El papa Francesc ha fet una crida als caps d’estat i de govern europeus i africans perquè socorrin i ajudin amb urgència a les persones migrants abandonades des de fa setmanes en zones desèrtiques del nord de l’Àfrica. Ho ha fet en la seva al·locució de després de l’Àngelus del passat diumenge 23 de juliol, en la qual ha lamentat el “patiment indicible” dels centenars de persones que les autoritats de Líbia i Tunísia han llançat al desert sense aigua ni menjar.
El pontífex, acompanyat per un net i una àvia amb motiu de la Jornada Mundial dels Avis i la Gent Gran, ha clamat també perquè el mar Mediterrani “no sigui mai més teatre de mort i inhumanitat“, i ha demanat “que el Senyor il·lumini les ments i els cors de tots, suscitant sentiments de fraternitat, solidaritat i acolliment”.
El Papa ha fet referència també als “xàfecs i inundacions” que han assotat Corea del Sud en els últims dies, i ha manifestat la seva proximitat amb les víctimes del desastre i les persones que les assisteixen. En aquest sentit, ha llançat una petició als dirigents de les nacions perquè tinguin en compte els “fenòmens climàtics extrems”: “Facin una cosa més concreta per a limitar les emissions contaminants: és un repte urgent i inajornable, concerneix a tots. Protegim la nostra casa comuna!”.
Finalment, com és habitual des que va començar la invasió militar de Rússia sobre Ucraïna, Francesc també ha tingut unes paraules per aquest drama: “Continuem resant per la pau, especialment per l’estimada Ucraïna, que continua sofrint mort i destrucció, com desgraciadament ha tornat a ocórrer aquesta nit en Odessa”, ha dit el pontífex.
Àngelus
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
L’Evangeli d’avui ens ofereix la paràbola del blat i la zitzània (cf. Mt 13,24-43). Un agricultor, que ha sembrat bona llavor en el seu camp, descobreix que un enemic de nit hi ha sembrat zitzània, una planta d’aspecte molt semblant al blat, però infectada.
D’aquesta manera, Jesús parla del nostre món, que en realitat és com un gran camp, on Déu sembra blat i el maligne zitzània, i així el bé i el mal creixen junts. El bé i el mal creixen junts. Ho veiem en les notícies, en la societat, i també en la família i també a l’Església. I quan, al costat del blat bo, veiem males herbes, ens fan venir ganes d’arrencar-les immediatament, de fer “neteja total” immediatament. Però el Senyor ens adverteix avui que és una temptació fer això: no podem crear un món perfecte i no podem fer el bé destruint precipitadament el que està malament, perquè això té efectes pitjors: acabem —com es diu— “tirant el nen juntament amb l’aigua bruta”.
Hi ha, no obstant això, un segon camp en el qual podem netejar: és el camp del nostre cor, l’únic en el qual podem intervenir directament. També allí hi ha blat i zitzània, de fet, és des d’allí des d’on tots dos s’estenen al gran camp del món. Germans i germanes, el nostre cor, en efecte, és el camp de la llibertat: no és un laboratori asèptic, sinó un espai obert i, per tant, vulnerable. Per a conrear-ho adequadament, és necessari, d’una banda, cuidar constantment els delicats brots de bondat i, per una altra, identificar i erradicar les males herbes, en el moment just. Així doncs, mirem en el nostre interior i examinem una mica que ocorre, la qual cosa creix en mi. Que està creixent en el meu de bé i de mal. Existeix un bell mètode per a fer-ho: allò que es diu l’examen de consciència, que és veure què succeeix avui en la meva vida, què em va impactar en el cor i quina decisió vaig prendre. I això serveix precisament per a verificar, a la llum de Déu, on estan les herbes dolentes i on la llavor bona.
Després del camp del món i del camp del cor hi ha un tercer camp. Podem cridar-ho el camp del veí. Són les persones amb les quals ens relacionem, que freqüentem cada dia i a les quals jutgem sovint. Que fàcil ens resulta reconèixer la seva zitzània! I que difícil és, en canvi, veure el bon blat que creix! Com ens agrada “espellar” als altres…! Recordem, no obstant això, que si volem conrear els camps de la vida, és important buscar abans de res l’obra de Déu: aprendre a veure en els altres, en el món i en nosaltres mateixos la bellesa del que el Senyor ha sembrat, el blat besat pel sol amb les seves espigues daurades. Germans i germanes, Demanem la gràcia de poder veure-la en nosaltres mateixos, però també en els altres, començant pels que estan prop de nosaltres. No és una mirada ingènua, és una mirada creient, perquè Déu, l’agricultor del gran camp del món, mestressa veure el bo i fer-ho créixer fins a fer de la sega una festa.
Per això, també avui podem fer-nos algunes preguntes. Pensant en el camp del món: Jo sé vèncer la temptació de “fer de cada herba un munt”, de fer “neteja total” dels altres amb els meus judicis? Després, pensant en el camp del cor: soc honest per a buscar les males plantes que hi ha en mi i decidit llançar-les al foc de la misericòrdia de Déu? I, pensant en el camp del proïsme: tinc la saviesa de veure el bo sense desanimar-me per les limitacions i la lentitud dels altres?
Que la Mare de Déu ens ajudi a conrear amb paciència el que el Senyor sembra en el camp de la vida, en el meu camp, en el camp del meu veí, en el camp de tots.
