucrist. Des d’aleshores, la seva vida va estar lligada al protestantisme fins als 35 anys. “Va ser quan vaig tenir un desig per conèixer millor el catolicisme i la vida en comunitat, i no vaig dubtar a tornar a les arrels; tot plegat, després de passar per la comunitat benedictina de Montserrat“, apunta. Més tard, va assaborir, en el seu pas per la universitat, “una atracció per les idees de Sant Francesc d’Assís“, amb qui va iniciar-se aquest orde durant l’edat mitjana.
Què farà des del nou càrrec que li ha estat assignat?
Els germans caputxins m’han votat, en el marc del 41è Capítol Provincial, després de veure coses en mi que, fins i tot, jo no dec haver vist, i ara soc jo qui ha de respondre a aquesta elecció de la millor manera que pugui fer-ho. Escoltaré a totes les fraternitats que formen part del nostre orde tot revisant-les i observant, alhora, quines persones poden ser més vàlides per ocupar-hi determinades posicions. Sense pretendre ser un emperador que faci i desfaci les coses segons el seu propi gust, ho faré, això sí, amb un consell format per Gil Parés, el nou vicari, i Lluís Arrom, Arun Renald i Valentí Serra com a consellers.
L’ha marcat, en la seva vida, néixer al barri del Raval en plena dècada de 1960?
Sí, sí. A mi m’agrada recordar sovint que soc d’un barri que va ser pobre, i que en determinades èpoques ha estat més marginalitzat que en unes altres, per bé que, quan jo vaig néixer, no comptava amb la diversitat cultural que ara hi conviu. Estic orgullós d’haver-hi nascut i de sentir-m’hi part, ja que m’ha ofert, sobretot, la possibilitat d’actuar amb una major sensibilitat envers les persones que han hagut de migrar del seu territori d’origen, així com les que fa mans i mànigues per integrar-se a casa nostra.
Disposen de xifres de les persones que atenen?
No acostumem a tenir-les. I, si les tinguéssim, tampoc voldríem que fossin públiques. Per desgràcia, cada vegada hi ha més persones, d’aquí i de fora, que travessen situacions molt dures —a pesar que també hi hagi molta picaresca per part de gent que vol prendre’ns el pèl—, i allò que menys desitgen és que els converteixis també en una xifra dins una estadística determinada per uns interessos de qui les prepara. El millor que es pot fer, en canvi, és sortir al carrer i copsar la realitat que t’envolta per oferir el millor de tu mateix.
Mentre fem aquesta entrevista, no es troba precisament en un convent.
No. Estic a l’Hospital del Mar de Barcelona oferint la meva fraternitat als malalts per mitjà de la pregària. Això és ser caputxí; et dona la possibilitat, tal com va fer Sant Francesc d’Assís, de portar a la pràctica un procés pastoral molt ric i divers, sense viure exclusivament al servei de la paraula de Déu des d’un sol espai.
“Per desgràcia, cada vegada hi ha més persones, d’aquí i de fora, que travessen situacions molt dures, i allò que menys desitgen és que els converteixis també en una xifra dins una estadística per uns interessos de qui les prepara”
Com està veient el procés sinodal convocat pel papa Francesc?
No n’he pogut fer un seguiment gaire continuat, però sí que ho veig amb un sentiment d’esperança, tot plegat. Ens hem de preguntar sense cap temor per les coses que conviuen al nostre voltant, anant al fons i sense canviar-les pel senzill fet de voler-les canviar. No podem espantar els altres quan els parlem de Jesucrist, ja que, a vegades, sembla que, en general, es manifesti una certa por quan això passa.
