Del 29 al 30 d’agost, el Seminari diocesà del Bisbat d’Urgell acollirà unes noves Jornades de Teologia que, titulades “Les ferides, el perdó i la reconciliació”, comptaran amb la participació del filòsof, teòleg i assagista Francesc Torralba i de l’assagista i professor de la Facultat de Teologia de Granada, José Serafín Béjar (Granada, 1974), qui és també sacerdot d’una petita parròquia, la de Peñuelas, situada a l’arxidiòcesi on va néixer. Aquest doctor en Teologia fonamental per la Universitat Gregoriana de Roma i en Filosofia per la Universitat de Granada oferirà diverses dissertacions, durant el primer dels dos dies, al voltant de l’exercici humà de perdonar, que sovint requereix virtuts i la gràcia de Déu per poder-se fer realitat.
Creu que hi ha principis cristològics que poden ser propiciadors de la dinàmica del perdó?
Sí, i jo en reconec quatre. Tinc la convicció que el perdó no és una realitat òbvia ni és un voluntarisme, sinó que necessita una atmosfera, o, més ben dit, un entrenament, que possibiliti certs desbloqueigs espirituals capaços d’afavorir la seva praxi. En aquest sentit, el filòsof francès Jean Paul Gustave Ricœur sempre adjectivava la qüestió del perdó com a difícil, i no s’equivocava. Per això, crec que hi ha quatre principis cristològics que poden ser motivadors i facilitadors de les dinàmiques del perdó.
Quins són aquests principis?
El de gratuïtat, el de relació, el d’integració i el de singularitat. Particularment, agrupo cadascun d’ells amb una imatge que ajudi millor a entendre’ls: el primer, amb la d’un bol; el segon, amb el melic; el tercer, amb Dumbo, l’elefant inventat per Disney, i el quart, amb el rostre. A la Seu d’Urgell, desgranaré cadascun d’aquests principis cristològics per evidenciar que són capaços de produir aquests desbloqueigs de què parlava.
En les seves ponències també intentarà concretar-los amb una reflexió més terapèutica i espiritual, oi?
Sí, així és. Això ho faré a partir de tres propostes concretes: la primera, parlant sobre com seria un món sense perdó, pretenent una reducció a l’absurd; la segona, reflexionant sobre imatges falses de perdó, fruit d’un imaginari ambigu i confús sobre aquest, i la tercera, presentant els passos que ha de recórrer una persona per assolir un perdó vertader i autèntic. Torno a remarcar un aspecte que deixaré molt clar en les meves intervencions: el perdó no és un acte puntual ni un automatisme, ja que és un procés. Fins i tot, és un camí de conversió.
Jesucrist va introduir en les seves reflexions la lògica de la gratuïtat, que avui dia els éssers humans no estem avesats a posar en pràctica. En ella també hi ha el perdó?
Sí, i és una realitat fonamental al seu interior. El perdó és una realitat constituïda a partir d’un do, el qual es transita. Així és com, davant d’una lògica de l’interès o de la mera equivalència, Jesús intenta portar-nos a un horitzó com és la lògica del do, o de la gratuïtat. El seu perdó als enemics és un element cristològic únic en la història del desenvolupament humà; ofereix una atmosfera, constituïda per la gratuïtat, que és, com a mínim, motivadora i interpel·ladora per a homes i dones.
Quan perdonem algú, també donem alguna cosa de nosaltres mateixos a l’altre?
Ens estem entregant, en certa forma, a nosaltres mateixos. L’entrega només es realitza a partir d’aquest do que comentava, i així ho explico en el meu nou llibre, titulat Cristología y donación. La modernitat ha proposat com a model antropològic el subjecte constituent, és a dir, el creador de la realitat; però jo proposo un model alternatiu que brolla del mateix cristianisme, o sigui el subjecte constitutiu.
Com definiria aquest subjecte constitutiu, nascut de la receptivitat?
És el que es crea a partir d’allò que rep prèviament. Als éssers humans, ens defineix més allò que rebem que allò que donem. Per tant, en relació amb el perdó, sabrem perdonar si abans hem estat perdonats.
En relació amb el perdó, cometre un pecat es pot considerar com una ofensa a Déu?
Jo no ho vull entendre així: crec que darrere d’aquesta imatge batega un cert antropomorfisme on convertim a Déu en el nostre veí d’escala. A mi m’agrada proposar el pecat com una realitat que ens deshumanitza, cosa que no és volguda per Déu, que ens persuadeix per alertar-nos que l’evitem.
El perdó suposa amnèsia?
No. Hi ha qui diu que perdona, però no oblida, i aquest, per exemple, és un mecanisme d’autoprotecció per no fer un camí de recuperació. Es pot agafar l’expressió i veure-la des de l’òptica de no oblidar en un sentit positiu: mantenir la memòria ens ensenya, també. És molt important, per tant, no cancel·lar el passat, però no com una excusa per no tornar a confiar, sinó com una acció per a aprendre del que es comet.
Pensa que el perdó va més enllà d’una lògica de la justícia, com la que té instal·lada la societat actual?
Sí, sí. La societat està instal·lada en una lògica necessària de la justícia, on l’agressor ha de recompondre allò que ha trencat, però això no suposa el perdó. El perdó és una dinàmica que pot amplificar l’interior de les nostres societats i portar-nos a un horitzó d’humanització més desenvolupat. I aquí és on hi ha d’haver la integració, la qual redefineixi la imatge de l’agressor, visualitzada com un monstre; és important veure que darrere d’ell també hi ha una víctima, o un ésser ferit com ho podem ser nosaltres.
