Avui i demà, l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona organitza les VII Jornades d’Història Mn. Sanç Capdevila Felip al Centre Tarraconense El Seminari de Tarragona amb un programa de vuit conferències sobre l’Església tarragonina i catalana des de la dictadura franquista fins als primers estadis de la transició democràtica espanyola. Una d’aquestes conferències, titulada Els altres parroquians: Immigració i parròquies a la Catalunya metropolitana, serà la que iniciarà la jornada de demà, a les 10:00 hores, a càrrec del periodista i historiador Francisco Javier Rodríguez (Barcelona, 1987).
Vostè és fill d’una família que va migrar?
En efecte. Soc producte d’andalusos i de castellanolleonesos, i els meus pares, tal com van fer milers de famílies d’arreu de l’Estat durant la segona meitat del segle passat, van haver de migrar fins a Catalunya per trobar l’estabilitat econòmica que no tenien allà on vivien. I, tal com els va passar a moltes altres famílies, ells dos també es van trobar enmig d’una situació catòlica peculiar: uns barris annexos a la Barcelona de l’època que amb prou feines tenien una parròquia de nova construcció i poca cosa més, però que creixien demogràficament a còpia de més i més migració (òbviament, catòlica).
Els capellans devien estar contents en tenir més feligresos.
Doncs no es pensi que va ser així, la cosa.
Per què?
Per bé que les parròquies construïdes durant aquests anys van ser agents d’integració per als migrants que hi arribaven amb una sabata i una espardenya, algunes d’elles —amb capellans menys oberts a altres mentalitats culturals— mostraven una acceptació més crítica envers aquesta glopada d’aire que arribava des d’altres parts d’Espanya. Això també succeïa en aquelles parròquies que existien des de feia dècades o centúries, on, depenent dels sacerdots que les gestionaven, podia generar-se un xoc entre dues cultures religioses diferents (tot i que ambdues fossin catòliques).
El contrast és gran, lògicament.
Doncs pensi com devia haver reaccionat el primer sacerdot que va rebre l’oferta de fer processons per Setmana Santa al més pur estil sevillà sense haver-les vist mai amb els seus propis ulls. ¡Com a mínim, es devia posar les mans al cap! Quan hi penso, en això, sempre em ve al cap una imatge que vaig veure a casa meva i que mai no se m’ha esborrat de la memòria.
La vol explicar?
Com passava (i passa) en moltes cases de famílies que van migrar, recordo com a la nostra hi convivien dues imatges religioses: una figura que emulava el Sant Crist que suportaven els natzarens sobre les seves espatlles i una medalla de la Mare de Déu de Montserrat. Era un fet que normalitzàvem, una manera de concebre i acceptar la religió a partir d’elements que, a priori, podien semblar distants o gairebé oposats, però que teníem l’un al costat de l’altre.
“tal com els va passar a moltes altres famílies, els meus pares es van trobar enmig d’una situació peculiar: uns barris annexos a la Barcelona de l’època que amb prou feines tenien una parròquia de nova construcció, però que creixien demogràficament a còpia de més i més migració catòlica”
Devia ser com voler superar millor el mal tràngol que podia suposar una migració, no ho creu?
Sí, sí. Anava per aquí, la cosa. D’una banda, podia representar mantenir encès el record de les seves arrels i, de l’altra, un punt de suport per tractar de concebre millor una situació que implicava haver de refer les seves vides en un altre indret, que desconeixien per complet.
Un dels natzarens de la Germandat de les Penes del Vendrell explicava a Flama que, quan la congregació va fer les primeres processons, moltes finestres de la vila ni tan sols s’obrien per veure-la passar.
Era el començament d’una fusió entre maneres de comprendre la religió, amb casos molt clars a l’Hospitalet de Llobregat, a Cornellà de Llobregat, al Vendrell, com diu, i en molts altres municipis on els moviments de la població van anar alterant la posició dels feligresos davant la fe cristiana. Una fe que, com ha passat durant tota la seva història, ha anat alimentant-se a través de gustos, postures i conviccions que l’han anat configurant per adoptar la forma que avui dia compartim naturalment.
