El títol no és el de cap film que es pugui veure en una sala de cinema convencional, inspirat en les històries cinematogràfiques de George Lucas. Això no obstant, qualsevol obra històrica hauria de contemplar-lo quan desitgi furgar en la relació que va poder existir entre la basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona i l’arquitecte tarragoní Josep Maria Jujol.
És ben coneguda la història que existeix al voltant de la rosassa que en presideix la façana des de fa vuitanta anys clavats, quan l’arquitecte i els seus alumnes de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura la van reconstruir després que l’anterior fos esmicolada durant la Guerra Civil, preservant la forma que aquesta tenia des del segle XIV. Una composició gòtica de deu metres de diàmetre (la mesura que acostumen a fer els autocars escolars de les pel·lícules americanes) recuperada arran d’un exercici previ encomanat pel professor als seus alumnes, els quals, ni de bon tros, es van poder imaginar que uns anys després la seva tasca permetria solucionar el greu problema patrimonial que en va generar la pèrdua.
La història, però, no acaba aquí; com a mínim, fins a la recent descoberta de l’arxiu del temple. Aquestes últimes hores ha arribat a les mans dels seus gestors “un conjunt de material documental que posseïa el rector que hi havia durant la postguerra, mossèn Salvador Codina —coetani, així doncs, de Jujol, deixeble d’Antoni Gaudí, i el seu alumnat—, i que la seva família havia guardat gelosament”; un material, per tant, que genera més llum sobre aquesta actuació arquitectònica que, avui dia, llueix les set estrelles centrals representant el rostre de Déu, entre altres elements simbòlics en la seva composició.
En aquest sentit, un d’aquests documents manuscrits (signat pel mateix arquitecte i datat del maig de 1942, set anys abans que morís Jujol) ha estat difós per l’entitat, per gaudi de seguidors i curiosos de l’obra de l’arquitecte, i, en un espai similar a una quartilla de paper, l’artista exposa la seva singular predisposició de recrear l’antiga rosassa, “produint —tal com va deixar escrit textualment— fins a les més lleugeres particularitats de la seva forma i el seu contingut”. Una obra que, a parer seu, havia de representar una autèntica alabança “a Nuestra Señora de los Reyes”, nom amb què també es coneix la basílica barcelonina, i que ara evidencia l’estreta relació entre l’arquitecte i el temple.
