Encara hi ha qui s’apropa a la filòloga Laia de Ahumada (Barcelona, 1957) i la sorprèn dient-li que s’està llegint Monges (Fragmenta, 2008), el seu primer llibre d’entrevistes —després en vindrien cinc més, com ara Hem hagut de marxar (Akiara Books, 2024), que, com el llibre publicat fa setze anys, també veurà la seva segona edició. “El primer ha tornat a sortir d’impremta perquè encara hi ha lectors que el desitgen, o el necessiten, llegir; la història de les monges, en general, continua atrapant”, assegura l’autora. Monges serà presentat, de nou, el pròxim 2 d’octubre, a les 19:00 hores, a la parròquia de Santa Anna de Barcelona.
Fent una mica de memòria, recorda com va viure el procés de selecció de les vint monges entrevistades, cinc de les quals ja van morir?
En efecte, cinc ja no estan amb nosaltres. Són Teresa Losada (1943-2013), Pepa Vignau (1933-2017), Eulàlia Bofill (1933-2022), Rosa Prat (1927-2022) i Carme Sardà (1931-2023). A mesura que vaig començar a conversar amb elles, des de la primera mateix, anava obtenint recomanacions per part seva i, així, vaig anar completant el llistat de vint entrevistades. És una xifra que, en la resta de llibres d’entrevistes que he publicat posteriorment, no he tornat a assolir i, per tant, ara reconec que va ser força profitós.
El 2008, algunes de les seves entrevistades no tenien la mateixa visibilitat pública que han acabat tenint uns anys després, com podrien ser la dominica Lucía Caram i la benedictina Teresa Forcades, oi?
I, per posar un tercer exemple, la Viqui Molins, religiosa vinculada a la Companyia de Santa Teresa de Jesús (una santa amb qui m’uneix un lligam familiar), sobretot després de tota la feinada que ha fet i continua fent a l’Hospital de Campanya de Santa Anna. Amb el temps, a elles i a moltes més se les ha anat reconeixent socialment per la seva vàlua i la seva tasca, un reconeixement que aleshores jo no dubtava que arribaria.
De fet, amb el seu llibre s’intentava trencar una imatge errònia que sobrevolava les monges; algunes d’elles, amb l’hàbit, i, unes altres, passant desapercebudes mentre vestien amb roba de carrer, com ho explicava Roser Bofill a ‘El Ciervo‘ el mateix 2008.
Aquest va ser l’èxit del llibre, és a dir, el de fer entendre que eren dones que vivien amb plenitud i que no se les havia de considerar com a protagonistes secundàries dins el món de la religió. Elles representen avui dia la millor imatge de la figura de la monja, aquella que durant el segle XVI sabia escriure i entrava en un convent per desenvolupar la seva saviesa, com va passar amb la dominica Juliana Morell (1594-1653). Com ella, les monges que jo vaig entrevistar tenien un desig de continuar, al marge de quin fos el lloc on havien decidit estar, desenvolupant el seu carisma per créixer, però també per ajudar els altres.
Per alguna de les protagonistes del seu llibre, devia ser la primera entrevista que els feien, oi?
Sí. Això passava amb la majoria d’elles. Fins i tot, n’hi va haver alguna que es va sincerar més del que podia imaginar, admetent que mai havia arribat a determinades profunditats de les seves reflexions. També recordo que, des que les vaig entrevistar fins que van veure l’obra a les llibreries, el procés va ser viscut amb molta intensitat per part de totes elles, cosa que sempre he valorat positivament; era, en qualsevol cas, una plataforma per donar a conèixer les seves vides públicament, com tornarà a passar amb la reedició. De fet, ja he contactat amb algunes d’elles perquè vinguin a la presentació.
Quan preparava el llibre, entre les seves entrevistades ja es preveien aquests signes de canvi, en clau femenina, que hi ha hagut dins l’Església i als quals es referia, el passat cap de setmana, l’abadessa del Monestir de Sant Benet, Maria del Mar Albajar, a ‘El divan‘ de Catalunya Ràdio?
Com ella va dir, s’ha de poder renovar l’Església des de la mirada femenina i, si es fa com Albajar anunciava, tornant als orígens de tot i traient els vestits que hem anat posant a l’Església, ho farem més bé. Tornant al nadó tal com era, al missatge cristià original que ha estat base del pensament a Occident. Hi ha d’haver un equilibri entre les qualitats femenines i les masculines, això sí, en aquest objectiu eclesial.
I creu que totes elles s’imaginaven que hi hauria un Sínode sobre la sinodalitat uns anys després amb dones (54) que hi tinguessin dret de poder votar?
Penso que sí. S’ho imaginaven. Per això estaven on estaven; empenyent i fent que això fos una realitat. Els canvis costen, però l’evidència que elles veien és la que s’ha acabat imposant en les realitats actuals.
