El papa Francesc publicarà una exhortació que serà la segona part de l’encíclica Laudato Si’ el pròxim 4 d’octubre, coincidint amb la festa de Sant Francesc d’Assís. Una notícia que va avançar fa uns dies durant una audiència amb juristes del Consell d’Europa i que ha confirmat durant l’audiència general d’aquest dimecres 30 d’agost. “És necessari fer costat a les víctimes de la injustícia ambiental i climàtica i posar fi a la insensata guerra contra la casa comuna”, ha advertit el pontífex als fidels, instant-los a “unir-se en el compromís de custodiar el creat com a do sagrat del Creador”.
L’anunci del Papa, no en va, ha arribat dos dies abans de la celebració de la Jornada Mundial d’oració per la cura de la Creació, que tindrà lloc l’1 de setembre sota el lema: “Que la justícia i la pau flueixin”.
Publicada el 24 de maig de 2015, Laudato Sí‘ és una crida a “transformar els nostres cors, els nostres estils de vida i les polítiques públiques que governen les nostres societats“. El missatge reflexiona sobre la conversió ecològica integral i sobre la necessitat de deixar de considerar la creació com a objecte a explotar. En el text, el Papa insisteix en la necessitat de “transformar les polítiques públiques que governen les nostres societats i modelen la vida dels joves d’avui i de demà”.
La primera indígena nord-americana canonitzada
D’altra banda, durant aquesta audiència, l’última que ha celebrat el Papa abans del seu imminent viatge a Mongòlia, Francesc ha impartit la seva dinovena catequesi de la seva sèrie dedicada a la passió per l’evangelització. Per fer-ho, Bergoglio ha evocat la figura de santa Caterina Tekakwitha, la primera dona indígena nord-americana que va ser canonitzada.
Segons ha recordat el Papa, santa Caterina va néixer cap a l’any 1656 en un poble del nord de l’Estat de Nova York, era “filla d’un cap mohawk no batejat i d’una mare algonquina cristiana, que va ensenyar-la a resar i a cantar himnes a Déu”. Francesc ha destacat d’ella la paciència per suportar les creus quotidianes, ja que al llarg de la seva vida va haver d’enfrontar-se a moltes dificultats personals i socials. “La paciència és una gran virtut cristiana. Qui no té paciència no és un bon cristià. La paciència de tolerar: tolerar les dificultats i també tolerar als altres, que a vegades són tediosos o et posen en dificultats”, ha destacat Francesc apartant-se del text.
Text íntegre de la catequesi
Estimats germans i germanes, bon dia!
Continuant la nostra catequesi sobre el tema del zel apostòlic i la passió per l’anunci de l’Evangeli, mirem avui a Santa Caterina Tekakwitha, la primera dona nadiu d’Amèrica del Nord a ser canonitzada. Nascuda al voltant de l’any 1656 en un poble a la part alta de l’estat de Nova York, era filla d’un cap Mohawk sense batejar i de mare cristiana algonquina, que va ensenyar a Caterina a pregar i cantar himnes a Déu. Molts de nosaltres també hem estat presentats al Senyor per primera vegada en l’àmbit familiar, sobretot per les nostres mares i àvies. Així comença l’evangelització i, de fet, no oblidem això, que la fe sempre es transmet en el dialecte de les mares, de les àvies. L’evangelització sovint comença així: amb gestos senzills, petits, com els pares que ajuden els fills a aprendre a parlar amb Déu en la pregària i que els parlen del seu amor gran i misericordiós. I les bases de la fe per a Caterina, i sovint també per a nosaltres, s’han posat així. Ella l’havia rebut de la mare en dialecte, el dialecte de la fe.
Quan Caterina tenia quatre anys, una greu epidèmia de verola va afectar el seu poble. Tant els seus pares com el seu germà menor van morir, i ella mateixa va quedar amb cicatrius a la cara i problemes de vista. A partir d’aquell moment, va haver d’enfrontar-se a moltes dificultats: certament les físiques pels efectes de la verola, però també les incomprensions, persecucions i fins i tot amenaces de mort que va patir després del seu baptisme, el diumenge de Pasqua de 1676. Tot això va donar a Caterina un gran amor per la creu, signe definitiu de l’amor de Crist, que s’ha donat fins al final per nosaltres. El testimoni de l’Evangeli, de fet, no només afecta el que és agradable; també hem de saber portar amb paciència, amb confiança i esperança les nostres creus diàries. La paciència, davant les dificultats, davant les creus: la paciència és una gran virtut cristiana. Qui no té paciència no és un bon cristià. La paciència de tolerar: tolerar les dificultats i també tolerar els altres, que de vegades són avorrits o et posen dificultats. La vida de Caterina Tekakwitha ens mostra que tot desafiament es pot guanyar si obrim el cor a Jesús, que ens dóna la gràcia que necessitem: paciència i cor obert a Jesús, aquesta és una recepta per viure bé.
Després de ser batejada, Caterina va haver de refugiar-se entre els Mohawk en la missió dels jesuïtes prop de la ciutat de Mont-real. Allà participava en la missa cada matí, dedicava temps a l’adoració davant el Santíssim Sagrament, pregava el Rosari i vivia una vida de penitència. Aquestes pràctiques espirituals impressionaven a tots a la Missió; reconeixien en Caterina una santedat que atraia perquè naixia del seu profund amor per Déu. És precisament de la santedat, atraure. Déu ens crida per atracció, ens crida amb aquest desig d’estar a prop nostre i ella ha sentit aquesta gràcia de l’atracció divina. Al mateix temps, ensenyava als nens de la missió a pregar i, a través del constant compliment de les seves responsabilitats, inclosa la cura dels malalts i dels ancians, va oferir un exemple de servei humil i amorós a Déu i als altres. Sempre la fe s’expressa en el servei. La fe no és per maquillar-se a si mateix, l’ànima: no; és per servir.
Tot i que estava animada a casar-se, Caterina volia dedicar la seva vida a Crist. Com que no li era possible entrar en la vida consagrada, va emetre un vot de virginitat perpetu el 25 de març de 1679. Aquesta elecció revela un altre aspecte del zel apostòlic que ella tenia: la dedicació total al Senyor. Certament, no tothom està cridat a fer el mateix vot que Caterina; però, cada cristià està cridat cada dia a comprometre’s amb el cor indivisat en la vocació i missió confiada per Déu, servint-lo a Ell i al proïsme en esperit de caritat.
Estimats germans i germanes, la vida de Caterina és un testimoniatge més que el zel apostòlic implica tant una unió amb Jesús, alimentada per la pregària i els sagraments, com el desig de difondre la bellesa del missatge cristià a través de la fidelitat a la pròpia vocació particular. Les últimes paraules de Caterina són molt boniques. Abans de morir, va dir: “Jesús, t’estimo”.
Així, doncs, nosaltres també traiem força del Senyor, com ho va fer Santa Caterina Tekakwitha, aprenem a realitzar les accions ordinàries de manera extraordinària i així a créixer cada dia en la fe, en la caritat i en el zelós testimoni de Crist.
No ens oblidem: cada un de nosaltres està cridat a la santedat, a la santedat de cada dia, a la santedat de la vida cristiana comuna. Cadascun de nosaltres té aquesta crida: seguim endavant per aquest camí. El Senyor no ens mancarà.
