El passat 19 d’octubre la Fundació Escola Cristiana de Catalunya (FECC) va celebrar el Congrés Quòrum 23, que va culminar un procés d’un any i mig de reflexió estratègica conjuntament amb les institucions adherides. La trobada va comptar amb més de 800 professionals d’aquesta xarxa educativa, que van tenir l’oportunitat d’aprendre d’experts i de reflexionar sobre els reptes de futur. Un dia després, Eloi Aran, cap d’àrea d’identitat i missió de la FECC, va visitar la seu de Flama per reflexionar sobre aquesta fita institucional que va definir com un “avançament de l’escola cristiana del segle XXI”.
Què va impulsar la celebració d’aquest congrés de la FECC després de 23 sense fer-ne cap?
Amb aquest congrés hem volgut donar visibilitat i celebrar la finalització d’un procés de dos anys de reflexió estratègica. Quan Meritxell Ruiz va prendre el relleu del pare Enric Puig SJ com a secretària general de FECC, va encetar el procés plantejant dues preguntes: quines són les necessitats urgents que cal afrontar a curt termini i quins són els trets característics de l’escola cristiana pel segle XXI. I d’aquí van sorgir aquests tres grans àmbits: identitat, lideratge pedagògic i l’acció social, temes que es van treballar amb el Dr. Joan Mateo en l’àmbit del lideratge pedagògic, i el Dr. Andreu Ibarz en el d’identitat.
Com va ser el procés de reflexió estratègica en què van treballar durant un any i mig?
Va consistir en cinc reunions territorials (una per cada província de Catalunya i una altra més específica per a la comarca de l’Urgell) que es van abordar a partir de la confluència entre el procés de l’àmbit pedagògic i d’identitat. De fet, els quaderns que vam presentar amb motiu del Congrés estan relacionats l’un amb l’altre: el document de reflexió de lideratge pedagògic inclou nombroses notes a peu de pàgina que remeten al document sobre la identitat. En el fons, es tracta de posar a dialogar l’educació i l’evangelització, cosa que té molt a veure amb el Pacte Educatiu Global.
Per què el nom de Quòrum 23?
Després de vint-i-tres anys sense celebrar cap congrés, ningú sabia o recordava com s’organitzava un esdeveniment d’aquestes característiques. Llavors, ens vam fer assessorar per una empresa que, entre altres coses, ens va fer el disseny gràfic, i el primer que ens van dir era que havíem de crear el naming. “Què és el naming?”, vam preguntar. Clar, no estàvem avesats a aquesta terminologia… Quan ens van dir que es tractava de posar nom a la “criatura”, hi va donar moltes voltes fins que va sortir el terme quòrum, que literalment vol dir “nombre mínim de membres presents en una assemblea o una junta perquè els acords que s’hi prenen tinguin validesa”. Vam pensar que era un mot en què ressonava aquesta sinodalitat que buscàvem, ja que al final tot consistia a buscar companys de camí (cercar un quòrum) per poder tirar endavant el projecte d’escola cristiana a Catalunya al segle XXI.
Quina conclusió extreu d’aquest congrés?
Penso que ha propiciat la fotografia del que és l’Escola Cristiana de Catalunya al segle XXI i ha sigut una gran oportunitat de mirar els nostres orígens, d’on venim, i a partir d’aquí, reflexionat cap a on anem. La primera escola amb continuïtat a Catalunya va ser creada l’any 1654. Les set escoles cristianes més antigues tenen un missatge pedagògic i evangèlic ben significatiu, i això és precisament el que volem continuar sent, però adaptant-nos a les necessitats del segle XXI.
Per dur a terme el procés de reflexió estratègica, els ha ajudat la metodologia sinodal proposada pel papa Francesc fa dos anys quan va obrir el Sínode 2021-2024?
Totalment, ha sigut un procés que en podríem dir “edusinodal”. És un concepte potser una mica rebuscat, però si unim “sínodos”, que etimològicament vol dir “caminar junts, i hi afegim edu, estem dient caminant junts en l’educació. En el fons, el Pacte Educatiu Global és això. Si parlem d’“edusinodalitat” en ambients pedagògics no confessionals no sabran què estem dient, però en qualsevol cas, els diferents registres que tenim en l’escola cristiana és una autèntica riquesa és un valor afegit.
La xarxa d’entitats adherides a la FECC, afavoreix l’“edusinodalitat”?
Molt, i cada cop més. El col·lectiu de les escoles cristianes de Catalunya es va començar a configurar com a tal a partir de l’any 1977, en l’època de l’arquebisbe Narcís Jubany. I han passat moltes coses, des d’aleshores. Abans, cada escola era un regne de taifes: eren escoles dirigides per directors religiosos d’una mateixa congregació, però cada una feia les coses a la seva manera. De mica en mica, potser per manca de vocacions religioses, hi ha hagut fundacions que han anat acompanyant i unificant les escoles d’una mateixa titularitat, però a l’escola cristiana, hi ha titularitats que tenen una única escola, i a vegades per avançar necessiten suport, diàleg, comparar-se, compartir bones pràctiques. Per tant, el fet d’acompanyar aquestes escoles petites, al marge de les grans xarxes educatives, és un factor cabdal per a la FECC.
Les escoles cristianes sovint van sorgir per fer arribar l’educació a les persones més desvalgudes. Hi ha qui es demana com pot ser que entitats que van néixer com a fruit d’una forta vocació social, en el segle XXI estiguin sota el paraigua del que es coneix com l’escola concertada.
Nosaltres no parlem d’escola concertada. És una etiqueta que ens ha vingut de fora i l’únic que defineix és el sistema econòmic que sustenta l’escola. No ens volem significar per la manera com ens financem, sinó pel nostre projecte educatiu i evangèlic. La primera escola de la Companyia de Maria que es va crear l’any 1650 a Barcelona va ser gratuïta, i ho volem continuar sent. Hi ha altres exemples, com ara el de sant Josep de Calassanç que en veure als nens del carrer va fundar la primera escola cristiana popular. Per això diem que som escoles d’iniciativa social, i jo m’atreviria a afegir d’iniciativa social i arrel cristiana, que això ens diferencia d’altres propostes que poden ser igualment lloables i catòliques, però que no tenen aquesta visió.
Què diferencia l’escola cristiana d’altres propostes educatives que no provenen d’aquesta arrel?
El projecte educatiu és integral de la persona. Hi ha un tret diferencial que és cultural: en les nostres escoles, per exemple, es fa pessebre per Nadal i en general es proporciona un arrelament que no defuig ni menysté el llegat religiós propi de la nostra cultura. Això fa, per exemple, que els nostres alumnes siguin capaços d’interpretar gran part del patrimoni religiós del país. És cert que la nostra no és una cultura únicament cristiana perquè hi ha hagut altres factors que hi han influït: som hereus de Jersualem, Atenes, i alguns fins i tot diuen que de Roma. Per tant, aquesta educació integral compren tota la nostra cultura.
Després hi ha la dimensió antropològica, la importància del cos. Les persones no vivim només en llocs físics i temporals, sinó que necessitem relats i històries, orientar-nos en la vida. L’escola cristiana no només aporta una motxilla amb competències perquè els alumnes aprenguin anglès i matemàtiques. No. Estem aquí per donar sentit a la vida, per portar a terme una missió, per viure plenament, per realitzar-nos com a persones.
I, en tercer lloc, hi ha la dimensió social, ètica. Un cop vaig fer una enquesta durant la pandèmia preguntant a les escoles amb quines entitats socials tenien relació. I va ser impressionant descobrir la gran quantitat d’acció social que duen a terme. La dimensió ètica es treballa des de sempre a través d’una mirada cap enfora, molt característica de l’escola cristiana.
Xavier Marcet, durant la conferència sobre lideratge que va impartir al Quòrum 23, va dir que les organitzacions necessiten persones que es vulguin complicar la vida, perquè això vol dir que volen fer un servei. Fa l’efecte que vostè és una d’aquestes persones.
I tant. Tinc un problema, i és que m’agrada molt la meva feina. Aquí hi ha un sentit de vocació, d’identitat i missió, que és un altre tret diferencial respecte a altres escoles. El fet de no ser funcionaris, dona a l’escola cristiana una llibertat per poder viure una vocació amb desimboltura i desplegament. No estem aquí per complir unes hores sinó per tirar endavant un projecte juntament amb les famílies, que no són clients sinó que participen d’aquest projecte.
Què destacaria del Pacte Educatiu Global, que abans ha mencionat?
Que hi ha molt de camí a recórrer. És típic del papa Francesc, això de posar en marxa processos. En aquest sentit, és una mica com Antoni Gaudí, que sabia que no veuria acabada la Sagrada Família, però en va construir una façana. Llavors, ara el que ens toca és construir una façana, hem de buscar la nostra particular “façana del naixement” del Pacte Educatiu Global que marqui el camí a seguir. I a partir d’aquí, avançar.
Antoni Gaudí i el papa Francesc: dos grans iniciadors de processos que saben que els transcendiran.
En efecte. Francesc sap que la sinodalitat no es fa d’avui per a demà: demana temps, dedicació, és un caminar que no s’acaba.
Per acabar, vostè és arquitecte de formació. S’hi dedica, també?
Sí, col·laboro amb T113-Taller d’arquitectura per dur a terme projectes que venen d’entitats eclesials. De fet, el pròxim diumenge [22 d’octubre] aniré Vilanova i la Geltrú, on hem renovat l’Església de Sant Antoni Abat. La reforma ha consistit en una ampliació del presbiteri. L’església havia estat dissenyada d’esquena al poble i es va fer una façana falsa a la plaça de les Neus, que és on acaba la rambla de Vilanova i la Geltrú. Per això, vam perforar l’absis en continuïtat amb aquesta nova façana, de manera que a partir d’ara es podrà celebrar l’eucaristia de dues maneres: utilitzant tota l’església, que és enorme, en la disposició original, o celebrant-la amb tothom al presbiteri.
