El passat juliol, la germana Xiskya Valladares pronosticava a Flama que la XVI Assemblea Ordinària del Sínode dels Bisbes, en què ha participat, obriria un període de molta reflexió i d’alta renovació. “I així ha estat”, confirma, ja des de Mallorca, on resideix, després d’un esgotament físic i mental que, per a la monja i comunicadora, “ha valgut la pena suportar“. Nascuda a Nicaragua el 1969, la representant dels missioners digitals revela que trigarà força temps a esborrar de les seves retines un mes d’octubre com el que ja hem deixat enrere, en què les intenses jornades de treball a l’Aula Pau VI del Vaticà han estimulat l’Església, assenyala, “a continuar caminant per un camí en què no hi ha l’opció de tornar enrere“.
¡Ja es troba a casa! ¿Creu que tota aquesta gent que va gravar amb el seu telèfon mòbil des de la finestreta de l’avió es va assabentar de la XVI Assemblea Ordinària del Sínode dels Bisbes?
No. Jo crec que no. Ni ells ni molta altra gent del món. La notícia de la celebració del Sínode ha interessat a un grup molt reduït de creients catòlics i més de la meitat de la població de tots els continents desconeix per complet què va passar durant el mes passat al Vaticà. ¡Ni tan sols s’ho imagina!
I a què creu que es pot deure, això?
Crec que nosaltres mateixos tenim part de culpa. Mentre es va portar a terme, podíem fer-ne poca difusió de les coses que ens anaven passant i, possiblement, aquest ha estat un dels causants de la situació. La feina, així doncs, ens arriba ara, un cop acabada l’assemblea: cal fer molta difusió, hem d’explicar què hem fet a tothom.
Què destacaria del document de síntesi que van aprovar l’última setmana?
Que inclou temes que són més adequats per als laics, uns altres per als bisbes, uns altres per a les dones, etcètera. Tots els carismes que hi ha dins l’Església han de treballar ara al voltant d’aquelles qüestions que els afecten directament. Una vegada ho hagin fet, ja podran prendre les seves pròpies decisions.
Quina relació ha pogut mantenir amb la resta de participants durant tots aquests dies?
Estretíssima. Tots hem compartit pregàries, converses, reflexions i, això, per tant, ha quallat molt en la relació personal que s’ha pogut establir entre tots. ¡Es podria dir que hem viscut tancats a l’Aula Pau VI! Aquesta comunió que es va produir es va notar, sobretot, cap al final, quan ja havien passat força dies.
Ha conegut el Papa de prop. Com l’ha vist?
M’ha sorprès molt la seva força física, a pesar de l’edat que té [86 anys]. No va mostrar-se cansat en cap moment i era receptiu amb qualsevol persona que desitgés apropar-se a ell per parlar-hi. Bromista i profund. M’ha sorprès gratament veure’l com a líder de l’Església.
Què li va regalar?
Un portafoli de cuir, fet per mi. I va dir: “¡Mira, vos, qué lindo!“.
La situació que es viu a Gaza ha enterbolit el Sínode?
No, però ha preocupat. S’ha pregat molt, això sí, per totes les violències que amenacen el nostre món.
Quina va ser la seva cara quan va veure la creu que portava el cardenal canadenc Michael Czerny?
De sorpresa! El cardenal em va dir que se l’havia fet un artista a partir de la fusta que van fer servir uns migrants africans quan es van construir l’embarcació que els va portar fins a les costes de Lampedusa.
I el mètode utilitzat per estructurar tots els parlaments, com ara situant-los en cercles menors, ha estat el més correcte?
Tot i que les reunions van tenir un horari que em va resultar dur, la formació de cercles estava molt ben pensada i va permetre fer molt bones aportacions. El sistema estava pensat perquè ningú no dominés cap temàtica per sobre de qualsevol altra persona: tots estàvem obligats a dialogar i a dir-hi la nostra. Va haver-hi gent que, tot i qüestionar aquesta manera de treballar els primers dies, va acabar opinant que caldria extrapolar-la a totes les diòcesis.
