Des de molt petita, la germana Carmen Gil (Canales de la Sierra, la Rioja, 1940) va descobrir un anhel interior de voler donar als infants del món la mateixa felicitat que ella havia pogut viure durant la seva infantesa. Va accedir abans dels vint anys a la Companyia de Maria, orde fundat per Joana de Lestonnac, i va tallar la seva primera relació amorosa amb un jove que, lluny d’enfadar-se, va naturalitzar la seva decisió: “T’estimo, però no puc sentir gelosia de qui t’ha escollit”, diu que li va respondre.
Així és com va néixer una vida entregada a les missions evangèliques, les quals van portar-la a residir durant dues dècades als estats africans de Burundi i la República Democràtica del Congo, des del 1974. Una experiència que es va convertir en “la millor de la meva vida”, defineix, i que, ara, quan es passeja pels carrers de Tarragona i veu una persona africana, li permet identificar allò que pocs occidentals veuen: el país de procedència de qualsevol africà “pel color de pell, per la bellesa del seu rostre i, fins i tot, per l’alçada”.
Què té més importància, per a vostè, la missió mateixa o conèixer els llocs on l’ha tocat anar?
Per descomptat, la missió! Visc en una missió permanent fins a la mort. Els llocs per on he passat em generen satisfaccions i experiències. Bones i dolentes. Això no obstant, tant si veig africans com si veig xinesos o persones d’altres procedències, els considero a tots com a germans. Fills de Déu. La missió neix en aquest punt: quan descobrim que tots venim del mateix pare, que ens il·lumina en cada pas.
Què l’ha marcat més en el seu pas per aquests països africans?
L’acollida, el perdó, l’ajuda, la generositat, l’esperança i molts altres. Tots aquests valors s’acaben situant a l’ombra d’una gran concepció que he acabat assaborint: l’Àfrica és, sobretot, vida. Una vida en renaixement constant, dels adults i els joves. Una vida capaç d’alimentar amb més ganes de viure a tots els que podem anar a conèixer-la en algun moment. Una vida, malauradament, que ha d’enfrontar-se a la mort cada dia.
Què hi va fer, exactament?
Uns anys abans que hi arribés jo, la Companyia va aprendre a evangelitzar en un medi amb enormes necessitats educatives i sanitàries. Allà es va anar fent africana, primer de cor, després de sang i pell. De fet, és a l’Àfrica on l’orde va experimentar, una vegada més, els vincles profunds existents entre l’evangelització i la promoció humana. Per això, està tractant de respondre als desafiaments, que no poden esperar: la gana, l’analfabetisme, la salut, les condicions de vida de la dona, etcètera. Tot pot anar bé fins que arriba una guerra, que fa recular tots aquells avenços assolits prèviament.
El Papa Francesc entén bé el continent africà?
Molt! Perquè és un Papa universal. Té el cor posat allà on hi ha un altre cor, com a l’Àfrica. Quan Francesc va visitar a principis del 2023 la República Democràtica del Congo es va demostrar que el poble africà l’estima, que el valora i que el converteix en un germà més. Pel simple fet que algú estigui amb ells, els africans ja l’acaben convertint en algú més de casa seva. I això és meravellós!
Com ha ajudat el Domund a les comunitats de missioners?
L’ajuda que ofereix aquesta plataforma eclesial és importantíssima. I els diners arriben, de debò. El servei que fa és real, i això ho puc dir amb tota la meva objectivitat.
