Aquest dissabte es compleixen 20 anys de la mort de monsenyor Antoni Deig (Navàs, 1926 – Manresa, 2003), bisbe de Menorca i de Solsona. “L’endemà, és a dir, el dia 13 d’agost, hi va haver importants diaris de Catalunya que, fins i tot, li van dedicar dues pàgines, però més tard va caure, damunt del seu llegat, una llosa de silenci —tàcticament imposada— que volia esborrar del mapa el seu pensament”, complementa Carles Tejedor, president de l’associació Amics del Bisbe Deig, creada, en bona part, “perquè la seva empremta no quedés tan sols en un record”.
“Molts d’aquells diaris, avui, no l’han anomenat”, hi rebla. Paradoxalment, Tejedor es refereix a un dels primers bisbes que més presència van tenir als mitjans audiovisuals de Catalunya durant els últims anys del segle XX, en plena irrupció d’aquestes noves plataformes comunicatives, com ara TV3, on el bisbe navassenc va aparèixer en programes emesos en horari de màxima audiència.
“Coneixia com fer-s’ho per tenir una presència contínua a la premsa”, irromp Ramon Segués, mestre jubilat i expresident d’Òmnium Cultural Solsonès, que posa com a exemple la conferència que el bisbe Deig va pronunciar, amb el suport de mossèn Jesús Huguet, a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada, el 1991: “En ple mes d’agost, quan els periodistes fan mans i mànigues per buscar notícies perquè no n’acostumen a haver-hi gaires, ell va voler treure una bomba informativa per omplir portades, i ho va aconseguir”. Convençut que l’Església catalana havia de dotar-se d’estructures pròpies, la bomba llençada per Deig va ser la campanya per a la creació d’una Conferència Episcopal Catalana. “Després, es va passar uns dies amagat per les amenaces que va rebre”, reconeix.
“Amb el seu caràcter murri i astut, se sabia moure enmig de les dificultats comunicatives que solia tenir l’Església i parlava amb una llibertat que feia caure de cul a terra”, afegeix el sociòleg i periodista Salvador Cardús, a qui no li tremola el pols per subratllar el cas del bisbe Deig com el de “l’últim bisbe de l’episcopat català que ha aparegut als mitjans amb tanta convicció”. I un dels últims, a més, que també ha estat poeta (“o versaire, tal com es definia ell”, apuntala Segués).
Fruit d’aquesta exposició pública, també van créixer les crítiques, com la que recorda Segués: “Quan mossèn Enric Bartrina va anar a Sevilla com a representant de l’Arxiu Diocesà de Solsona el van posar dins el mateix sac del bisbe Deig; un hereje, deien”. Unes crítiques que, per als que el van conèixer de prop, com ara el seu secretari personal, mossèn Jordi Orobitg, “va saber entomar i driblar a partir de tot el que havia après, com ara estant al costat d’homes com monsenyor Josep Pont i Gol, arquebisbe de Tarragona, que fins i tot va acollir a casa seva abans de morir”.
Es refereix a uns driblatges que Orobitg va conèixer, també, a la tribuna del Camp Nou: “De petit, Deig era bon esportista i, ja de gran, un culer que no es perdia gairebé cap partit del Barça, com el que vaig acompanyar-lo a veure el juny de 1992 contra l’Athletic de Bilbao”. En aquell partit, l’equip va guanyar i es va proclamar campió de lliga mentre Deig i Orobitg es miraven tot plegat des de la llotja presidencial, tal com es va veure en les imatges que es van emetre per televisió. En aquest sentit, “els arxius audiovisuals seran una bona manera d’entendre quina classe de bisbe era l’Antoni Deig quan arribi el moment que l’associació que du el seu nom ja no estigui formada per gent que el va conèixer”, sentencia Ramon Segués.
