Una setmana després del seu retorn a Roma després d’haver participat en la Jornada Mundial de la Joventut de Lisboa, el papa Francesc va reprendre el passat diumenge 13 d’agost el res de l’Àngelus des de la plaça de Sant Pere del Vaticà.
L’evangeli del diumenge (Jesús caminant sobre les aigües de Galilea) va donar peu a la reflexió del pontífex abans de l’oració. “Per què Jesús ha fet això? Com un espectacle? No! Però per què? Potser per una necessitat urgent i impredictible, per a socórrer als seus que es troben bloquejats pel vent contrari?”, va preguntar Francesc, abans de revelar als fidels “el missatge no immediat” d’aquella acció de Jesús.
Durant l’al·locució posterior, el Papa va fer referència a l’enèsim naufragi produït en aigües del mar Mediterrani, que va posar fi a la vida d’almenys 41 persones. “Vaig pregar per elles. I amb dolor i vergonya, hem de dir que, des de principis d’any, gairebé dos mil homes, dones i nens han mort en aquesta mar intentant arribar a Europa. És una plaga oberta de la nostra humanitat”, va lamentar el Papa, que també va encoratjar als “polítics i diplomàtics” a adoptar un “esperit de solidaritat i fraternitat” i va agrair “el compromís de tots els que treballen per prevenir els naufragis i socórrer als migrants”.
El pontífex també va fer referència al pelegrinatge que aquest dilluns tindrà lloc a Bafoussam, Camerun, per demanar la pau per aquest país “afligit per la violència i la guerra”. “Unim-nos en pregària als nostres germans de Camerun perquè, per intercessió de la Verge, Déu doni suport a l’esperança del poble, que pateix des de fa anys, i obri camins de diàleg per arribar a la concòrdia i a la pau”.
Abans de retirar-se, el pontífex va assegurar també la seva pregària per les víctimes dels incendis a l’illa de Maui, Hawaii, i per “la martiritzada Ucraïna”.
Les paraules del papa abans de l’Àngelus
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui l’Evangeli narra un prodigi particular de Jesús: Ell, de nit, camina sobre les aigües del llac de Galilea i es troba amb els deixebles que estan fent el passeig en barca (cf. Mt 14,22-33). Ens preguntem: per què Jesús ha fet això? Com un espectacle? No! Però per què? Potser per una necessitat urgent i impredictible, per a socórrer als seus que es troben bloquejats pel vent contrari? No, perquè va ser Ell qui ho va programar tot, a partir de la nit, fins i tot —diu el text— “constringint-los”. Potser per a donar-los una demostració de grandesa i de poder? Però això no és d’Ell que és tan simple. Per què ho ha fet? Per què va voler caminar sobre les aigües?
Darrere de caminar per les aigües hi ha un missatge no immediat, un missatge que hem d’entendre per nosaltres. En aquell moment, de fet, les grans extensions d’aigua eren considerades com a llocs de forces malignes no dominables per l’home; especialment si eren agitats per la tempesta, els abismes eren símbol del caos i recordaven les fosces de l’infern. Ara, els deixebles es troben enmig del llac a la foscor: en ells hi ha la por d’enfonsar-se, de ser colpejats pel mal. I aquí arriba Jesús, que camina sobre les aigües, és a dir, sobre les forces del mal, Ell camina sobre les forces del mal i diu als seus: «Coratge, sóc jo, no tingueu por!» (v. 27). És tot un missatge que Jesús ens dona. Aquest és el sentit del signe: les potències malignes, que ens espantaran i no aconseguim dominar, amb Jesús són immediatament redimensionades. Ell, caminant per les aigües, vol dir-nos: «No tinguis por, jo poso sota els peus als teus enemics» —bell missatge: «jo poso sota els peus als teus enemics»—: no la gent!, no són aquests enemics, sinó la mort, el pecat, el diable: aquests són els enemics de la gent, els nostres enemics. I Jesús aquests enemics els trepitja per nosaltres.
Crist avui repeteix a cada un de nosaltres: “Coratge, jo sóc, no tenir por!” Coratge, és a dir, perquè jo sóc, perquè ja no estàs només en les aigües agitades de la vida. Llavors, què fer quan ens trobem en alta mar i a la mercè de vents contraris? Què fer amb la por, que és un mar obert, quan només es veu fosc i ens sentim perduts? Hem de fer dues coses, que en l’Evangeli fan els deixebles. Què fan els deixebles? Invoquen i acullen Jesús. En els moments més dolents, més foscos, de tempesta, invocar Jesús i acollir Jesús.
Els deixebles invoquen Jesús: Pere camina una mica sobre les aigües cap a Jesús, però després s’espanta, s’enfonsa i aleshores crida: «Senyor, salva’m!» (v. 30). Invoca Jesús, crida Jesús. És bonica aquesta pregària, amb la qual s’expressa la certesa que el Senyor pot salvar-nos, que Ell venç el nostre mal i les nostres pors. Us convido a repetir-la ara tots junts: Senyor, salveu-me! Junts, tres vegades: Senyor salva’m, Senyor salva’m, Senyor salva’m!
I després els deixebles reben. Primer invoquen, després acullen Jesús en la barca. Diu el text que, tot just pujat a bord, «el vent va cessar» (v. 32). El Senyor sap que el vaixell de la vida, així com el vaixell de l’Església, està amenaçat per vents contraris i que el mar en què naveguem és sovint agitat. Ell no ens preserva de la fatiga de navegar, al contrari, —l’Evangeli ho subratlla— empeny els seus a partir: ens convida, és a dir, a afrontar les dificultats, perquè també elles es converteixin en llocs de salvació, ja que Jesús les guanya, esdevenen ocasions per trobar-lo. Ell, de fet, en els nostres moments foscos ens ve a trobar, demanant ser acollit, com aquella nit al llac.
Preguntem-nos: en els temors, en les dificultats, com em comporto? Vaig endavant sol, amb les meves forces, o invoco el Senyor amb confiança? I com va la meva fe? Crec que Crist és més fort que les ones i els vents adversos? Però sobretot: navego amb Ell? L’acullo, li faig lloc en la barca de la meva vida ? Mai sol, sempre amb Jesús?, li confio el timó?
Maria, Mare de Jesús, estrella del mar, ens ajudi a buscar, en les travessies fosques, la llum de Jesús.
