Davant de dues-centes persones, el vicari general de l’Arquebisbat de Tarragona, Joan Àguila, va demanar perdó, en nom de l’Església catòlica, pel paper que aquesta va protagonitzar durant la dictadura franquista. Ho va fer al cementiri (de propietat eclesiàstica) de Tarragona, el passat diumenge, en el marc del noranta-tresè aniversari de la proclamació de la Segona República. “Van ser unes paraules concises, concretes i clares“, assegura Montserrat Giné (Tarragona, 1956), infermera jubilada, presidenta des del 2007 de l’Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona i neta de Josep Giné Estivill, mort a mans del bàndol nacional l’octubre del 1939, amb 39 anys, i enterrat al cementiri de Tarragona.
Què significa per a vostès que l’Església vulgui ser representada en aquest acte anual?
Com a associació de familiars de les 797 persones que hi ha enterrades en aquest cementiri des de la postguerra —la majoria de les quals en fosses comunes—, considerem que l’Església les ha tingut oblidades durant dècades. A pesar d’això, el fet que des de fa quatre anys aquesta hagi volgut fer el pas i vulgui ser representada anualment en aquest acte fa que ens puguem sentir públicament reconeguts per voler reivindicar la memòria dels nostres avantpassats i els seus ideals republicans. Per tant, és molt important que l’Església, partícip de la dictadura, vulgui acompanyar-nos, ara en un context democràtic.
Quantes fosses hi ha?
N’hi ha tres, una de les quals, la més petita, hem demanat que es pugui exhumar per part de la Generalitat. Cal dir que en la més gran de totes també hi ha cossos de persones que, en el transcurs de la història, han estat enterrades allà perquè no tenien prou recursos.
Els ha sorprès que l’Església demani perdó en un acte públic?
Sí, perquè no és habitual que l’Església demani perdó. Per aquests fets o per altres. I això és paradoxal: la institució que concedeix perdó als seus fidels té dificultats per demanar-lo. Ara ho ha fet i això ens reconforta, certament, perquè, si més no, l’Església estava vivament representada durant les últimes hores de les persones que acabaven sent assassinades, a les quals se les atorgava els drets de testament i de confessió. No només va donar suport a Franco en plena Guerra Civil, sinó que també va col·laborar en la repressió que posteriorment es duria a terme sobre qualsevol persona sospitosa de ser afí als republicans.
Haurien de fer-ho altres diòcesis, també?
Sí, sí. Pensem que aquest pas endavant de l’Arquebisbat de Tarragona —representant de l’Església catalana i, per tant, d’una Església que sempre ha anat més avançada que la resta de realitats eclesials que hi ha a Espanya— ha de tenir continuïtat arreu dels diferents territoris diocesans.
Creu que Joan Àguila ho ha fet des d’una perspectiva diferent, accentuada per la diferència d’edat amb els altres participants en aquest esdeveniment, el teòleg Miquel Barbarà (1939) i el jesuïta Francesc Xammar (1933)?
Té una perspectiva diferent. Sense tants prejudicis, probablement. Certament, l’edat ens fa veure les coses de manera diferent i ens ajuda a veure’ns com a part activa d’un territori on tots ens hem d’acabar entenent, pensem el que pensem. Respectant les idees de cadascú, podrem fer passos endavant, també des de l’Església, a diferència del que els va passar als nostres avis.
