La xifra rodona dels 800 anys des que es va organitzar el primer pessebre vivent, a càrrec de sant Francesc d’Assís (1181-1226), s’ha convertit enguany en el marc de moltes d’aquestes representacions, vives o estàtiques. A la població italiana de Greccio, s’iniciava, així doncs, una de les tradicions catòliques més consolidades, també, en l’àmbit de la cultura popular, i que, aquest 2023, ha volgut fer una passa de gegant per ser inscrita a la llista del patrimoni cultural immaterial de la humanitat per part de la Unesco.
A Catalunya, el pessebre va arribar de la mà dels frares franciscans. Des d’aleshores, cada any es fa convenient sentir veus com ara la del caputxí Valentí Serra (Manresa, 1959), defensor de la idea de crear pessebres casolans d’acord amb el paisatge de cada comarca i protagonitzats, sobretot, per les tradicionals figures del Naixement —sempre guarnits, això sí, amb rabasses, suro, grèvol, molsa, galzeran, pedra tosca i roc pinyolenc. D’això, en dona pistes en el seu últim llibre, Entrem dins del pessebre. Un petit univers a les teves mans (Edicions Morera, 2022).
El debat de cada any és si cal o no cal un caganer al pessebre. Però no creu que el fet que hi sigui propicia que hi hagi més infants “enganxats” a aquesta tradició?
Avui, a la figura del caganer li han donat un protagonisme excessiu. La figura del caganer es va començar a introduir —i no pas de manera unànime— en alguns pessebres catalans del segle XIX. Aquesta figura se solia situar en un lloc molt discret del pessebre —mai vistós— per tal de simbolitzar o expressar plàsticament el vincle del pessebre amb la realitat de l’Encarnació del Fill de Déu i amb la mare terra, ja que, el caganer, a través de la deposició fecal, la fertilitza amb la femta que hi diposita directament.
Per tant, s’ha anat mitificant des d’aleshores?
Tanmateix, en els nostres dies, i de manera desmesurada i força malintencionada, s’ha volgut mitificar i potenciar la figura del caganer exagerant la seva grolleria amb un excés de popularitat i fals tipisme. És una figura molt secundària (que també apareix en pessebres de Múrcia i de Nàpols) i que no la podem pas magnificar, ja que, senzillament, vol expressar dins del pessebre els límits de la condició humana. Més encara, és una figura totalment prescindible i es pot ensenyar als infants a fer un bon pessebre sense posar-hi el caganer.
La farigola és la primera herba que va tocar Jesús?
Seguint un vell costum popular cada any, en arribar el moment de fer el pessebre a Catalunya se solia posar dins la cova o del portal de Betlem un brot de farigola, ja que, segons la tradició, aquesta herba remeiera hauria estat la primera planta que va trepitjar el Nen Jesús i, també, la darrera; d’aquí el fet de sortir a collir el timó florit o farigola durant el matí del Divendres Sant. Possiblement serà, doncs, per aquest motiu que, en alguns punts de la geografia catalana, el timó o farigola florida —una herba d’olor suau i perfumada— sigui també conegut com el tapís de Nostre Senyor. La presència de la farigola i del poliol en els nostres pessebres hi ha donat una peculiar sentor de rusticitat i de pairalisme.
Creu que l’Anunciata, l’escena en què l’àngel anuncia a uns pastors el naixement de Jesús (Lc 2, 8-21), està caient en l’oblit en la tradició de muntar pessebres?
Malauradament, semblaria que sí, ja que als firaires avui els costa de vendre aquesta tipologia de figures. Tanmateix, cal assenyalar que les figures més emblemàtiques i identitàries del pessebre català són aquelles del pastor que fa l’allioli de codony i la del pastor ajagut que bufa l’olla dels pastors mentre es produeix l’escena de l’Anunciata.
La tradició diu que el 24 de desembre a la nit és quan cal posar el Nen Jesús a prop del bou per rebre escalfor. I el 28, l’estrella que guiarà els Reis d’Orient. Abans no. Però això no es fa gaire, oi? Per què no han arribat a quallar aspectes com aquests del calendari en el muntatge dels pessebres?
Caldria seguir el calendari del pessebre i maldar per fer-hi entrar els infants, per implicar-los quan el pessebre pren vida i quan les figures entren en moviment. Precisament en el programa de la Fira de Santa Llúcia d’enguany he publicat un article sobre el calendari del pessebre amb la finalitat d’ajudar els infants a seguir el ritme propi del pessebre, ja que ho desconeixen.
Els caputxins, d’entre molts ordes religiosos, van ser un dels propagadors de la devoció pel pessebre durant el segle XIX. Ho continuen sent?
Els frares caputxins som molt entusiastes del pessebre i tothora ens mostrem fidels a “l’apostolat del pessebre”, pel fet que hi trobem una gran força catequètica que, de manera visual, ens suscita sorpresa, admiració i ens commou perquè ens manifesta la tendresa de Déu. La preparació anyal del pessebre, bastit en clima de família, ens ajuda enormement a reviure la història que va succeir a Betlem de Judea.
Enguany sant Francesc d’Assís està en boca de tothom.
No es pot desvincular el nom de Sant Francesc d’Assís amb el pessebre. No pas en va n’és el patró. Precisament, ara fa pocs dies, a Sevilla s’ha celebrat el XXII Congrés Internacional de la “Universalis Foedaratio Praesepistica”, on la figura de Sant Francesc d’Assís i la pervivència del Nadal de Greccio, viscut la nit del 24 de desembre de 1223, va centrar la majoria de les ponències.
¿Creu que la decisió de la ciutat de Betlem de no col·locar cap element nadalenc (com ara l’avet de Nadal) en cap espai públic, cosa històricament atípica, es pot convertir en una altra que faci replantejar-se l’escenari inhumà que es viu a Terra Santa?
Aquest és l’objectiu. Esperem, i preguem perquè s’assoleixi i que, ben aviat, gaudim aquella Pau i Unitat que Crist ens va demanar.
On naixeria Jesús avui dia i en quina situació creu que ho faria?
Encara naixeria en la pobresa i en la humilitat. Aquest és el missatge del Nadal de sempre, i és el camí que Déu va escollir quan es va encarnar i entrar en la nostra història.
