La germana Eulàlia Capdevila Enríquez (Esplugues, 1976) va néixer en el si d’una família marcada pel compromís cristià. Des de petita va sentir una crida especial per la missió a l’Àfrica i, després d’estudiar a l’Escola d’Enginyeria Agrícola de Barcelona, va entrar el 1999 a les missioneres germanes combonianes.
Va ser missionera a Zàmbia durant 12 anys i recentment ha estat nomenada provincial de les germanes combonianes a Kenya, Uganda i Sudan del Sud. “Després d’una estada a Espanya com a consellera de la Direcció General de la meva congregació i animant diferents grups de treball, aquesta tornada a l’Àfrica és una alegria per a mi”, confessa a Flama.
La germana Eulàlia remarca el paper important que ha tingut per als pobles d’Àfrica l’encíclica Laudato Si’ del papa Francesc sobre la cura de la creació, i denuncia la “tragèdia” que suposa que els pobles africans continuïn a mercè de diferents empreses de diversos països desenvolupats que duen a terme una explotació extractiva dels recursos naturals del continent, causant contaminació i desertificació.
“A Zàmbia hi ha una explotació brutal del coure per part d’empreses que abans eren sud-africanes i ara són xineses. A Sudan del Sud tenim un greu problema de contaminació pels pous petrolífers, que són explotats per països occidentals i que provoquen desastres naturals greus amb conseqüències molt dures per a la població. La gent s’està morint enverinada i tenim proves d’això, però com que els nostres pobles són pastoralistes, no interessen. És un crim”, lamenta la religiosa.
En la seva nova missió, Capdevila estarà a càrrec de 110 missioneres combonianes repartides en 25 comunitats i amb expectatives per les noves vocacions a la vida religiosa que sorgeixen a la província. “Obrirem un altre noviciat, tenim bastants vocacions a Uganda, també a Kenya i a Sudan del Sud poquetes per la situació difícil. Cada any entren 10 noies”, detalla.
Com va néixer la seva vocació religiosa?
Aquesta és una història amb molts capítols, però breument, podria dir que sempre vaig tenir la sensació de respondre a alguna cosa des de ben petita. Vaig créixer en una família catòlica practicant, anàvem a la parròquia de Sant Baldiri a Sant Boi de Llobregat, vaig tenir acompanyament en la fe i vaig participar en diferents grups. A l’escola, per exemple, vaig tenir com a models les germanes Vedruna, i aquest va ser el meu primer testimoni de religioses, que m’ha quedat gravat. Em van impactar les seves vides i la seva entrega a nosaltres a les aules.
Llavors vaig sentir un desig de donar-me als altres i vaig somiar amb anar a l’Àfrica per ajudar els més pobres a través d’un servei missioner, no necessàriament com a religiosa. A la universitat vaig estudiar agricultura amb aquest objectiu, i quan estava acabant la carrera vaig trobar-me amb els laics missioners combonians. Inicialment, pensava que aquesta podria ser la meva manera de lliurar la vida com a missionera laica amb els més pobres. Però, justament fent camí amb ells, em vaig adonar que Déu volia tot el meu ésser, no només la meva professionalitat, les meves mans i accions.
Aleshores vaig descobrir que tenia vocació religiosa a la consagració i, a partir d’aquí, el camí va ser més ràpid. En acabar la carrera, em van posar en contacte amb les germanes missioneres combonianes, em vaig sentir bé amb elles i vaig iniciar la formació.
Fins a quin punt el compromís cristià dels seus pares va influir en el seu camí cap a la vocació religiosa?
He tingut l’exemple dels meus pares. El meu pare m’explicava històries del seu temps com a missioner laic al Camerun i vaig créixer amb aquestes històries. A més, ell era agricultor; vinc d’una família d’agricultors de Sant Boi i el considero com el meu primer gran exemple. I la meva mare, per altra banda, era una catequista molt entregada a la parròquia.
Amb ella vaig aprendre totes les històries de Jesús, perquè de petits, entre cançons i històries, Jesús formava part de la nostra família. La meva mare era genial presentant la història de Jesús i les de l’Antic Testament a través de diapositives, cants i dibuixos.
Vaig tenir la sort de tenir una família que em va introduir en el seguiment de Jesús i a l’Església. La meva família i la meva parròquia eren una sola cosa. Vivíem a escassos metres de l’església, i per tant sempre estàvem o a la parròquia, o a casa.
Vostè va tenir una experiència profunda de “llançar-se” a una crida especial durant la Jornada Mundial de la Joventut de París 1997. ¿Els joves del segle XXI continuen responent a la crida de la missió o ara els costa una mica més?
Conec joves que sí que estan buscant d’alguna manera compartir la seva vida amb els altres. No obstant això, entenc i sento que ara els joves tenen moltes distraccions i possibilitats. L’opció missionera avui es pot viure de moltes maneres. En el meu cas, ho vaig intentar per mitjà del compromís laical.
Avui en dia, considero que hi ha moltes maneres i oportunitats d’entregar-se, inclús en la vida consagrada—això que la Santa Seu anomena “noves formes de vida consagrada”. El que passa, potser, és que no hi ha gent que els estigui parlant als joves d’això, que és possible entregar-se als altres d’alguna forma.
En el nostre cas, continuem proposant aquesta vocació com a possible i autèntica, que significa deixar-ho tot i donar la vida. És una vocació que de veritat t’omple, et posa en contacte amb tantes persones i et fa superar els límits que un té pel contacte amb altres cultures, i en això la vocació missionera té aquest privilegi, de poder trobar gent de cultures diferents, i això et desafia, però al mateix temps et fa créixer sempre.
Ha passat 12 anys a l’Àfrica. ¿De quina manera ha pogut descobrir el rostre de Crist allà?
Vaig estar 12 anys a Zàmbia, és el país que conec millor, sobretot la part oest, propera a Angola. Allà, vaig trobar un poble molt vinculat amb les seves arrels culturals. A la missió on vaig estar molts anys, a la vora del riu Zambeze, que és dels més cabalosos d’Àfrica, vaig aprendre a viure tot el cicle de la natura: inundacions, sequeres i els moviments dels seus habitants. Són pobles nòmades, la natura els demana moure’s, i tot això m’ha ajudat a tenir sensibilitat cap a la natura. No una admiració, sinó una convivència i germanor amb l’entorn natural.
Això fa que aquests pobles no estiguin aferrats a les riqueses materials, encara que per a ells, com per a tothom, la terra és un bé a defensar. Em vaig sentir molt acollida i també inclosa per ells. A través de l’amistat, i després de romandre molts anys, la gent et mostra també els seus costums més secrets. Els seus rituals, el seu món cultural. Espais als quals és difícil accedir al principi.
Si hagués de reduir-ho tot a una paraula, diria: amistat. Els pobles te la regalen de manera gratuïta si et quedes i comparteixes amb ells.
Això recorda al poema de Pere Casaldàliga, quan deia “el cor ple de noms…” Quin aprenentatge de fe ha tingut en convivir amb els pobles d’Àfrica?
Allà, la vida es viu crua. Vida i mort es fan presents cada dia davant dels teus ulls. Aquest fet ha estat un camí dur d’acceptar. Que la vida vagi acompanyada de tanta mort i sofriment, degut al fet que no hi ha accés a medicines, o perquè en alguns llocs no hi ha bona alimentació, és difícil d’acceptar.
La fe també suposa viure la cruesa de la vida i dir “Déu, tu també ets aquí en aquests moments”. Quan perdem un nen desnodrit, quan perdem algú per tuberculosi, quan mor algú de SIDA sense que poguem fer res.
Tot i el patiment, aquest poble mai deixa de celebrar, ja sigui la vida o la mort. Aquesta manera de viure m’ha ajudat a aprofundir en la meva fe. Creure en Jesús, en la seva mort a la creu i en la seva resurrecció, m’ha fet comprendre que, fins i tot en els moments més durs, Déu és present. Poder posar-se en una situació de creu i dir: “Déu, ets aquí amb nosaltres” és una experiència molt poderosa. I, quan això es viu en comunitat, tant amb el poble com amb la meva família missionera, s’entén d’una manera més profunda el sentit de la fe. Perquè la fe també és confiar que, després del sofriment, hi ha resurrecció.
Aquest poble m’ha ensenyat a no ocultar el dolor, sinó a viure’l i, fins i tot, a celebrar-lo. En una societat com la nostra, això pot ser difícil d’entendre, però per a aquests pobles és una realitat natural, i a mi, personalment, m’ha marcat profundament.
Recentment l’han nomenada provincial per al Sudan del Sud, Kènia i Uganda. Quines obres desenvolupen les germanes missioneres combonianes en aquests països?
Fa molts anys que tenim presència, sobretot al Sudan del Sud i a Uganda, i posteriorment a Kenya. El Sudan del Sud va ser, d’alguna manera, la terra mare per als missioners i missioneres combonians, ja que el nostre fundador va iniciar la missió allà. És una missió molt difícil, marcada pel patiment i la vulnerabilitat d’aquests pobles.
Ens trobem amb tribus i clans que són pastoralistes, és a dir, que es dediquen a la transhumància i la ramaderia. Aquesta forma de vida els fa especialment vulnerables, ja que el seu vincle no és amb la terra, sinó amb el bestiar. Per això, les nostres germanes, així com els sacerdots i germans combonians, treballen amb els karamojong a Uganda, els nuer al Sudan del Sud i els pokot a Kènia. Tots ells són pastoralistes i conserven la seva pròpia cosmologia i tradicions religioses.
Les nostres missions són de primera evangelització i estan obertes a la transcendència d’aquests pobles, que són profundament creients. Per a ells, és natural escoltar històries sobre figures concretes, com Jesús de Natzaret, i anar-lo coneixent. Però també és un repte, tant per a la seva cultura com per a la meva, perquè implica una conversió evangèlica, una transformació de certs valors i la superació de cicles de violència que, en algun moment, han afectat tots els pobles.
A més de la primera evangelització, les nostres missions es materialitzen en clíniques i escoles. Sempre treballem en comunitats situades a zones frontereres, que són complexes.
Com afronta aquest nou repte, després de diversos anys a Espanya, tornant a l’Àfrica?
Amb molta alegria, però també amb un cert respecte per la responsabilitat que implica. En aquests països hi ha 25 comunitats amb germanes molt joves, i estem obrint-ne de noves. Per això, assumeixo aquest nou servei amb molta humilitat.
Estem fent un camí sinodal molt bonic. La vida religiosa, de fet, ja va néixer com una experiència sinodal, però ara estem aprenent a ser-ho encara més. Això em dona molta pau, perquè sé que no estic sola en aquesta tasca. Caminarem juntes, tant les germanes com les comunitats.
Per a mi, el més important és cuidar el cor de la nostra missió: la comunitat de germanes. Les nostres comunitats no són grans, tenen entre 3 i 5 germanes com a màxim, i aquestes petites cèl·lules s’han de cuidar i animar perquè continuïn vivint amb alegria la seva vocació i transmetent la força del nostre carisma, que ens permet conèixer tantes cultures i pobles diferents.
Quins són, al seu criteri, els principals desafiaments que afronta l’Església a l’Àfrica?
L’Àfrica no és un bloc homogeni, hi ha moltes “Àfriques” dins del continent africà. A Zàmbia, per exemple, està oficialment declarada com una nació cristiana, i un dels grans reptes és l’ecumenisme i la unitat. Hi ha molts esforços perquè les esglésies protestants, majoritàries en aquest país, treballin conjuntament amb l’Església catòlica i altres confessions cristianes per assolir una unitat real. A escala local, això és més fàcil que a escala global.
A la meva nova província (Uganda, Sudan del Sud i Kènia) també hi ha una gran tasca ecumènica. A més, hi ha un altre repte fonamental: ser veu de denúncia, ser veu profètica. Com a cristians, estem cridats a ser veu per als qui no la tenen. La majoria de la població en alguns països africans no té cap oportunitat de participar en processos democràtics, i molts són analfabets. No tenen veu!
És cert que avui es diu molt que “han de parlar per si mateixos”, i és el desitjable. Però la realitat és que sovint no tenen canals, mitjans o formació per fer-ho. Per això, un gran repte per a l’Església és no tenir por a denunciar. Com ser una Església que no té por a denunciar? Hi ha molts crims que queden silenciats perquè els qui haurien de denunciar-los no poden fer-ho. L’Església sí que pot, i ha de fer-ho encara més.
Què pot aprendre l’Església catalana de les esglésies que caminen a l’Àfrica?
Una de les grans diferències que he vist és el paper dels laics. En moltes comunitats cristianes africanes, no hi ha possibilitat de celebrar els sagraments amb regularitat perquè falten capellans. He conegut comunitats al Sudan del Sud, aïllades per les guerres, que han estat dècades sense veure un sacerdot, però han pogut mantenir viva la fe, que han pogut acompanyar joves i infants, gràcies als catequistes.
El paper dels catequistes és fonamental. A Zàmbia, per exemple, vaig veure la gran capacitat de lideratge cristià dels laics. Treballant amb joves, camperols i famílies, vaig adonar-me de la seva iniciativa i compromís. El protagonisme del laicat és fonamental a l’Àfrica. Això és un aspecte que es pot potenciar més a Catalunya i Espanya, on el laïcat té un paper actiu, però no amb la mateixa intensitat que he vist a l’Àfrica.
Què aporten els missioners als territoris i comunitats on duen a terme la seva tasca?
Crec que aportem el sentit d’Església universal, i això fa molt de bé, sobretot en els pobles més aïllats. Sense aquest intercanvi amb persones que venen de fora, és difícil percebre la dimensió universal de l’Església. Els missioners fem visible aquesta comunió, aquesta Església que va més enllà de les teves fronteres, del teu tarannà. Aquesta és la comunió amb l’Església que volem ser. Una església que peregrina, que es posa en camí. Som l’Església en sortida, l’Església que vol anar més enllà de la capella o la parròquia. A més, des d’aquests pobles sovint neixen vocacions missioneres.
Evidentment, els missioners també aportem moltes altres coses: som el rostre de la caritat, perquè l’Església és, sobretot, caritat cap als més pobres i vulnerables. I això impacta profundament les comunitats on estem. Ens pregunten: “Per què sou aquí? Per què no marxem quan comencen les guerres? Per què fugim amb ells?” Això els toca profundament. Som l’Església dels més pobres, l’Església que és mare, l’Església de la caritat.
Què li diria a un jove que llegeixi aquesta entrevista i senti la inquietud de fer missió a l’Àfrica, però tingui incertesa o por?
Li diria: “Vine!” Sempre que veig un o una jove li dic que vingui. Les comunitats missioneres estem molt preparades per acollir, i si algú vol fer una prova, que la faci. Déu ens accepta tal com som. Si vol venir només tres mesos, que vingui. L’important és fer-ho amb una actitud oberta, disposat a superar pors i límits, però sobretot a rebre molt. Perquè Déu acompanya cadascú en el seu camí.
Jo mateixa, al començament de la meva vocació, l’any 1997 a París, vaig sentir unes paraules que em van marcar: “Vine i ho veuràs”. Aquesta és l’aventura missionera. El vine i veuràs. No s’acaba mai. Tenim germanes de més de 80 anys que encara surten a noves missions. És una aventura que no té final. Així que, si algú ho sent dins seu, li diria: Vine!
