El carrer Ample de Barcelona, al districte de Ciutat Vella, no és un dels més amples de la ciutat —té un sol carril per als vehicles que hi circulen d’una punta a l’altra—, però la seva nomenclatura s’hi escau per la quantitat de transeünts, amb un cor superior a la mida normal, que hi han de passar per accedir a un dels seus comerços, el que va obrir la Fundació Arrels el 2021. Aquí és on, en la rebotiga d’un establiment on es posen a la venda productes nadalencs com els que llueixen en la majoria d’habitatges en aquestes dates, un taller ocupacional aplega un equip d’educadors socials acompanyant una trentena d’homes sense llar, de dilluns a divendres, fent possible “la possibilitat de sentir-se, com ells diuen, útils“.
Així és com una de les educadores, Anna Rodríguez, observa la manera com se senten els participants d’aquest taller, considerat de baixa exigència i on, més enllà de veure-hi persones sense habitatge fer adorns nadalencs per a qui sí que en té, “també es procura cuidar un caliu entre totes les persones que hi ha diàriament”, com sosté aquesta treballadora. Això ha portat molts dels usuaris que el freqüenten a considerar-lo “com l’única família que es té“, continua Rodríguez, vinculada a la fundació des del 1999.
L’accés a una feina, “un objectiu que assoleixen uns pocs”
El Meinhard, el Jaume, el Pedro, el Marcin i molts altres dels seus companys, que canvien el carrer per conviure entre aquestes parets, són l’ànima d’un recinte que va ser cedit per un soci de la fundació “amb un gran cor”, com detalla l’educadora, per fer-hi aquesta tasca. “Els anteriors espais dedicats a fer tallers ocupacionals se’ns quedaven petits davant l’alta demanda de persones que hi volien entrar”, recorda. Després d’un recorregut ascendent que ha permès a aquesta entitat acabar venent també els seus productes digitalment, “la qualitat final —diu Rodríguez— és la base que els fa continuar amb l’energia necessària”. A pesar d’això, com indica, “són pocs els que s’acaben incorporant a la vida laboral“.
Amb circumstàncies personals dures, tots ells observen la festivitat de Nadal des de mirades diferents, per bé que n’hi predomini una de concreta, la nascuda des del desconsol: “Quan veuen que s’apropa la recta final de l’any i que tornaran a viure-la, novament, al carrer, la sensació que es crea en molts d’ells és la de veure’s, malauradament, en una situació de màxima solitud“, observa Anna Rodríguez. Una solitud, però, que es fa menys dolorosa pel fet de saber que les seves creacions despertaran satisfacció en temps de retrobaments i de celebració: “Aquesta també és l’esperança de Nadal”, conclou l’educadora.
