“Sé ser comprensiu, sé ser compassiu o romanc rígid en les meves posicions? En el meu cor hi ha una mica de rigidesa? Que no és fermesa: la rigidesa és dolenta, la fermesa és bona. I a partir de la fe de la dona: com és la meva fe?” Aquestes van ser algunes de les preguntes que va convidar a fer-se el papa Francesc el passat diumenge abans del res de l’Àngelus, en què va parlar sobre la trobada de Jesús amb una dona cananea que li suplica insistentment que curi a la seva filla. La reflexió va servir al Papa per explicar com la reticència inicial de Crist a escoltar la dona perquè no era “de la casa d’Israel” es transforma en compassió i convida a ser condescendents i canviar d’actitud davant situacions concretes.
Després de l’oració mariana, Francesc va expressar la seva preocupació per l’agreujament del conflicte al Níger, on els caps militars de la Comunitat Econòmica d’Estats d’Àfrica Occidental (Cedeao) han manifestar estar preparats per a una “intervenció militar quirúrgica” si les opcions pacífiques fracassen”.
“M’uneixo a la crida dels bisbes en favor de la pau al país i de l’estabilitat a la regió del Sahel”, va clamar Francesc, que també va assegurar “l’oració pels esforços de la comunitat internacional per a trobar al més aviat possible una solució pacífica pel bé de tots”.
“Resem pel benvolgut poble nigerià. I invoquem la pau també per a totes les poblacions ferides per guerres i violències, especialment resem per Ucraïna, que sofreix des de fa tant de temps”, va concloure el Papa.
Paraules del papa abans de l’Àngelus
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui l’Evangeli narra la trobada de Jesús amb una dona cananea, fora del territori d’Israel (cf. Mt 15,21-28). Aquesta li demana que alliberi la seva filla, turmentada per un dimoni, però el Senyor no l’escolta. Ella insisteix i els deixebles li demanen que l’atengui perquè pari, però Jesús explica que la seva missió està destinada als fills d’Israel i usa aquesta imatge: «No està bé prendre el pa dels fills i tirar-l’hi als gossets». I la dona, valenta, respon: «Tens raó, Senyor; però també els gossets es mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos». Llavors Jesús li diu: «“Dona, que gran és la teva fe: que es compleixi el que desitges”. En aquell moment va quedar curada la seva filla» (vv. 26-28). Una història bella aquesta! I això va succeir a Jesús.
Veiem que Jesús canvia d’actitud i el que li fa canviar és la força de la fe d’aquella dona. Detinguem-nos, llavors, breument, en aquests dos aspectes: el canvi de Jesús i la fe de la dona.
El canvi de Jesús. Ell estava dirigint la seva predicació al poble triat; després, l’Esperit Sant empenyeria l’Església fins als confins del món. Però aquí té lloc, podem dir, un avançament, pel qual, en l’episodi de la dona cananea, ja es manifesta la universalitat de l’obra de Déu. És interessant aquesta disponibilitat de Jesús: enfront de l’oració de la dona “avança els plans”, davant el seu cas concret es converteix encara en més condescendent i compassiu. Déu és així: és amor, i qui estima no roman rígid. Sí, roman ferm, però no rígid. No roman rígid en les seves pròpies posicions, sinó que es deixa moure i commoure; sap canviar els seus esquemes. I l’amor és creatiu i nosaltres cristians, si volem imitar a Crist, estem convidats a la disponibilitat del canvi. Quant bé fa en les nostres relacions, però també en la vida de fe, ser dòcils, escoltar veritablement, entendrir-nos en nom de la compassió i del bé d’altri, com Jesús va fer amb la cananea. La docilitat per a canviar. Cors dòcils per a canviar.
Mirem llavors a la fe de la dona, que el Senyor lloa, dient que és «gran» (v. 28). Als deixebles els sembla gran només la seva insistència, però Jesús lloa dient que és gran, Jesús veu la fe; els deixebles veuen la insistència solament. Si pensem en això, aquella dona estrangera probablement coneixia poc, o res, les lleis i els preceptes religiosos d’Israel. En què consisteix llavors la seva fe?
La dona no és rica de conceptes, sinó que és rica de fets: la cananea s’acosta, es prostra, insisteix, manté un diàleg estret amb Jesús, supera tots els obstacles amb la condició de parlar amb Ell. Heus aquí la concreció de la fe, que no és una etiqueta religiosa, sinó una relació personal amb el Senyor. Quantes vegades cau en la temptació de confondre la fe amb una etiqueta? La fe de la dona no està feta de protocol teològic, sinó d’insistència: truca insistentment a la porta; no està feta de paraules, sinó d’oració. I Déu no resisteix quan se li resa. Perquè va dir: «Demaneu i se us donarà, busqueu i trobareu, crideu i se us obrirà» (Mt 7,7).
Germans i germanes, a la llum de tot això podem fer-nos algunes preguntes. A partir del canvi de Jesús, per exemple: jo soc capaç de canviar d’opinió? Sé ser comprensiu, sé ser compassiu o romanc rígid en les meves posicions? En el meu cor hi ha una mica de rigidesa? Que no és fermesa: la rigidesa és dolenta, la fermesa és bona. I a partir de la fe de la dona: com és la meva fe? Es deté en conceptes i paraules o és realment viscuda amb l’oració i les accions? Sé dialogar amb el Senyor, sé insistir amb Ell, o em conformo amb recitar qualsevol fórmula bella? Que la Verge ens faci disponibles al bé i concrets en la fe.
