Aquests últims dies de juliol, els ulls de mig món estan posats a París amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics, i els de Bernat Buscà (Mataró, 1972) no són cap excepció. Aquest professor del Grau en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport a Blanquerna-URL des del 2001 té una àmplia experiència olímpica, com molts dels docents de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport d’aquesta universitat. En el seu cas, Buscà va ser preparador físic de diversos esportistes que van competir en les modalitats d’hoquei herba i de vela als Jocs Olímpics de Barcelona 1992, i ha acompanyat, en un total de tres JJOO d’hivern, en qualitat d’entrenador, al pilot d’skeleton nascut a Calella, Ander Mirambell.
Cada vegada s’estan observant més casos d’esportistes d’elit que compaginen les seves participacions esportives amb els estudis universitaris, i a la facultat on vostè treballa n’hi ha força exemples. És així?
Correcte, és així. Sempre hi ha hagut casos com aquests, per bé que abans hi havia més dificultats per poder-ho portar endavant tot a la vegada. Per fortuna, avui dia hi ha universitats com la Blanquerna-URL que saben com treballar la conciliació de la vida esportiva i l’acadèmica d’aquests casos que vostè apunta. A les nostres aules, tenim molts esportistes d’alt nivell que decideixen estudiar-hi (jo diria més que fa uns anys) mentre la institució els facilita una flexibilitat total perquè no s’hagin de veure llençant cap tovallola.
Així, doncs, com s’aconsegueix aquesta flexibilitat de la qual parla?
S’aconsegueix a través de canvis de dates d’exàmens, de tutories individuals, d’un seguiment a distància (quan els alumnes són fora del país) dels seus progressos acadèmics, d’una adaptació de les assignatures perquè no les hagin de fer necessàriament de manera presencial, d’individualitzar plans educatius que permetin fer activitats connectades amb el seu dia a dia, i de moltes altres estratègies. No es tracta de regalar res als alumnes que es troben en aquestes situacions, però sí de facilitar-los l’obtenció d’un grau.
Creu que, en el pas universitari per Blanquerna-URL que fan tots aquests esportistes que es troben competint al més alt nivell, s’adquireixen uns valors determinats per adoptar en les seves activitats?
Jo crec que sí, sobretot els que ens permeten reconèixer el respecte per l’adversari, però també el del joc net, el de la sensibilització pel que suposa el dopatge, així com un seguit de qüestions que afloren en les assignatures i els seminaris que s’hi imparteixen. Uns altres valors que es procuren inculcar, no menys importants que els anomenats abans, són els que apareixen impregnats en l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, que volem tenir present a les nostres aules.
A la introducció, es feia referència a Ander Mirambell, però n’hi ha molts altres exemples, d’esportistes que estiguin o hagin estat vinculats a la seva universitat. Quins altres noms destacaria?
Des de l’Ander Mirambell, del qual destacaria la seva generositat i estima al proïsme, així com aspectes personals que van més enllà de l’esport, podríem anomenar esportistes com ara la futbolista balear Mariona Caldentey, la també futbolista valenciana Sandra Paños, el jugador paralímpic de tennis taula Jordi Morales —un autèntic cas de superació—, el nedador Guillem Pujol, i molts altres exemples.
Hi ha molts esportistes d’elit que dediquen part de la seva vida a adorar Déu i creuen fermament que ell és una peça fonamental a la seva vida.
Sí, així és. I no ha de ser cap sorpresa, això, en temps com els actuals. Cadascú, des de la seva posició, creu el que vol i la llibertat de manifestació religiosa ha de prevaldre en aquesta i totes les confessions.
El “Refugee Olympic Team“, l’equip olímpic dels refugiats, participa també en aquests Jocs Olímpics, per tercera vegada consecutiva. Creat pel Comitè Olímpic Internacional (COI) l’any 2015, en aquesta edició comptarà amb 37 atletes de diverses procedències. Què en pensa, d’aquesta participació?
Em sembla un encert, ja que hi ha esportistes que, a més a més de la dificultat que resideix en el fet de classificar-se per competir en uns Jocs Olímpics, ho estan fent en unes condicions socials impensables i que la gran majoria d’esportistes no podrien suportar. Tots ells, que arriben sense una estructura consolidada als seus països que els permeti preparar-se satisfactòriament, són un veritable exemple. És una decisió del comitè molt encertada, com també ho són els plans de solidaritat olímpica impulsats, per bé que hi hagi interessos determinats (com ara els mercantilistes), en aquestes celebracions internacionals, que es contradiguin amb els valors reals de l’esport.
Què en pensa, de la paròdia que es va fer de la composició pictòrica de L’últim sopar, de Leonardo da Vinci, durant la cerimònia d’inauguració de l’esdeveniment el passat divendres?
És un cas molt anecdòtic i, per tant, aïllat. A les xarxes socials és fàcil crear incendi amb qualsevol contingut diferent, i sobretot amb aspectes més sensibles com aquest. No em va semblar una paròdia ofensiva.
Metafòricament, aixecar-se cada vegada que es cau és una de les frases més habituals en el món esportiu. Per a vostè, quin és el veritable motor d’aquesta expressió?
Aquesta és una màxima que tenen gairebé tots els esportistes que han arribat a l’alt nivell. Els èxits són camins que també contenen fracassos i caigudes, això és inevitable. Saber gestionar les derrotes és important; per això, jo soc crític amb els comentaris que reben externament molts esportistes quan, després d’arribar a un nivell elevadíssim, deixen de guanyar en les seves respectives competicions.
