Si el mar Mediterrani és un immens cementiri per a milers de persones que cada any l’intenten creuar a bord d’embarcacions precàries fugint de la pobresa i els conflictes armats, el desert africà podria ser encara un espai més mortífer pels qui s’aventuren a creuar-lo en el seu intent desesperat per arribar a Europa.
Així queda palès en l’informe “En aquest viatge, a ningú no li importa si vius o mors“, publicat aquest mes de juliol per ACNUR, l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats, l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) i el Centre Mixt de Migracions (MMC), un text basat en entrevistes a 32.000 migrants i refugiats que descriuen la seva experiència travessant un Sàhara ple cadàvers escampats per la sorra.
“El Sàhara és un forat negre per a les ONG i les institucions internacionals“, reconeix en una entrevista als mitjans vaticans Vincent Cochetel, l’enviat especial d’ACNUR per a la Mediterrània occidental i central que va presentar el document a Ginebra. “Hi ha molts forats negres com aquest, als quals gairebé ningú té accés”, explica l’expert, que remarca les dificultats de les organitzacions a l’hora d’accedir a determinats llocs, tant per les condicions geogràfiques extremes com pel fet que alguns governs no volen que les organitzacions humanitàries siguin testimonis d’aquesta violència secreta i silenciosa”.
“Les morts al desert tenen menys ressò mediàtic perquè es tracta d’una realitat menys visible que un vaixell en dificultats al Mediterrani”, detalla Cochetel. Per lidiar amb aquesta circumstància, les organitzacions humanitàries han de trobar altres canals d’informació com ara treballar més amb els líders autòctons i certes autoritats locals, que, com descriu l’expert d’ACNUR, “són testimonis i, de vegades, fins i tot víctimes de bandes criminals que es dediquen al tràfic de persones” i que sovint “roben, extorsionen i exploten” els migrants i refugiats al llarg de les seves rutes.
Alternatives dignes als viatges perillosos
Preguntat per les polítiques d’acollida existents als països del nord d’Àfrica al final del viatge saharià, Cochetel assegura que el principal problema és que tots els països d’aquella regió “han ratificat instruments internacionals o regionals relatius a la protecció dels refugiats, però cap d’ells disposa d’una llei d’asil”.
“La resta de països del continent africà tenen sistemes d’asil que funcionen més o menys bé, cosa que no passa al nord d’Àfrica, on els països sempre ens diuen que són de trànsit, cosa que no és certa”, diu el responsable de l’oficina europea d’ACNUR, tot advertint que la precària situació dels migrants i refugiats pot ocasionar friccions i propiciar que “les coses acabin malament, com va passar amb les onades d’expulsions d’Algèria a Níger, de Tunísia a Líbia, a Algèria, de Líbia a altres països veïns”.
Per a Cochetel, les expulsions massives no són la solució, perquè la gent va a altres països i després torna a marxar. “Per això —assegura— el primer que cal és que els estats es posin d’acord per millorar l’assistència en aquestes rutes saharianes. Cap estat no pot fer front als reptes de gestionar millor aquests moviments al continent”.
En aquest punt, l’expert insta la Unió Europea a ajudar els països d’aquestes rutes a “posar en marxa mecanismes de protecció i assistència que ofereixin alternatives dignes als viatges perillosos i irregulars”. “Cal recuperar l’esperit que els estats europeus van adoptar amb alguns estats africans a la cimera de La Valletta el 2015”, conclou.
