El papa Francesc ha expressat la seva proximitat i solidaritat a totes les víctimes de l’atac sobre Erbil, capital del Kurdistan iraquià, on aquest dimarts diversos míssils llançats per la Guàrdia Revolucionària de l’Iran han impactat contra un edifici en un barri residencial de la perifèria de la ciutat provocant la mort d’almenys quatre persones. L’atac, segons l’Iran, hauria tingut com a objectiu membres del Mossad, mentre que les autoritats iraquianes han negat que l’immoble atacat albergués una seu d’aquest servei d’intel·ligència israelià.
“Les bones relacions entre veïns no es construeixen amb accions com aquestes, sinó amb el diàleg i la col·laboració. A tots els demano evitar tota passa que augmenti la tensió al Pròxim Orient i altres escenaris de guerra”, ha dit el papa en finalitzar l’audiència general d’aquest dimecres, durant la qual ha demanat novament no oblidar tots els països que estan en guerra.
“No oblidem Ucraïna, no oblidem Palestina, Israel, no oblidem als habitants de la Franja de Gaza, que pateixen tant, preguem per tantes, tantes víctimes de la guerra; la guerra destrueix sempre, la guerra no sembra amor, sembra odi, la guerra és una veritable derrota humana, preguem per tota la gent que està patint tant”, ha afegit el Papa després de recordar que aquest dijous comença la Setmana d’Oració per a la Unitat dels Cristians, davant la qual convida a superar totes les divisions. “Els convido a pregar perquè els cristians aconsegueixin la plena comunió i siguin unànime testimoniatge cap a tots, especialment cap als més fràgils”, ha manifestat Francesc.
Durant la catequesi prèvia, Francesc ha continuat amb la sèrie dedicada als vicis i les virtuts. Després de reflexionar sobre la gola la setmana passada, el pontífex s’ha referit avui a la luxúria, un vici que ha definit com un “vincle enverinat” provocat per un ús malsà de la sexualitat, que trenca les relacions entre les persones convertint la bellesa i el poder de l’enamorament en pornografia i cosificació de l’altre.
Catequesi
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Continuem el nostre itinerari sobre els vicis i les virtuts; i els antics Pares ens ensenyen que, després de la gola, el segon dimoni, és a dir, vici, que sempre s’acosta a la porta del cor és la luxúria. Mentre que la gola és la voracitat amb els aliments, aquest segon vici és una mena de «voracitat» cap a una altra persona, és a dir, el vincle enverinat que els éssers humans mantenen entre ells, especialment en l’àmbit de la sexualitat.
Atenció: el cristianisme no condemna l’instint sexual. Un llibre de la Bíblia, el Càntic dels Càntics, és un bell poema d’amor entre dues parelles d’enamorats. No obstant això, aquesta dimensió tan bella de la nostra humanitat, la dimensió sexual, la dimensió de l’amor, no està exempta de perills, de manera que ja sant Pau ha d’abordar la qüestió en la primera carta als Corintis. Escriu així: «Se sent de tot parlar de immoralitat entre vosaltres, i d’una immoralitat tal que ni tan sols es troba entre els pagans» (5,1). El retret de l’apòstol es refereix precisament a una gestió malsana de la sexualitat per part d’alguns cristians.
Però mirem l’experiència humana, l’experiència de l’enamorament. Per què succeeix aquest misteri i per què és una experiència tan demolidora en la vida de les persones, cap de nosaltres ho sap: és una de les realitats més sorprenents de l’existència. La majoria de les cançons que sentim en la ràdio parlen d’això: amors que s’encenen, amors que sempre es busquen i mai s’aconsegueixen, amors plens d’alegria o amors que turmenten fins a les llàgrimes.
Si no està contaminat pel vici, l’enamorament és un dels sentiments més purs. Una persona enamorada es torna generosa, gaudeix fent regals, escriu cartes i poemes. Deixa de pensar en si mateix per a projectar-se completament cap a l’altre. I si li preguntes a una persona enamorada per què estima, no trobarà resposta: en molts sentits, el seu és un amor incondicional, sense motiu. Paciència si aquest amor, tan poderós, és també una mica ingenu: l’enamorat no coneix realment el rostre de l’altre, tendeix a idealitzar-lo, està disposat a fer promeses el pes de les quals no capta immediatament. Aquest “jardí” on es multipliquen les meravelles no està, no obstant això, a resguard del mal. Està contaminat pel dimoni de la luxúria, i aquest vici és particularment odiós, almenys per dues raons.
Abans de res, perquè devasta les relacions entre les persones. Per a documentar tal realitat, desgraciadament basten les notícies quotidianes. Quantes relacions que van començar de la millor manera s’han convertit després en relacions tòxiques, de possessió de l’altre, mancats de respecte i de sentit dels límits? Són amors en els quals ha faltat la castedat: una virtut que cal no confondre amb l’abstinència sexual, sinó amb la voluntat de no posseir mai a l’altre. Estimar és respectar a l’altre, buscar la seva felicitat, conrear l’empatia pels seus sentiments, disposar-se en el coneixement d’un cos, una psicologia i una ànima que no són els nostres, i que cal contemplar per la bellesa que tenen. La luxúria, en canvi, es burla de tot això: saqueja, roba, consumeix de pressa, no vol escoltar l’altre sinó només a la seva pròpia necessitat i plaer; la luxúria jutja avorrit tot festeig, no busca aquesta síntesi entre raó, pulsió i sentiment que ens ajudaria a conduir sàviament l’existència. El luxuriós només busca dreceres: no comprèn que el camí de l’amor s’ha de recórrer- lentament, i aquesta paciència, lluny de ser sinònim d’avorriment, ens permet fer feliços les nostres relacions amoroses.
Però hi ha una segona raó per la qual la luxúria és un vici perillós. Entre tots els plaers de l’home, la sexualitat té una veu poderosa. Implica tots els sentits; habita tant en el cos com en la psique; si no es disciplina amb paciència, si no s’inscriu en una relació i una història en la qual dos individus el transformen en una dansa amorosa, es converteix en una cadena que priva a l’home de llibertat. El plaer sexual es veu soscavat per la pornografia: satisfacció sense relació que pot generar formes d’addicció.
Guanyar la batalla contra la luxúria, contra la “cosificació” de l’altre, pot ser una obstinació per a tota la vida. Però el premi d’aquesta batalla és el més important de tots, perquè es tracta de preservar aquesta bellesa que Déu va escriure en la seva creació quan va imaginar l’amor entre l’home i la dona. Aquesta bellesa que ens fa creure que construir junts una història és millor que llançar-se a l’aventura, conrear la tendresa és millor que doblegar-se davant el dimoni de la possessió, servir és millor que conquistar. Perquè si no hi ha amor, la vida és trista solitud.
