Són les 9 del vespre tocades del Dimarts Sant i a l’església de Santa Maria de Blanes una desena de membres de l’Associació del Sant Crist Crucificat es preparen per iniciar el segon dels tres assajos previs a la processó penitencial de Divendres Sant. La sessió és a porta tancada perquè, tal com mana aquesta tradició que es remunta a 1940, fins el mateix divendres a la nit ningú més no ha de saber qui és el portador del Sant Crist.
Els noms dels aspirants que fan la prometença de portar la imatge del Crucificat són anotats en una llibreta, custodiada per una sola persona que també s’encarrega de la formació dels portadors. Des de fa més de cinquanta anys, aquesta persona és en Jaume Bou, qui, amb un bastó a la mà i amb l’ajuda d’altres veterans membres de l’associació, dona les indicacions precises perquè el portador i els dos acompanyants encarregats de les forquetes portin la talla fins al presbiteri i la col·loquin sobre l’altar.
Enguany, el portador és un blanenc jove, fornit i motivat davant el repte al qual s’enfronta. És ben conscient que serà el protagonista d’un dels instants més esperats de la nit de Divendres Sant a Blanes, quan els tambors dels soldats manaies anunciïn la seva sortida de la sagristia, a cara descoberta, amb els dos companys. Però fins que arribi aquell moment, encara són necessàries unes quantes hores d’assaig.
“Amb tres assajos no n’hi ha prou per aprendre tot el que ens cal saber”, opina en veu baixa un dels encarregats de les forquetes. En Jaume, que té la mà trencada de formar aspirants, no comparteix aquesta opinió. “Tota la vida s’ha fet així”, argumenta. “A més, si els assajos duressin més dies, seria més fàcil que la gent s’assabentés del nom del portador”, assegura.
Un de les primeres coses que cal aprendre és l’alçament de la imatge, que han de dur a terme els forquetes d’un cop sec i decidit. Després han d’assajar els moviments per pujar i baixar els tres esglaons del presbiteri; primer ho fan sense la talla perquè el que cal, en primer lloc, és familiaritzar-se amb les distàncies i els moviments dels peus, que han de ser el màxim de coordinats.
“El problema no és el pes”
El Sant Crist és la imatge més antiga i venerada de la Setmana Santa blanenca. Va ser un donatiu dels forners de la vila a la parròquia l’any 1939 i es va estrenar l’any següent. Tradicionalment, el mateix dia de la processó és traslladat a l’esbarjo, on li col·loquen un vestit, una perruca natural i una corona d’espines que inclou joies d’un gran valor. La talla no s’ha pesat mai, però es calcula que el seu pes s’aproxima als 80 quilograms. “La dificultat de portar la imatge no és pel pes, sinó per l’envergadura”, remarca un dels membres de l’associació. Sap de què parla, perquè tant ell com els altres companys presents n’han estat portadors alguna vegada.
La processó penitencial de Divendres Sant consta de quatre passos, el Natzaré, el Sant Crist, el Crist Jacent i la Dolorosa; té un itinerari circular que travessa els carrers del centre històric de la vila i inclou mitja dotzena d’aturades. L’última d’elles és al carrer Mn. Quer i serveix perquè el portador i els forquetes, que arribats a aquell punt ja han començat a notar el cansament, recuperin forces abans de la pronunciada pujada fins l’Església.
L’assaig conclou cap a les 11 de la nit, després d’haver practicat els moviments de pujar i baixar les escales i d’haver caminat amb la talla carregada amunt i avall pel passadís central de l’església durant poc més d’una hora, que és el temps que dura la processó. El portador i els forquetes estan cansats però satisfets amb la feina feta. A l’endemà, dimecres, tindrà lloc el tercer i darrer assaig en què sortiran a la plaça de l’església perquè es familiaritzin amb les escales del temple. Dijous podran descansar mentre compten les hores que els separen del moment en què, envoltats de fidels amb ciris i en respectuós silenci, estaran al centre d’una tradició antiga i llegendària.
