Del Vaticà I al Vaticà II, de la infal·libilitat papal a una “reformulació” del primat del Bisbe de Roma, amb una visió més unitària, més compartida, més sinodal. Aquestes són algunes de les claus d”El bisbe de Roma‘, un document d’estudi sobre l’exercici de la primacia papal que aquest dijous al matí va publicar el Dicasteri per a la Promoció de la Unitat dels Cristians, i que pretén “contribuir, en un context eclesial, a un exercici sinodal de la primacia, assegurant la participació de tot el Poble de Déu en el procés de presa de decisions, especialment en els assumptes que l’afecten directament”, segons es llegeix en les propostes finals, titulades ‘Cap a un exercici del primat al segle XXI’.
El Dicasteri per a la promoció de la Unitat dels Cristians hi proposa “reexaminar la forma del papat i el seu exercici de l’autoritat al servei de la comunió eclesial”, en una reflexió “feta conjuntament”, és a dir, entre totes les confessions cristianes.
“El ministeri del Bisbe de Roma no s’ha de considerar només com un problema, sinó també com una oportunitat per a una reflexió comuna sobre la naturalesa de l’Església i la seva missió al món”, assenyala el document de propostes, que apunta que “ha arribat el moment de fer nous passos en els diàlegs ecumènics”, i de“posar-se d‟acord sobre un exercici acceptable d’‟un ministeri d’unitat per a tota l’Església”.
Primacia i sinodalitat
“La primacia i la sinodalitat no són dues dimensions eclesials oposades, sinó dues realitats mútuament constitutives i sustentadores, i que per tant s’han d’abordar juntes”, assenyala el text, que insisteix que “la primacia romana ha d’entendre’s no tant com un poder universal en una Església universal (Ecclesia universalis), sinó com una autoritat al servei de la comunió entre les Esglésies (communi Ecclesiarum), és a dir, de tota l´Església (Ecclesia universa)”.
“Sembla particularment important la crida a una “rerecepció” catòlica o comentari oficial del Concili Vaticà I. Assumint la regla hermenèutica que els dogmes del Vaticà I s’han de llegir a la llum del Vaticà II, especialment el seu ensenyament sobre el Poble de Déu i la col·legialitat, alguns diàlegs reflecteixen que el Vaticà II no va interpretar explícitament el Vaticà I, sinó que, alhora, incorporava el seu ensenyament, el complementava”, afegeix el document, en el qual s’observa que “cal presentar l’ensenyament catòlic sobre la primacia a la llum d’una eclesiologia communi, en el marc de la ‘jerarquia de les veritats’”, així com “rellegir el Vaticà I a la llum de tota la Tradició”. “Cal aclarir la terminologia adoptada, que sovint continua sent equívoca i oberta a interpretacions errònies. Això succeeix en conceptes com ara “jurisdicció ordinària, immediata i universal”, “infal·libilitat”, “govern”, “autoritat” i “poder Suprems”.
Cap de l’Església i ministeri d’unitat
“Una altra proposta important és que s’estableixi una distinció més clara entre les diferents responsabilitats del Papa, especialment entre el seu ministeri com a cap de l’‟Església catòlica i el seu ministeri d’‟unitat entre tots els cristians, “o més concretament entre el seu ministeri patriarcal des de l’Església llatina i el seu ministeri primordial a la comunió de les Esglésies”, recalca el document, que admet que l’ús de “bisbe de Roma” fomentat per Francesc gira en aquesta línia de treball.
I és que, afegeix el text, “la configuració sinodal de l’Església catòlica és crucial per al seu compromís ecumènic”. “És un deure per a l’Església catòlica demostrar, en la seva pròpia vida eclesial, un model convincent i atractiu de sinodalitat”. Perquè “és evident que la manera com l’Església catòlica viu la sinodalitat és important per a les seves relacions amb els altres cristians. És un desafiament per a l’ecumenisme“.
Recuperar estructures sinodals
“A escala local i regional, sembla necessari recuperar i reforçar estructures sinodals que incloguin tots els fidels, tal com preveu el Vaticà II i contempla el Codi de Dret Canònic, com els consells pastorals diocesans (CIC can. 511-514), els sínodes diocesans (CIC can. 460-468), i també els concilis plenaris i provincials (CIC can. 439-445), que poques vegades o mai es convoquen”, assenyalen les propostes vaticanes. “També és important tenir en compte la crida del Concili Vaticà II sobre les conferències episcopals” i els organismes episcopals continentals.
“A escala universal, el Codi de Dret Canònic i el Codi de Cànons de les Esglésies Orientals ofereixen disposicions per a un exercici més col·legial del ministeri papal”, apunta el dicasteri, que advoca per “una futura revisió” dels dos textos per promoure “un exercici col·legial en el govern de l’Església i en la formulació de l’ensenyament infal·lible”. El Sínode dels Bisbes o la reforma de la Cúria van en aquesta línia. Especialment important va ser la creació del Consell de Cardenals que, “juntament amb els consistoris ordinaris i extraordinaris, podria ser el primer pas cap a una estructura de govern sinodal permanent a nivell de tota l’Església”, així com el “sínode permanent”, que ja va ser proposat per alguns pares conciliars.
“Potser és possible que l’Església catòlica renovi l’exercici del ministeri del Bisbe de Roma i proposi un model de comunió basat en un servei d’amor reconegut per tots els interessats”, culmina el document del dicasteri presidit per Kurt Koch, per a assolir “un primat per a tota l’Església que promogui la unitat i la missió cristianes”.
Tres anys de treball per a “un document d’estudi”
‘El bisbe de Roma’ és el primer document que resumeix tot el debat ecumènic sobre el servei del primat a l’Església des del Concili Vaticà II. Tres dècades després de la publicació d’Ut Unum sint, i amb la mirada posada en el Sínode de la Sinodalitat, el Vaticà proposa aquesta reflexió com “una contribució a la dimensió ecumènica del procés sinodal“. Es tracta, i així s’aclareix des del principi, d’un “document d’estudi”, que veu la llum després de tres anys de feina en què s’han tingut en compte desenes de contribucions d’experts catòlics, ortodoxos i protestants.
S’hi fa un repàs a les principals qüestions teològiques que tradicionalment han qüestionat el primat papal i les “perspectives per a un ministeri de la unitat en una Església reunificada”, entre les quals hi ha la necessitat o no d’un primat a l’Església, els criteris del primer mil·lenni i els principis per a l’exercici del primat al segle XXI.
Article de Jesús Bastante publicat en col·laboració amb Religión Digital.
