“No crec que aquesta sigui la voluntat de Déu”. Peter Hünermann, un dels teòlegs alemanys més importants de la segona meitat del segle passat, ho té molt clar. No hi ha cap impediment perquè la dona pugui accedir al diaconat. Però no sols això: tampoc al sacerdoci. Professor de Dogmàtica durant dècades a Munster i Tubinga, als seus 96 anys manté intacta la seva lucidesa i els arguments que li porten a aquesta postura, tal com es demostra en l’entrevista concedida al portal Katholisch.
“Sí, les dones haurien de ser ordenades com a diaques. Aquest ofici sacramental hauria finalment d’obrir-se a les dones. Ho portem esperant durant molt de temps. Sé que les decisions de l’Església són processos lents. Es necessita molta paciència”, assenyala el sacerdot.
Continua sent molt comú entre els qui s’oposen a aquest dret escoltar-los l’argument que Jesús només va triar a apòstols. “Quan es va acabar la construcció de Santa Sofía, l’església catedral de Constantinoble, en el segle VI, 56 diaconesses formaven part del clergat de la catedral”, refuta el teòleg amb una dada eloqüent.
Les altres apòstoles
Però, a més, recorda que el mateix Jesús també va cridar a Junies i Maria Magdalena “a ser apòstols, testimonis de la resurrecció”. “Són esmentades pel seu nom en el Nou Testament”, apuntala, per a afegir que “els oficis postapostòlics a l’Església sorgeixen del treball dels apòstols. Per tant, es pot esperar amb raó que les dones ocupin llocs a l’Església en la successió dels apòstols. És senzillament erroni que els homes d’avui a l’Església no vulguin veure això”.
I va més enllà Hünerman en la seva reivindicació del paper de la dona a l’Església: “Sí, a les dones se’ls permet ser clergues. És una ximpleria que encara avui s’exclogui a les dones d’aquest càrrec eclesiàstic. No hi ha cap fonament teològic ni bíblic en contra d’això”.
Així les coses, no veu el prestigiós professor emèrit cap raó de pes perquè no acabin de donar-se passos efectius en la seva consecució, sobretot, en l’ordenació diaconal femenina, un desig que a Alemanya ja s’havia plantejat molt abans del Concili Vaticà II.
Abans del Vaticà II
Un anhel que, com expressa Hünermann, venia de molt abans. Per exemple, recorda, “quan Ellen Ammann, membre del Parlament de l’estat de Munic, va fundar el 1903 l’Associació de Dones Catòliques Alemanyes, es va dirigir al professor i més tard arquebisbe i cardenal de Munic, Michael von Faulhaber, i va exigir la seva ordenació i la de les seves cofundadores al diaconat. Però ell es va negar. Més tard, en la dècada de 1970, va haver-hi un moviment de dones als Estats Units que va advocar pel diaconat. Realitzaven activitats diaconals i van preguntar per què no se’ls permetia exercir aquests càrrecs. En aquesta època van ser ordenats els primers homes en les diòcesis com a diaques permanents. Va ser decebedor per a aquestes dones que no fossin també ordenades”.
Fins i tot ell, juntament amb altres eclesiàstics, va començar una tasca de preparació de dones per al diaconat a Alemanya. Encara que no va acabar com esperaven. “Allò va començar en el Sínode de Würzburg, entre 1971 i 1975. En aquest moment, jo i altres advocàvem per l’ordenació de dones com a diaques. No obstant això, els bisbes no van permetre la votació. Finalment, van acordar que era permissible votar sobre enviar la petició a Roma d’examinar si era si més no possible un diaconat per a dones. Aquesta votació va rebre ampli suport. Però Roma mai va respondre a aquesta petició sinodal”.
Una resposta que, potser, pot arribar de la mà de Francesc i del projecte sinodal en el qual ell ha embarcat a l’Església universal. Potser.
Article de José Lorenzo publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital’.
