El papa Francesc ha llançat una crida a tots aquells que ostenten responsabilitats polítiques perquè protegeixin la vida humana posant fi a les guerres. Ho ha fet aquest dimecres 24 de gener durant l’audiència general, en la qual ha reiterat un cop més la seva proximitat amb les víctimes innocents dels nombrosos conflictes bèl·lics que tenen lloc simultàniament arreu del món.
“La guerra mateixa és la negació de la humanitat. No ens cansem de resar per la pau, perquè cessin els conflictes, callin les armes i se socorri a les poblacions extenuades”, ha sentenciat el Papa, que ha mostrat la seva preocupació per la situació al Pròxim Orient, a Palestina, a Israel, i a Ucraïna, des d’on, com ha recordat Francesc, “arriben notícies alarmants, sobretot a causa dels bombardejos que colpegen llocs freqüentats per civils, sembrant mort, destrucció i sofriment”. “No ho oblidem: la guerra és sempre una derrota, sempre. Els únics ‘guanyadors’ —entre cometes— són els fabricants d’armes”, ha denunciat Francesc.
El pontífex també ha tingut un record pel Dia Internacional de Commemoració de les Víctimes de l’Holocaust, que com cada any se celebrarà el pròxim dissabte 27 de gener. “Que el record i la condemna d’aquest horrible extermini de milions de jueus i persones d’altres confessions, que va tenir lloc en la primera meitat del segle passat, ens ajudi a tots a no oblidar que les lògiques de l’odi i la violència mai poden justificar-se, perquè neguen la nostra pròpia humanitat”, ha subratllat el Papa.
Prèviament, Francesc ha dedicat la catequesi a reflexionar, dins del cicle sobre els vicis i les virtuts, sobre el vici de l’avarícia, un pecat que, com ha assegurat, pot afectar per igual a rics i pobres. “Podem ser senyors dels béns que posseïm, però sovint ocorre el contrari: al final, ells ens posseeixen”, ha advertit Francesc, que ha recordat que la vida de l’avar “és lletja”.
Catequesi
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Continuem les catequesis sobre els vicis i les virtuts i avui parlem de l’avarícia, és a dir, d’aquesta forma d’inclinació als diners que impedeix a l’home la generositat.
No és un pecat que concerneix només les persones que posseeixen grans patrimonis, sinó un vici transversal, que sovint no té res a veure amb el saldo del compte corrent. És una malaltia del cor, no de la cartera.
Les anàlisis que els pares del desert van fer sobre aquest mal van posar de manifest com l’avarícia podia apoderar-se també de monjos que, després d’haver renunciat a enormes herències, en la solitud de la seva cel·la s’havien aferrat a objectes de poc valor: no els prestaven, no els compartien i, menys encara, estaven disposats a regalar-los. Un aferrament a petites coses que lleva la llibertat. Aquests objectes es van convertir per a ells en una mena de fetitxe del qual era impossible separar-se. Una mena de regressió a l’estadi dels nens que limiten la joguina repetint: “És meu! És meu!” En aquesta reivindicació es destrueix una relació insana amb la realitat, que pot desembocar en formes d’acampament compulsiu o d’acumulació patològica.
Per curar-se d’aquesta malaltia, els monjos proposaven un mètode dràstic, però molt eficaç: la meditació de la mort. Per molt que una persona acumuli béns en aquest món, d’una cosa estem absolutament segurs: que en el taüt no ens entraran. Els béns no podem portar-los amb nosaltres. Això demostra la insensatesa d’aquest vici. El lligam de possessió que construïm amb les coses és només aparent, perquè no som nosaltres els amos del món: aquesta terra que estimem, en veritat no és nostra, i nosaltres ens movem sobre ella com a forasters i peregrins (cf. Lv 25,23).
Aquestes simples consideracions ens fan intuir la bogeria de l’avarícia, però també la seva raó més recòndita. És un intent d’exorcitzar la por a la mort: busca seguretats que en realitat es propaguen al mateix temps que les impugnem. Recorda la paràbola d’aquell home esquinçat, la campanya del qual havia ofert una gran collita, i llavors es blanqueja en els pensaments sobre com ampliar els seus magatzems per posar-nos tota la collita. Aquell home ho havia calculat tot, planificat el futur. No obstant això, no havia considerat la variable més segura de la vida: la mort. “Insensat! –diu l’Evangeli– aquesta mateixa nit et reclamaran la vida. I tot això que has acumulat, de qui serà?” (Lc 12, 20).
En altres casos, són els lladres els qui ens presten aquest servei. Fins i tot en els Evangelis apareixen moltes vegades, i encara que les seves accions són censurables, poden convertir-se en un advertiment saludable. Així predica Jesús en el Sermó de la muntanya: «No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben» (Mt 6,19-20). Sempre en els relats dels pares del desert, s’explica la història d’un lladre que sorprèn el monjo mentre dorm i li roba els pocs béns que guardava en la seva cel·la. Quan desperta, el monjo, gens alterat per l’incident, es posa després de la pista del lladre i, quan el troba, en lloc de reclamar els béns robats li lliura les poques coses que li queden dient-li: “Et vas oblidar de portar-te això!”.
Nosaltres, germans i germanes, podem ser senyors dels béns que posseïm, però sovint ocorre el contrari: al final, ells ens posseeixen. Alguns homes rics no són lliures, ni tan sols tenen temps per a descansar, han de cobrir-se l’esquena perquè l’acumulació de béns exigeix també la seva custòdia. Estan sempre angoixats, perquè un patrimoni es construeix amb molta suor, però pot desaparèixer en un moment. Obliden la predicació evangèlica, que no afirma que les riqueses siguin en si mateixes un pecat, però sí que són certament una responsabilitat. Déu no és pobre: és el Senyor de tot, però —escriu Sant Pau— «sent ric, es va fer pobre per nosaltres, a fi d’enriquir-nos amb la seva pobresa» (2 Cor 8, 9).
Això és el que l’avar no comprèn. Podria haver estat causa de benedicció per a molts, però en lloc d’això, es va ficar en l’atzucac de la infelicitat. I la vida de l’avar és lletja: jo em recordo el cas d’un senyor que vaig conèixer en l’altra diòcesi, un home molt ric que tenia la mare malalta. Estava casat. I els germans s’alternaven per a cuidar a la mamà, i la mamà es prenia un iogurt al matí. Aquest senyor li donava la meitat al matí per a donar-li l’altra meitat a la tarda i estalviar mig iogurt. Així és l’avarícia, així és la inclinació als béns. Llavors va morir aquest senyor, i els comentaris de la gent que va acudir a la vetlla van ser aquests: “Es nota que aquest home no porta amb si res: va deixar tot…”. I després, burlant-se’n una mica, deien: “No, no, no van poder tancar el taüt perquè volia emportar-se tot”. I això, de l’avarícia, fa riure als altres: que al final cal lliurar el nostre cos i la nostra ànima al Senyor, i cal deixar tot. Anem amb compte! I siguem generosos, generosos amb tots i generosos amb aquells que més ens necessiten.
Gràcies.
