Durant la dictadura del general Franco, el cardenal Francesc Vidal i Barraquer va rebre la negativa constantment de tornar a Catalunya. El seu exili, així doncs, va ser viscut primer al monestir de la cartoixa de Farneta, a la Toscana, i, després, quan l’ocupació nazi d’Itàlia va obligar-lo a canviar la seva ubicació, a la ciutat de Friburg, a Suïssa, on va morir el 1943, fa vuitanta anys. Allà, els monjos que van presenciar el seu traspàs no el van enterrar perquè van pronosticar, amb encert, el final d’aquest eclesiàstic i jurista nascut a Cambrils. Però la situació es va allargar trenta-cinc anys, ja que no va ser fins al 1978 quan les seves despulles, dins un cotxe fúnebre (amb matrícula de Suïssa), van entrar a Tarragona per ser enterrades a la catedral de la ciutat, tal com ell volia.
En el marc de la commemoració dels 45 anys d’aquells esdeveniments, la Biblioteca del Seminari Pontifici de Tarragona ha programat per al pròxim 11 de desembre a les 19:00 hores, al Centre Tarraconense El Seminari, la conferència “La memòria del cardenal Vidal i Barraquer durant la dictadura”, a càrrec de l’historiador i professor de l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós (INSAF), Xavier Cortés, i una taula rodona que comptarà amb persones que van viure-ho en persona, com ara Miquel Barbarà i Joaquim Claver. L’acte serà presentat pel prevere Enric Mateu, director de la Biblioteca del Seminari Pontifici de Tarragona, i serà presidit per l’arquebisbe Joan Planellas.
¿Per què s’han decidit a presentar un acte com aquest per commemorar els 45 anys d’aquell trasllat del cardenal, que es va convertir en tot un esdeveniment multitudinari?
Enric Mateu: Crèiem que era important fer-ho ara, ja que esperar-nos als 50 anys era una decisió que ens jugava en contra: si fos així, els testimonis, que ja tenen una edat, potser ja no conversarien de forma tan clara i lúcida, tal com ho fan en l’actualitat. De fet, ells dos van ser membres de la comissió del trasllat de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer a Tarragona, la seva terra nadiua. A més, el fet que els dos hagin fet un servei a l’Església durant molts anys els permet tenir un esquema en la seva estructura mental molt important, teixit per aspectes puntuals, paraules concretes, dates i elements poc coneguts.
Monsenyor Miquel Barbarà, que ha estat, per exemple, vicari episcopal i vicari general de l’Arquebisbat de Tarragona, va explicar el passat agost en una entrevista al Diari de Tarragona que el trasllat té una veritat real i una altra d’oficial.
EM: Sí, seria un exemple del que deia. Segons ell, encara es tenia por que hi hagués algun atemptat, i en comptes de passar per Cambrils, el vehicle que portava les despulles es van desviar cap a l’església de Miami, a Mont-roig Platja, on es van estar durant unes hores, en secret. Mossèn Claver també va ser part implicada d’aquesta decisió.
Amb aquesta conferència inicial, Xavier, ¿pretén entrar en una historiografia que ja és coneguda a través dels molts llibres que s’han publicat o té la intenció d’explicar algun aspecte diferent?
Xavier Cortés: El més interessant que destacaré serà veure com, a partir del 1968, Vidal i Barraquer “es posa de moda”. Aquest any es commemoren els cent anys del seu naixement a Cambrils, i, posteriorment, es crea una tendència per recuperar la vida i obra del cardenal amb llibres, xerrades i altres actes. Això és la llavor que permet, des del 1976, l’Arquebisbat de Tarragona i la família del cardenal fer passos més ferms, com ara complint la voluntat testamentària de Vidal i Barraquer de ser enterrat aquí. És un moment de canvis, i la seva figura esdevé icònica perquè havia tingut la clarividència que l’Església no podia estar enganxada a l’Estat i havia de fer el seu propi camí. Aquí es percep el Vidal i Barraquer més dialogant i de pacte, independent i compromès, un home que dona les pistes del concepte d’Església posterior.
Quina creuen que va poder ser la influència eclesial de Vidal i Barraquer a Catalunya?
EM: És cert que, un cop va morir, no tot el clergat de Tarragona va acceptar la posició o la manera de fer del cardenal en alguns punts de la seva vida. Tot i això, analitzant la biografia com a advocat i eclesiàstic de Vidal i Barraquer, es destaca que va ser home de pau, i que cercava camins d’entesa i de reconciliació. Pel que fa a la seva cura de la formació, a Tarragona, va ser rellevant, tenint en compte la seva admiració per la cultura, la fundació de l’arxiu de l’arquebisbat, del Museu Bíblic o del Museu Diocesà.
XC: Com a congregant de la Congregació Mariana, va potenciar la formació del presbiterat, com ara introduint l’estudi de la sociologia al Bisbat de Solsona mentre va ser-ne administrador apostòlic, o promovent que els preveres estudiessin a l’estranger, tal com va fer arreu d’Europa el doctor Albert Bonet, impulsor de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC). A més, com a gran jurista, va defensar, en la línia de Josep Torras i Bages, una independència eclesiàstica catalana amb arguments sòlids.
¿Com s’articula el relat envers la seva figura des de l’Arquebisbat de Tarragona un cop s’enterren les seves despulles a la catedral de la ciutat?
XC: Aquí hi ha un nom important, el de Sant Fructuós, una figura que va ser recuperada per l’arquebisbe cardenal Francesc Vidal i Barraquer i que es va tornar a tenir en compte eclesialment gràcies a ell. És, de fet, el primer bisbe de Tarragona i un dels màrtirs més antics documentats a la península Ibèrica. El relat més ben elaborat que es va construir un cop van arribar les despulles va tenir, principalment, aquesta essència.
EM: El trasllat de les despulles va evidenciar, d’una banda, que hi havia una gran part de l’episcopat català que defensava aquesta idea (que van proposar inicialment uns preveres gironins), i, de l’altra, que, en cas de fer-se, la política no havia de ser-hi present. En aquest sentit, no hi va haver cap representant polític en cap moment en aquest procés, ni tan sols durant la celebració que es va fer a la catedral. La idea era possiblement separar la religió de la política per no provocar ningú. Ni per generar més maldecaps.
XC: Va ser un acte que va comptar amb la presència de moltíssims joves de Catalunya que es trobaven en un pelegrinatge al poble de Siurana. Va ser un projecte de sumar, d’agrupar voluntats i de trobar consens.
