El contacte d’Enric Benavent (Vilanova i la Geltrú, 1964) amb la Fundació Pere Tarrés ve de lluny: amb vint-i-tres anys ja feia de formador de monitors d’esplai en diverses activitats de lleure promogudes per aquesta entitat. Format en Filosofia i Teologia i pessebrista, ha impartit classes de religió en centres de secundària i, actualment, és docent de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull. Com a membre d’aquesta institució, s’ha dedicat àmpliament a investigar la perspectiva cristiana per part de totes les franges d’edat de la societat, amb especial interès per la protagonitzada per la tercera edat. Aquesta és una qüestió que també porta a les aules “perquè els alumnes que acabin tenint cura de la gent gran comprenguin que ajudar-la implica conèixer i respectar la seva fe en aquest ocàs de la seva vida”. Una situació, comparteix, que sovint no es té gaire en compte.
Què li va passar en un centre de dia per a la gent gran que va visitar?
Que, en entrar-hi, vaig veure que hi tenien una sala dedicada al silenci (en aquest cas, amb un paper que ho indicava, penjat a la porta). Vaig voler interrogar la directora sobre l’existència d’aquella cambra i la sorpresa em va arribar després: resulta que era la que acollia més participants de tot el centre, la que hi tenia més èxit. A dins, la gent hi estava, així doncs, en silenci, sense fer cap altra activitat més enllà que la de meditar interiorment. Era la que concentrava gairebé tothom, i això volia dir alguna cosa.
Què creu que volia dir?
Que la gent gran també té la necessitat de pensar. I de fer-ho, com passava allà, en silenci. La necessitat de reconciliar-se, de fer les paus amb el seu interior, de revisar la vida, de cercar una calma interior. De vegades, es pensa que aquestes persones ja deuen haver tingut temps de sobres per poder-ho haver fet, això, però ens equivoquem: com més temps vivim, més necessitem estar en silenci per processar-ho tot.
Viure en un silenci sense fer-ho en soledat. Vol dir això?
Hem de normalitzar el silenci, i no només a les residències, sinó també a les escoles, a la feina… A la societat en general. No podem entendre el silenci com una cosa negativa, que ens connecti exclusivament a la soledat.
Què pensen els joves des de la universitat quan els ho explica?
Per bé que l’analfabetisme religiós cada vegada és més present per part d’aquestes noves fornades d’alumnes que es dedicaran a atendre les persones grans, mostren un gran interès per conèixer el món espiritual d’una franja social que és extremadament distant des d’un punt de vista mental.
“La gent gran també té la necessitat de pensar, i de fer-ho en silenci. La necessitat de reconciliar-se, de fer les paus amb el seu interior, de revisar la vida, de cercar una calma interior”
Estem vivint en la darrera etapa històrica de veure crucifixos a les residències?
Sí. És possible. L’expressió de la simbologia religiosa està canviant, tal com s’està observant en una societat com la nostra, i les residències en seran un indicador a mitjà i llarg termini. Per tant, hem d’estar preparats socialment per afrontar el repte de gestionar les múltiples maneres d’entomar la religió, les quals tard o d’hora seran presents en la franja de la tercera edat, més accentuadament que fins ara.
Creu que costa explicar-ho, això, a la gent gran?
No, no es pensi que costa. Pot semblar-ho, des de fora, però no acaba sent així. La capacitat d’adaptació de la gent gran és admirable, i, per exemple, a vegades em faig creus de la quantitat de coses que podria acceptar la meva mateixa mare —les quals, fa cinquanta anys, ni hauria tolerat! Quan una persona es fa gran, s’eixampla més el seu cor, i això l’ajuda a adaptar-se més a totes les situacions sobrevingudes.
