Aquest diumenge 4 de juny, festa de la Santíssima Trinitat, se celebra la jornada Pro orantibus de pregària pels contemplatius, i vull recordar les paraules que deia el bisbe de Roma sobre els monjos i les monges. Ens hem de remuntar al passat 26 d’abril, quan, des de la plaça de Sant Pere, durant la seva Audiència General, el papa exposava la seva opinió sobre ells i elles, els quals són, va dir, “germanes i germans que renuncien a ells mateixos per imitar Jesús en el camí de la pobresa, la castedat i l’obediència, i per intercedir a favor de tothom”.
Responent algunes de les preguntes que molts es fan al voltant de la possibilitat que, vivint en un monestir, els monjos i les monges puguin ajudar veritablement en l’anunci de l’Evangeli, el papa recordava que, en realitat, són “el cor bategant de l’anunci de l’Evangeli“, ja que, per al pontífex, “les seves pregàries són oxigen per a tots els membres del Cos de Crist”. I és que la pregària dels contemplatius “és la força invisible que sustenta la missió”.
El papa ens recordava, en aquest sentit, que “no és una casualitat que la patrona de les missions sigui una monja, és a dir, Santa Teresa de l’Infant Jesús”, la qual va comprendre, en la seva primera carta als Corintis, “que només l’amor pot fer actuar tots els membres de l’Església”. Per això, el papa Francesc manifestava que els contemplatius, els monjos i les monges són “gent que prega, que treballa, que prega en silenci per tota l’Església. I aquest és l’amor que s’expressa pregant per l’Església, treballant per l’Església, als monestirs”. Per això, com deia el papa, “aquest amor per tothom anima la vida dels monestirs i es tradueix en la seva pregària d’intercessió”.
En la seva catequesi del dimecres 26 d’abril, el papa ens posava l’exemple de Sant Gregori de Narek, “un monjo armeni que va viure cap a l’any 1000 i que ens ha deixat un llibre de pregàries”. I és que aquest doctor de l’Església, sense sortir del monestir, “aprengué a escrutar les profunditats de l’ànima humana i, fonent poesia i pregària, marcà el cimal, tant de la literatura com de l’espiritualitat armènia”.
Els monjos i les monges, solitaris però mai insolidaris, viuen, com deia el papa, “una solidaritat universal” i per això “qualsevol cosa que passi al món, troba un lloc en el seu cor”. I és que “el cor dels monjos i de les monges és un cor que capta, com una antena, el que passa al món, i preguen per això”. D’aquesta manera, els contemplatius “viuen en unió amb el Senyor i amb tothom” i “com Jesús, prenen sobre ells els problemes del món, les dificultats, les malalties i preguen pels altres”. Així, els monjos i les monges, com deia Francesc, “són els grans evangelitzadors” de l’Església.
Davant els qui s’estranyen que els monestirs puguin evangelitzar, el papa deia que els contemplatius evangelitzen “perquè amb la seva paraula, l’exemple, la intercessió i el treball de cada dia, els monjos i les monges són un pont d’intercessió per a tothom”. I per això, el papa definia la vida monàstica “com una ‘reserva’ que nosaltres tenim a l’Església”, ja que els monjos i les monges “són la veritable força que fa avançar el Poble de Déu”. I d’ací, com ens recordava Francesc, “ve el costum que la gent, quan veu un consagrat, demani que es pregui per ell, perquè sap que hi ha una pregària d’intercessió”.
El papa, que acabava el seu discurs animant a “visitar algun monestir, perquè allí es prega i es treballa” , demanava que “el Senyor ens doni nous monjos i monges que facin avançar l’Església amb la seva intercessió”.
Cal que recordem que, com deia recentment el salesià Pascual Chávez, en el futur, la vida consagra (i en especial la vida contemplativa), “serà menys visible, però més profètica, menys clerical, però més evangèlica” (Religión Digital, 23 de maig de 2023).
Com ha dit l’arquebisbe Enric Benavent, de València, “la vida contemplativa genera esperança” i els contemplatius són “testimonis de l’esperança veritable que es troba en Déu”.
Aquest diumenge cal donar gràcies a Déu pels contemplatius: homes i dones que ho donen tot per l’Evangeli, com les monges benedictines de Montserrat, de Sant Pere de les Puelles, de Sant Daniel, de Manacor i de Puiggraciós. O com les adoratrius de Berga i les caputxines de Manresa i València; els cartoixans de Serra i Tiana; les agustines de Sant Mateu; les clarisses de Pedralbes, Gandia, Vilobí d’Onyar, Canals i Tortosa; les oblates de Crist Sacerdot de Montcada, els benedictins de Cuixà, el Miracle i Montserrat; les carmelites descalces de Jorba, Puçol, Vic, Mataró, Serra, Tarragona, les Alqueries i Terrassa; els cistercencs de Solius i Poblet; les trinitàries de Càlig; les dominiques de Xàtiva, Sant Cugat, Paterna, Esplugues i Manresa, les cistercenques de Vallbona, Benaguasil i Valldonzella o les cartoixanes de Benifassà. Monges i monjos enamorats de Jesús i servidors de l’Evangeli. Homes i dones testimonis d’esperança i de fraternitat, de comunió i de pau.
