La XVIa Assemblea del Sínode dels Bisbes sobre la Sinodalitat va publicar, el passat dimecres, una Carta al Poble de Déu amb l’objectiu d’arribar als catòlics que encara no han participat en el procés sinodal global.
Redactada per la comissió encarregada d’elaborar l’informe de síntesi del Sínode —document que serà votat i publicat el dissabte, penúltim dia de la seva celebració—, en ella l’Església es proposa “progressar en el seu discerniment escoltant a tothom, des dels laics i els catequistes fins als més pobres i les víctimes del racisme i d’abusos sexuals, passant pels avis i els infants”, es detalla en un text on, a més, també es tenen en compte els sacerdots, els diaques i els consagrats.
Després de la gran expectació que va generar el seu anunci, a principis d’octubre, el document subratlla la importància de la “unitat” entre les diverses confessions religioses i tracta d’oferir una aproximació als següents passos que haurà de fer el Sínode un cop acabi aquesta assemblea. Finalment, reconeix que el món exigeix fortalesa a l’Església pel que fa a “tots els àmbits de la seva missió”, s’assenyala.
Carta al Poble de Déu
Estimades germanes, estimats germans,
Quan s’acosta la conclusió dels treballs de la primera sessió de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes, volem, amb tots vosaltres, donar gràcies a Déu per la bella i rica experiència que acabem de viure. Aquest temps beneït l’hem viscut en comunió profunda amb tots vosaltres. Hem estat sostinguts per les vostres oracions, portant amb nosaltres les vostres expectatives, les vostres preguntes i també les vostres pors.
Ja han passat dos anys des que, a petició del Papa Francesc, es va iniciar un llarg procés d’escolta i de discerniment, obert a tot el poble de Déu, sense excloure ningú per “caminar junts”, sota la guia de l’Esperit Sant, deixebles missioners seguint Jesucrist.
La sessió que ens ha reunit a Roma des del 30 de setembre és una etapa important en aquest procés. Per molts motius, ha estat una experiència sense precedents. Per primera vegada, per invitació del Papa Francesc, homes i dones han estat convidats, en virtut del seu baptisme, a asseure’s a la mateixa taula per formar part no només de les discussions, sinó també de les votacions d’aquesta Assemblea del Sínode dels Bisbes. Junts, en la complementarietat de les nostres vocacions, dels nostres carismes i dels nostres ministeris, hem sentit intensament la Paraula de Déu i l’experiència dels altres. Utilitzant el mètode de la conversa a l’Esperit, hem compartit amb humilitat les riqueses i les pobreses de les nostres comunitats a tots els continents, intentant destriar el que l’Esperit Sant vol dir a l’Església avui.
Així, hem experimentat també la importància d’afavorir intercanvis recíprocs entre la tradició llatina i les tradicions de l’Orient cristià. la participació de delegats fraterns d’altres esglésies i comunitats eclesials ha enriquit profundament els nostres debats. La nostra assemblea s’ha dut a terme en el context d’un món en crisi, les ferides i escandaloses desigualtats del qual han ressonat dolorosament en els nostres cors i han donat als nostres treballs una gravetat peculiar, més encara quan alguns de nosaltres venim de països on la guerra s’intensifica.
Hem resat per les víctimes de la violència homicida, sense oblidar tothom que la misèria i la corrupció els han llançat als perillosos camins de l’emigració. Hem garantit la nostra solidaritat i el nostre compromís al costat de les dones i dels homes que arreu del món actuen com a artesans de justícia i de pau.
Per invitació del Sant Pare, hem donat un espai important al silenci per afavorir entre nosaltres l’escolta respectuosa i el desig de comunió a l’Esperit. Durant la vigília ecumènica d’obertura, experimentem com creix la set d’unitat en la contemplació silenciosa de Crist crucificat. “La creu és, de fet, l’única càtedra d’aquell que, donant la seva vida per la salvació del món, va encomanar els seus deixebles al Pare, perquè tots siguin un” (Jn 17,21). Fermament units en l’esperança que ens dóna La seva Resurrecció, Li hem encomanat la nostra Casa comuna, on ressonen, cada cop amb més urgència, el clam de la terra i el clam dels pobres: ‘Laudate Deum!’”, va recordar el Papa Francesc precisament a l’inici dels nostres treballs. Dia rere dia, hem sentit la crida urgent a la conversió pastoral i missionera. Perquè la vocació de l’Església és anunciar l’Evangeli no concentrant-se en si mateixa, sinó posant-se al servei de l’amor infinit amb què Déu estima el món (cf. Jn 3,16).
Davant la pregunta de què esperen de l’Església en ocasió d’aquest sínode, algunes persones sense llar que viuen als voltants de la Plaça de Sant Pere van respondre: “Amor!” Aquest amor ha de continuar sent sempre el cor ardent de l’Església, amor trinitari i eucarístic, com va recordar el Papa, evocant el 15 d’octubre, a la meitat del camí de la nostra assemblea, el missatge de Santa Teresa del Nen Jesús. “És la confiança” allò que ens dóna l’audàcia i la llibertat interior que hem experimentat, sense dubtar a expressar les nostres convergències i les nostres diferències, els nostres desitjos i les nostres preguntes, lliurement i humilment.
I ara? Esperem que els mesos que ens separen de la segona sessió, a l’octubre del 2024, permetin a cadascú participar concretament en el dinamisme de la comunió missionera indicada a la paraula “sínode”. No és una ideologia, sinó una experiència arrelada a la Tradició Apostòlica. Com ens va recordar el Papa a l’inici d’aquest procés: “Si no es cultiva una praxi eclesial que expressi la sinodalitat […] promovent la implicació real de tots i cadascun, la comunió i la missió corren el perill de quedar-se com a termes una mica abstractes” (9 d’octubre del 2021). Els reptes són múltiples i les preguntes nombroses: la relació de síntesi de la primera sessió aclarirà els punts d’acord assolits, evidenciarà les qüestions obertes i indicarà com continuar la feina”.
Per progressar en el seu discerniment, l’Església necessita absolutament escoltar tothom, començant pels més pobres. Això requereix, per part seva, un camí de conversió, que és també un camí de lloança: “Et dono gràcies, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i entesos, i les has revelat als petits” ( Lc 10,21). Es tracta d’escoltar aquells que no tenen dret a la paraula a la societat o que se senten exclosos, també de l’Església. Escoltar les persones víctimes del racisme en totes les seves formes, en particular en algunes regions dels pobles indígenes les cultures de les quals han estat humiliades. Sobretot, l’Església del nostre temps té el deure d’escoltar, amb esperit de conversió, aquells que han estat víctimes d’abusos comesos per membres del cos eclesial, i comprometre’s concretament i estructuralment perquè això no torni a succeir.
L’Església també necessita escoltar els laics, les dones i els homes, tots cridats a la santedat en virtut de la seva vocació baptismal: el testimoni dels catequistes, que en moltes situacions són els primers a anunciar l’Evangeli; la senzillesa i la vivacitat dels infants, l’entusiasme dels joves, les preguntes i les peticions; els somnis dels ancians, la seva saviesa i la seva memòria. L’Església necessita escoltar les famílies, les seves preocupacions educatives, el testimoni cristià que ofereixen al món d’avui. Necessita acollir les veus dels qui volen ser involucrats en ministeris laïcals o en organismes participatius de discerniment i de decisió. L’Església necessita particularment, per progressar en el discerniment sinodal, recollir encara més les paraules i l’experiència dels ministres ordenats: els sacerdots, primers col·laboradors dels bisbes, el ministeri sacramental dels quals és indispensable en la vida de tot el cos; els diaques, que a través del seu ministeri representen la preocupació de tota l´Església pel servei als més vulnerables. També s’ha de deixar interpel·lar per la veu profètica de la vida consagrada, sentinella vigilant de les trucades de l’Esperit. I també ha d’estar atenta a aquells que no comparteixen la seva fe, però que busquen la veritat, i en els quals l’Esperit és present i actiu, Ell que ofereix “a tots la possibilitat que, en la forma de només Déu coneguda, es associïn a aquest misteri pasqual” (Gaudium et spes 22).
“El món en què vivim, i que estem cridats a estimar i servir també en les contradiccions, exigeix de l’Església l’enfortiment de les sinergies en tots els àmbits de la seva missió. Precisament el camí de la sinodalitat és el camí que Déu espera de l’Església del tercer mil·lenni” (Papa Francesc, 17 d’octubre del 2015). No hem de tenir por de respondre aquesta trucada. La Verge Maria, primera pel camí, ens acompanya en el nostre pelegrinatge. A les alegries i als dolors Ella ens mostra el seu Fill i ens convida a la confiança. És Ell, Jesús, la nostra única esperança!
