Durant l’audiència general celebrada aquest dimecres 31 de maig, el papa Francesc ha reprès el cicle de catequesi sobre el zel apostòlic. Ho ha fet amb l’exemple del missioner jesuïta a la Xina, Matteo Ricci, un home que “va donar tota la vida per la missió”.
Ricci no només va destacar per la seva brillant faceta científica i pel seu amor al poble xinès, sinó que, com ha volgut subratllar el papa Francesc, “per la seva coherència de vida, el testimoni de la seva vida com a cristià”. “Ricci va ser coherent amb la seva vocació, coherent amb aquest desig de seguir Jesucrist”, ha remarcat el Papa, qui també ha advertit que allò que atrau la gent és precisament el testimoni de coherència.
“Els cristians —ha afegit el Papa— estem cridats a viure allò que diem, i no a fingir que vivim com a cristians, sinó a viure com a mundans. Mira aquests grans missioners -com Matteo Ricci, que és italià-, veuràs que la força més gran és la coherència”.
Catequesi íntegra
Estimats germans i germanes, bon dia!
Continuem en aquestes catequesis parlant del zel apostòlic, és a dir, del zel que senten els cristians per dur a terme l’anunci de Jesucrist. I avui us voldria presentar un altre gran exemple de zel apostòlic: hem parlat anteriorment de sant Francesc Xavier, de sant Pau; avui en parlarem d’un –italià–, però que va anar a la Xina: Matteo Ricci.
Natural de Macerata, a la regió de Las Marcas, després d’estudiar a col·legis jesuïtes i entrar ell mateix a la Companyia de Jesús, entusiasmat pels informes dels missioners que escoltava, com tants altres joves que així ho sentien, va demanar ser enviat a les missions de l’Extrem Orient. Després de l’intent de Francesc Xavier, vint-i-cinc jesuïtes més havien intentat sense èxit entrar a la Xina. Però Ricci i un dels seus companys es van preparar molt bé, estudiant acuradament la llengua i els costums xinesos, i finalment van aconseguir establir-se al sud del país. Van trigar divuit anys, amb quatre etapes per quatre ciutats diferents, abans d’arribar a Pequín, que era el centre. Amb perseverança i paciència, animat per una fe indestructible, Matteo Ricci va poder superar dificultats, perills, desconfiances i oposicions. Només cal pensar en aquella època, caminant o a cavall, tantes distàncies… i ell seguia endavant. Però, quin era el secret de Matteo Ricci? Per quin camí li va portar el zel?
Sempre va seguir el camí del diàleg i l’amistat amb totes les persones que hi trobava, i això li va obrir moltes portes per proclamar la fe cristiana. De fet, la seva primera obra en xinès va ser un tractat sobre l’amistat, que va tenir un gran ressò. Per encaixar en la cultura i la vida xineses, al principi vestia com els bonços budistes, segons el costum del país, però després es va adonar que el millor era adoptar l’estil de vida i de vestir dels literats, com vestien els professors universitaris, els literats: i es va vestir així. Va estudiar a fons els seus textos clàssics, per poder presentar el cristianisme en diàleg positiu amb la seva saviesa confuciana i els costums de la societat xinesa. D’això se’n diu actitud d’inculturació. Aquest missioner va saber “inculturar” la fe cristiana en el diàleg, com els antics Pares amb la cultura grega.
La seva excel·lent formació científica va despertar l’interès i l’admiració dels homes cultes, començant pel seu famós mapamundi, el mapa de tot el món conegut llavors, amb els diferents continents, que va revelar als xinesos per primera vegada una realitat fora de la Xina molt més gran del que havien pensat mai. Els va mostrar que el món era més gran que la Xina, i ho van comprendre, perquè eren intel·ligents. Però els coneixements matemàtics i astronòmics de Ricci i els seus seguidors missioners van contribuir també a una trobada fructífera entre la cultura i la ciència d’Occident i Orient, que viuria llavors una de les seves èpoques més felices, en el signe del diàleg i l’amistat. De fet, l’obra de Matteo Ricci mai hauria estat possible sense la col·laboració dels seus grans amics xinesos, com el famós “Doctor Paolo” (Xu Guangqi) i el “Doctor Leone” (Li Zhizao).
Tot i això, la fama de Ricci com a home de ciència no ha d’amagar la motivació més profunda de tots els seus esforços: l’anunci de l’Evangeli. Va seguir endavant amb el diàleg científic, amb els científics, però donant testimoni de la seva fe, de l’Evangeli. La credibilitat obtinguda a través del diàleg científic li va donar autoritat per proposar la veritat de la fe i la moral cristianes, de les quals parla en profunditat a les seves principals obres xineses, com El veritable significat del Senyor dels Cels -així s’anomena aquest llibre -. A més de la doctrina, és el seu testimoni de vida religiosa, de virtut i de pregàri. Aquests missioners havien de predicar, feien gestions polítiques, de tot: però resaven. Va ser la pregària la que va alimentar la vida missionera, una vida de caritat, ajudaven els altres, humils, amb total menyspreu d’honors i riqueses, cosa que va portar molts dels seus deixebles i amics xinesos a acceptar la fe catòlica. Perquè veien un home tan intel·ligent, tan savi, tan astut -en el bon sentit de la paraula- per aconseguir les coses, i tan creient que deien: ‘Però, el que predica és veritat perquè ho diu una persona que dóna testimoniatge: dóna testimoniatge amb la seva pròpia vida del que proclama’. Aquesta és la coherència dels evangelitzadors. I això ens afecta a tots els cristians que som evangelitzadors. Jo puc dir el “Credo” de memòria, puc dir totes les coses en què creiem, però si la teva vida no és coherent amb allò que professes, no serveix de res. El que atrau la gent és el testimoni de coherència: els cristians estem cridats a viure allò que diem, i no a fingir que vivim com a cristians, sinó a viure com a mundans. Mira aquests grans missioners -com Matteo Ricci, que és italià-, veuràs que la força més gran és la coherència: són coherents.
En els últims dies de la seva vida, als que estaven més a prop seu i li van preguntar com se sentia, Matteo Ricci “va respondre que estava pensant en aquell moment si era més gran l’alegria i el goig que sentia interiorment davant la idea que estava prop del seu viatge per anar a agradar a Déu, o la tristesa que li podia causar deixar els seus companys de tota la missió que tant estimava, i el servei que encara podia fer Déu Nostre Senyor en aquesta missió” (S. D’Ursis , Informe sobre M. Ricci, Arxiu Storico Romà S.I.). És la mateixa actitud de l’apòstol Pau (cf. Fl 1, 22-24), que volia deixar el Senyor per trobar-lo, però “jo em quedo per servir-te”.
Matteo Ricci va morir a Pequín el 1610, als 57 anys, un home que va donar tota la vida per la missió. L’esperit missioner de Matteo Ricci és avui un model viu. El seu amor pel poble xinès és un model; però el que representa un camí actual és la seva coherència de vida, el testimoni de la seva vida com a cristià. Va portar el cristianisme a la Xina; és gran sí, perquè és un gran científic, és gran perquè és valent, és gran perquè va escriure tants llibres, però sobretot és gran perquè va ser coherent amb la seva vocació, coherent amb aquest desig de seguir Jesucrist. Germans i germanes, avui nosaltres, cadascun de nosaltres, ens preguntem interiorment: “Sóc coherent, o sóc una mica així així?”.
