Interpretar tot allò que es desprèn del Parenostre ha donat rius de tinta des que els evangelis de sant Mateu i sant Lluc el van popularitzar (en l’actualitat, convertir en un hit mundial). Des que un dels deixebles de Jesús va demanar-li que l’ensenyés aquesta oració (Lc 11,1b) fins que la cantant Rosalia va entonar fa uns mesos en català el Parenostre en un programa dels Estats Units perquè l’hi havia ensenyat l’àvia, “sempre hi ha hagut moments per reproduir-lo oralment“, com ara a l’escola, la platja, al parc o a casa.
Amb aquesta idea neix El Padrenuestro y los santos (PPC Editorial, 2023), un llibre que es converteix des del principi en una proposta catequètica per viure en família la pregària nuclear del cristianisme elaborada a quatre mans pel sacerdot i periodista Fernando Cordero (Algodonales, 1971) i el mossèn Alberto Para (Barcelona, 1975). Un, des de Roma, i, l’altre, des de Barcelona, han redactat aquesta guia teòrica i pràctica al voltant del Parenostre que posa la lupa en cada vers de l’oració per oferir-ne, d’una banda, reflexions de diversos sants, i, de l’altra, propostes de treball en família. Per als dos autors, “un punt de contacte casolà” entre les diverses generacions que es pot establir, per exemple, reflexionant sobre els regals que proveeix Déu als seus deixebles mentre es passa una tarda familiar a la cuina fent pa. L’obra es presentarà el pròxim 25 de novembre, a les 18:00 hores, a la Llibreria Paulines de Barcelona.
Amb aquest llibre, els dos, que comparteixen un recorregut en l’àmbit catequètic, surten de la seva zona de confort i ofereixen un material, normalment adequat a grups específics (nens, adolescents, joves, adults, ancians), per treballar-lo en família. Podria ser una intenció una mica agosarada?
Alberto Para: Sí. A partir de l’oració de Jesús, l’abecé del catecisme, portem a l’àmbit familiar un seguit de propostes perquè tots els seus membres en prenguin partit. No és agosarat per parlar del Parenostre, sinó perquè la nostra intenció és provocar trobades a les famílies per tal que Jesús pugui estar al centre. És una proposta, d’una banda, entretinguda (en alguns moments toca veure una pel·lícula, cantar o fer una obra de teatre) i, de l’altra, profunda, ja que ofereix reflexió teòrica segons cada franja d’edat.
Fernando Cordero: En realitat, fer aquest llibre suposa un risc. És difícil trobar moments en què tota la família, des dels nens fins als avis, estigui disposada a aturar-se i reunir-se per un mateix motiu. I molt menys per compartir converses sobre el Parenostre, que, d’entrada, ja proporciona un temps de qualitat. Però pot ser oportú posar-lo sobre la taula de la sala d’estar i obrir el llibre durant els caps de setmana o un dia festiu. Si això fos més habitual, es descobririen dimensions noves dels integrants de cada família que fins ara es desconeixen.
¿Aquest homework del Parenostre té una intenció de domesticar aquesta pregària, també?
A. P.: Així és. Des del principi, diem que un dels espais més oportuns per pregar en família pot ser un racó de casa. Aquesta és la idea primera que té l’Església, de fet. ¡No necessàriament cal tenir una capella a casa! Un racó, petit o gran, pot ser útil per materialitzar la fe i el contacte establert amb Déu. En comptes d’agrupar tota la família davant la pantalla del televisor —una de les escenes més freqüents en societats com la nostra—, amb el llibre pretenem que les mirades observin una altra pantalla. La del Parenostre.
Francesc Conesa, al pròleg del llibre, veu com els sants encarnen els evangelis. I, per això, ofereixen la mirada de deu sants que es relacionen amb cadascun dels versos del Parenostre. Però també parlen d’altres propostes més artístiques.
F. C.: Santa Teresa de Jesús, Sant Joan Bosco, Sant Agustí d’Hipona, Sant Òscar Romero, Sant Damià de Molokai… Tots ells són la porta d’entrada de cada trobada amb el Parenostre que suggerim. Però després també hi ha veus com les del papa Francesc reflexionant sobre diversos continguts d’aquesta oració, o de la poetessa Glòria Fuertes, que va escriure un poema versionant-la. Ens faltaria introduir Rosalia, com ha dit vostè [riu].
A. P.: Rosalia ens demostra que les àvies són importants en la transmissió del Parenostre. Elles són les grans transmissores de la fe en moltes famílies. Més que els avis, les àvies han mantingut la fe i són un tresor en aquest aspecte. I, amb elles, els pares i les mares que són creatius i originals per mantenir viu el coneixement del Parenostre i utilitzen múltiples maneres per explicar-lo als seus fills i filles.
¿Creuen que el Parenostre té la virtut d’expressar l’essencial de la concepció cristiana de Déu, de l’ésser humà i de l’univers amb el mínim de paraules justes i precises per dir el màxim sense explicitar-ho analíticament?
A. P.: Dedicar una estona a recitar el Parenostre és com portar posada la samarreta del nostre equip de futbol preferit. Fa que persones d’altres confessions ens identifiquin com a cristians. El Parenostre són els colors i l’escut d’un equip, darrere del qual hi ha un fundador, una història, un camp de joc, uns jugadors…
F.C.: Quan el Parenostre passa a convertir-se en un element més d’una cultura passen moltes coses, com ara que cada col·lectiu se’l faci seu a la seva manera (els esquimals han tret la paraula “pa” perquè no en mengen gaire, normalment) i que tingui presència en diversos camps artístics, com ara l’arquitectònic, com és el cas del Parenostre que hi ha a les portes de la basílica de la Sagrada Família de Barcelona.
Amén.
A. P.: Quasi sempre acabem el Parenostre afegint “Amén” (en hebreu, “així sigui”). Ho fem de manera quasi automàtica. Volem expressar que allò que acabem de dir ho creiem de veritat. I ho confirmem.
