La pèrdua de Joan Botam a 97 anys, després de patir un ictus i d’haver-se de quedar en cadira de rodes, s’ha convertit, pocs dies abans de passar full i entrar al 2024, en una de les més dolgudes d’aquest any en el si del teixit cristià de Catalunya. Tot i això, fins i tot abans de morir ja es va convertir en un referent per a la família de frares caputxins, a la qual va marcar —i continuarà marcant— mitjançant un pensament i una manera de ser que, per a molts dels seus membres, encara no ha mort. Aquesta és la manera de veure-ho de fra Eduard Rey, qui va ser provincial dels Caputxins de Catalunya i Balears, i fra Enric Castells, qui va conviure amb Botam des de fa dècades.
Què suposa, per a vostès, la pèrdua del frare Joan Botam?
Eduard Rey: El pare Joan Botam va ser cinc vegades provincial. I això és un signe de la seva importància, ja que, durant cinc votacions, va rebre la confiança de tota la comunitat per guiar-la. Això va passar en moments complicats, però també il·lusionadors, sobretot en temps del Concili Vaticà II i ja en èpoques postconciliars.
Enric Castells: Ha estat un frare i un germà amb el qual he conviscut gairebé tota la meva vida. Des dels temps en què vam estudiar junts fins a la realització de tot el treball que hem impulsat al costat dels frares caputxins. Arran de la seva pèrdua, som molts els que admirem la seva dignitat, accentuada aquests últims anys en haver de passar per una llarga malaltia. Jo crec que aquesta manera de ser ja la va aprendre del seu pare, pagès de professió i no-creient, el qual li va ensenyar a mirar sempre endavant en qualsevol episodi de la seva vida (el pare li ho va dir per referir-se a la manera com calia llaurar la terra).
De pare republicà i mare de tradició cristiana, va rebre la primera educació al col·legi de caputxins de les Borges Blanques, on va néixer. Allà ja va començar a destacar per la seva implicació vocacional, oi?
EC: En aquell col·legi, van acceptar alumnes que venien de famílies dels dos bàndols ideològics que existien a Espanya. Al principi, Botam no era creient, però després va fer un procés interior d’espiritualitat i de reflexió que el va portar a ser frare, cosa que va sorprendre molt al seu poble.
Com va viure la generació de frares a la qual va pertànyer aquella Espanya de la victòria franquista?
ER: La seva va ser una generació que, després de la Guerra Civil, es va trobar convents cremats i una comunitat amb problemes per tirar endavant. Molts d’ells, amb un rerefons més aviat republicà, van entrar amb molta força, la qual es va acabar manifestant uns anys després ocupant diversos tipus de responsabilitats. La nostra era una província que havia quedat desproveïda de gent, ja que havien matat molts frares durant la Guerra Civil, i ell va ser el líder natural de tota aquesta nova generació que va arribar aleshores.
EC: Van entrar frares dels dos bàndols, en aquells temps. I la convivència va ser, de fet, exemplar.
Un d’aquests càrrecs va ser el de consiliari de Pax Christi, una associació des de la qual va impulsar iniciatives de pau, ecumenisme i diàleg interreligiós.
EC: Va ser el detonant de la seva activitat. Aquest càrrec va ser el bressol en què va descobrir moltes personalitats, d’aquí i de fora, que treballaven per la pau. En un pelegrinatge per tota Europa, va entrar en contacte amb el món de l’ecumenisme, en el de la reconciliació (després de la Segona Guerra Mundial) i en el de treballar per la pau. Aquí va ser on va descobrir la seva vocació interreligiosa, raó per la qual va ser una gran influència per a l’orde caputxí.
ER: Era un home que tenia una gran capacitat per a les relacions humanes en tots els nivells. I, sobretot, per a les relacions humanes amb persones que no necessàriament havien de ser de la seva corda, com ara el periodista i polític David Fernàndez, amb el qual va mantenir un diàleg públic i hi havia una bona sintonia.
Va trobar més acolliment en el món civil, el pare Botam?
EC: Sí. Més que en la societat religiosa. Durant tota la seva vida va rebre suport d’ajuntaments, de la Generalitat de Catalunya i d’altres institucions, i això el va convertir en un gran gestor d’activitats ecumèniques que han gaudit d’una molt bona salut. Botam les va saber portar per un molt bon camí.
Durant la dècada de 1960, Botam residia a la comunitat caputxina de Sarrià, on va tenir un paper clau en la Caputxinada del 1966, durant la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Botam exercia de superior provincial i, com a tal, va cedir les instal·lacions als estudiants i va impedir que hi entrés la policia franquista, que va envoltar el convent. Com ho va viure, fra Enric?
EC: Jo era l’últim de la fila [riu], érem una cinquantena de frares. Va ser una experiència que Botam va saber gestionar i, per això, es va guanyar la confiança de la comunitat de frares. Va decidir, com a provincial, que els estudiants es quedessin a l’interior del convent i va mediar perquè després poguessin sortir-hi amb el mínim de represàlies possibles, per bé que això es va truncar amb l’entrada de la policia.
Va ser un frare “clàssic”?
ER: Sí. Passava moltes hores a la seva cel·la i apreciava el convent com un espai d’interioritat. De fet, treballava el pacifisme des d’una dimensió de treball interior. Això l’ha sostingut durant la seva última etapa, la de la malaltia. Tindríem una idea equivocada si es digués que es passava hores parlant amb la gent; la seva vida eren hores de soledat, en què es covava tot això que acabo de destacar. Era crític amb l’opció d’anar a viure en pisos, en aquest sentit.
Què va passar la primera vegada que el pare Botam va entrar en una església protestant?
ER: En una època en què la comunitat evangèlica —en temps de la dictadura de Franco— patia perquè el règim no la tractava gaire bé, el pare Botam va viure aquesta experiència, fins i tot, amb certes tremolors. El treball al voltant de l’ecumenisme, en aquells temps, necessitava una dosi de coratge, i ell la va tenir.
Com rebia el pare Botam tots els reconeixements que ha anat obtenint aquests últims anys?
EC: Amb molta emotivitat, certament. Amb la seva pèrdua, hi haurà un abans i un després.
ER: Els ha rebut amb agraïment, però també amb relativisme. Ell se sentia plenament satisfet per la vida que havia tingut, i els reconeixements últims van ser, en qualsevol cas, un aspecte que valorava fins a un cert punt.
