Fina Bosch, pedagoga, historiadora de l’art i numerària de l’Opus Dei al Líban, respira una mica més tranquil·la després de la treva anunciada aquest dimecres entre Israel i Hezbollah que posa fi, almenys temporalment, al conflicte armat que durant el darrer any ha devastat gran part del territori libanès i provocat la mort de milers de persones.
“El so del dron que ens ha acompanyat des de fa setmanes dia i nit, avui ja no el sentim, gràcies a Déu”, assegura Bosch a Flama des de Beirut hores després d’entrar en vigor el cessament temporal d’hostilitats en aquesta terra on viu des de fa més dues dècades envoltada de “gent acollidora, de rica diversitat cultural i de meravelles naturals”.
Nascuda al barri de Sant Narcís de Girona, durant els darrers vint anys Bosch ha viscut de prop moments de gran bellesa, però també experiències devastadores, com l’explosió al port de Beirut el 2020 i la profunda crisi econòmica en què es troba immersa la regió des de fa anys. “El Liban sempre ha patit molt, però també ha gaudit de la clara protecció de la Mare de Déu”, afirma la numerària de l’Obra, que col·labora en una ONG libanesa dedicada al desenvolupament i promoció de la dona oferint formació a diferents nivells, amb activitats per a la joventut, les mares joves i les famílies.
Com ha viscut la notícia d’aquesta treva entre Israel i Hezbollà?
Hem rebut la notícia tan esperada ahir a la nit i des de d’aquesta matinada a les 4 h ha començat la treva, que serà per seixanta dies. Tot el dia d’ahir va ser apocalíptic, i fins a la matinada van caure bombes a Beirut sense parar. Potser volien aprofitar fins als últims moments per continuar atacant. Ara sentim molta alegria, però som conscients que entrem en un període incert i fràgil, però amb molta esperança que es pugui construir una veritable pau amb fonament i que duri. De bon matí ja es veia a l’autopista molts dels desplaçats tornant a casa, era impressionant. A veure què troben quan hi arribin. Serà un temps difícil, ja que el fred i la pluja han arribat des de fa uns dies. Tenim molta feina al davant!
Què la va motivar a deixar Girona i llençar-se a aquesta aventura al Líban?
Aturar-se i rebobinar la teva història és una cosa que, a vegades, no tens temps de fer! I la veritat és que si ho fas és molt bonic i trobes moltes coses per agrair, per començar, a Déu i a molta gent amb qui t’has trobat pels camins de la vida, i que han estat un suport, ajuda i força per tirar endavant. Quan tens una missió a la vida, una vocació, és una cosa que et dona una força, un entusiasme i una alegria que crec que és el que ha impulsat a llançar-me a tota aquesta aventura, que encara segueix.
Quins aspectes de la cultura libanesa la van captivar més quan va arribar al país i com han influït en la seva vida personal i espiritual?
Una cosa molt especial és tocar i veure la gran humanitat; com deia Sant Joan Pau II, els cristians hem de ser experts en humanitat i també ho diu el Papa Francesc, en la seva última encíclica, Dilexit nos, on ens parla del Cor de Jesús. És una cosa que crec que m’ha ajudat i m’ha influït personalment, i també que en podríem aprendre a l’Occident.
Mai no estàs sol o sola! Sempre hi ha algú al teu costat als moments bons i als no tan bons. El Líban és Terra Santa… per aquí va passar el Senyor, la Mare de Déu i els apòstols… Tenim un lloc a Mantara, en el camí de la ruta que venia de Jerusalem, on la tradició diu que la Mare de Déu i les santes dones esperaven el Senyor quan anava a Sidó, ja que les dones jueves no podien entrar en ciutats paganes.
Quin impacte considera que té el missatge de l’Opus Dei en un país com el Líban, conegut per la seva diversitat religiosa i la seva història cristiana?
Et diria que, en ser un esperit viscut, es comunica sobretot amb la vida, de cor a cor, en les relacions d’amistat, com la sal, i la llum, com tota la vida cristiana. De la història i la diversitat del Líban, jo en segueixo aprenent cada dia.
Pot compartir alguna experiència personal significativa que hagi viscut en la feina amb l’ONG amb què col·labora?
La primera amiga que vaig fer en arribar al Líban va ser una psicòloga i violoncel·lista, armènia ortodoxa i gran esportista. Vàrem fer una bona amistat… amb els seus concerts de violoncel, les passejades de diumenge a la tarda vora el mar, la seva empenta perquè jo parlés bé l’àrab, i volia que parlés armeni! Vaig tenir ocasió d’ajudar-la el dia de la mort del seu pare, a preparar-lo…
Gràcies a ella vaig saber molt del genocidi armeni, la fugida per les muntanyes de la seva àvia… vaig aprendre molt. Per altra banda, va ser bonic veure com ella, a través del llibre Camí de sant Josepmaria, en armeni, va captar l’espiritualitat de l’Obra, el fet de ser sants enmig del món, amb les coses quotidianes de cada dia. Després d’establir aquell lligam d’amistat, va ser molt punyent per a mi la seva mort sobtada, tan jove, de la qual encara no m’he recuperat. Ara intento acompanyar la seva mare, que és gran i viu sola, i aprecia molt els nostres llaços d’amistat, podríem dir que segueix present en ella.
Si, en concret, penso en la meva feina a l’ONG, on treballo com a consultora de projectes familiars i de formació de la joventut, destacaria l’experiència d’acompanyar noies des de petites fins ara, que ja són mares de família amb infants. És una experiència significativa i confirma que tots els esforços destinats a ajudar els altres en les seves necessitats paguen la pena.
L’explosió al port de Beirut. L’any 2020, i la crisi econòmica del 2019 van marcar el país. Quins aprenentatges i desafiaments van deixar aquells moments tan crítics?
L’explosió de 2020 al port, em va marcar especialment. Vaig veure un riu de solidaritat i defensa. Has de suplir el que ningú fa. Podríem definir-ho com un espectacle de generositat i gratuïtat. Va deixar empremta. També et diré que cada vegada que ara sento un soroll, faig un salt… penso que em va preparar per al moment present.
Com descriuria el paper de la dona al Líban i quins canvis ha observat?
Està havent-hi un gran canvi, de mares que estant només a casa, a mares amb un o dos treballs i amb famílies… amb el repte que comporta això, com ara a tot arreu. La crisi ha fet que hagin de sortir a treballar, ja que no n’hi ha prou amb un sol sou. Les dones no tenen gaire veu aquí, és una societat més patriarcal, però no en els termes occidentals, sinó que volen cuidar les dones. Per a l’home és una mica com un greuge que treballi, ja que ell hauria de poder tirar la casa endavant.
He conegut dones increïbles, ara recordo a una musulmana amb una gran estima pel cristianisme, que vivia en un barri al sud de Beirut i va morir, amb una bala perduda, en començar el conflicte a Gaza. Quina persona, forta, alegre, un gran exemple, ella era cooperadora de l’Opus Dei.
Com poden sobreviure les mares joves i quines sortides educatives tenen?
Les mares joves estan amb una gran preocupació per l’educació i el futur dels fills, volen donar-los el millor. Moltes emigren, però has de tenir diners i una altra nacionalitat… no és possible per a la majoria. Moltes famílies estan separades, el pare treballa fora, des de Dubai, Riad, el Carib, l’Iraq, Emirats Àrabs… una pena arribar a aquesta situació. Al país, enfonsat en la greu crisi, no hi ha feina.
En el context de la guerra actual al Pròxim Orient, quins són els majors reptes i com aconsegueix mantenir la calma i l’esperança en un entorn tan incert?
Una bona pregunta. No és fàcil quan estàs sotmesa a una pressió diària. Cada vegada que hi ha algun moviment, t’enganxes al mòbil per veure on hi ha l’atac i de seguida connectes amb les persones que viuen en aquell barri per tenir-ne notícies i donar el poc ànim que pots i posar-te a la disposició del que necessitin. Una amiga que truca amb el cor trencat perquè han bombardejat el seu poble, on hi havia una gran sintonia i convivència amb els xiïtes i els cristians, envia fotos de l’església tocada per l’impacte. Famílies del sud, obligades a evacuar els pobles, deixant enrere terres, animals. Tota una vida que abandones. Una escola de nens i nenes instal·lada pels desplaçats. Gent gran desplaçada. Molt sofriment. Aquestes persones són un gran exemple de força i valentia.
Com integra la dimensió espiritual en el dia a dia, especialment en temps de conflicte?
Sant Josepmaria deia que a vegades no tens on recolzar-te a la terra i que ens hem de sostenir al cel. L’oració és el que et manté i et dona la força per al que t’espera cada dia, incert, i que mai se sap. Intento començar el dia oferint les obres i tot el que arribi, després vaig a missa, reso per les víctimes del dia, els ferits i els metges, socorristes, etc. Tens moltes ocasions de dirigir-te al cel: les indústries humanes venen donades, un dron que ens acompanya constantment, el sobresalt de les bombes, les sirenes d’ambulància. Pots ben teixir el dia en petició. És la santedat a l’ordinari, a vegades menys ordinari.
Quin missatge transmetria a les persones que desitgen ajudar al Líban?
Penso que l’ajuda més eficaç i que arriba sense Internet, correu o Amazon és la pregària. Gràcies per donar suport a tantes persones amb aquesta valuosa ajuda. També us facilito aquest contacte de Càritas per si algú pot també donar altres ajudes.
Què la fa seguir endavant, fins i tot en els moments més difícils, i com s’imagina el seu futur al Líban?
Realment, en aquests moments és difícil de dir-ho, però veig un panorama més desolador cada dia que passa. Necessitarà molta ajuda. Viure i veure-ho tot, et deixa moltes arrels que són per sempre. La Mare de Déu Nostra Senyora del Líban a Harissa, ens seguirà ajudant a tirar endavant!
