La Setmana Santa fa sortir al carrer, arreu de pobles i ciutats, centenars de processons commemorant la passió i la mort de Jesús, però, en molts casos, el so d’un instrument com el timbal es converteix en el contrapunt sensorial enmig de la solemnitat que s’hi respira cada any. Són sovint les bandes de les confraries les que tenen el seu espai durant les nits d’aquesta setmana per trencar el silenci amb uns compassos que, en la majoria d’ocasions, estan fets exclusivament per acompanyar una imatge determinada. Això és el que passa a la Germandat del Sant Crist de Lepant i la Mare de Déu del Roser de Valls, a l’Alt Camp, de la qual forma part el grup de timbalers que lidera Ramon Batista (Tarragona, 1992).
Aquest jove —que es va aventurar a conèixer el món dels timbals amb tres anys i, des d’aleshores, no se n’ha desvinculat— haurà de fer mans i mànigues aquests dies per participar en les sortides processionals de les diverses congregacions en què està vinculat, més enllà de la de Valls, com ara la Congregació de Senyores de la Mare de Déu de la Soledat, a Tarragona. “Si una processó no té aquest acompanyament musical, cosa que també succeeix, es perd un element evocador molt gran“, assenyala abans de puntualitzar que, “durant la Setmana Santa, el protagonisme no ha de recaure en els timbals, sinó en els misteris que carreguen els portants”.
Batista observa, en aquest sentit, que moltes de les persones que tenen interès “per sortir a veure les processons” ho fan seduïdes pel so dels timbals i els bombos, “més enllà —assumeix— de sentir una fervorosa atracció religiosa”. Però aquell qui la sent, destaca, “i entén, alhora, de música” pot arribar a notar a l’estómac una sensació que per a aquest tarragoní, que viatja sovint a l’Aragó per amarar-se de l’esperit timbaler que hi predomina des de fa anys, és “difícilment descriptible“.
Pel que fa a la corrua d’adolescents que acostumen a apropar-se als grups de timbalers de les confraries religioses (i que, per tant, en mantenen el relleu generacional) ho fan, reconeix Batista, per la capacitat encisadora de l’ambient que es crea, “més enllà de sentir-se atrets per la religiositat que hi ha en el context”, sosté. També ho fan, precisa, “per no tenir l’alçada necessària per portar un misteri o perquè la música, en definitiva, és un bon canalitzador de les emocions”, reconeix. El timbal, amb el seu retruny greu i profund, és capaç de convertir-se en un vehicle per sentir més a prop la fe.
