“Els animo a seguir la seva missió enfortits en la fe, oberts a tots en la fraternitat i propers a cadascú en la compassió. Els beneeixo i els agraeixo per tant bé que fan cada dia”. Primer dia “oficial” de Francesc a Indonèsia. Després d’una primera trobada amb el president del país i un primer discurs reivindicant la vida digna i el diàleg interreligiós, el Papa es va dirigir a la Nunciatura, on va mantenir una “alegre” trobada (en paraules d’Antonio Spadaro sj) amb dos-cents jesuïtes de la zona. Abans de migdia (hora espanyola), Bergoglio va abandonar la seu pontifícia per acudir a la catedral de la Mare de Déu de l’Assumpció de Jakarta, on va tenir lloc la seva primera gran trobada amb la minoria catòlica del país.
Després de la salutació del cardenal Suharyo, i els testimonis d’un sacerdot, una monja i dos catequistes, “que són la força de l’Església”, el Papa va pronunciar un sentit discurs, trufat d’anècdotes i improvisacions, en què, fent-se ressò del lema de la visita, “Fe, fraternitat, compassió”, ha assenyalat que són “tres virtuts que expressen bé tant el vostre camí d’Església com el vostre caràcter com a poble, ètnicament i culturalment ben diversificat, però alhora caracteritzat per una innata tendència cap a la unitat i la convivència pacífica“.
“La fe que transmeten els catequistes… la fe es transmet a casa, els catequistes són els pares i les mares que el porten endavant (…). Gràcies a vostès catequistes, que són els que sostenen l’Església”, va improvisar el pontífex. “No és més important el Papa o els cardenals. Som tots importants, cadascú té la seva tasca per fer possible el Regne de Déu, entenen?”.
En primer lloc, la fe. En aquest punt, el Papa va subratllar que “Indonèsia és un país gran, amb abundants recursos naturals, sobretot en flora, fauna, recursos energètics i matèria primera, entre d’altres”, la riquesa dels quals mostra la grandesa de Déu, “qui ens dona tot això”.”No hi ha un centímetre del meravellós territori indonesi, ni un instant de la vida de cadascun dels seus milions d’habitants que no sigui do seu, signe del seu amor gratuït i provident del Pare”, va destacar Francesc, que va convidar a els fidels a “cultivar sentiments de gratitud i responsabilitat”.
Aquest va ser un aspecte dels que va parlar Agnes, una de les catequistes, vinculant-ho a la relació amb la creació i amb els germans, “especialment els més necessitats, a viure amb un estil personal i comunitari caracteritzat pel respecte, el civisme, la humanitat, la sobrietat i caritat franciscana“.
Després de la fe, la fraternitat: “No hi ha dues gotes d’aigua iguals, ni hi ha dos germans, ni tan sols bessons, completament idèntics. Viure la fraternitat, aleshores, significa acollir-se mútuament reconeixent-se iguals en la diversitat”, va recalcar. La diversitat que, va afegir Francesc, “és un valor estimat en la tradició de l´Església indonèsia“, que “es manifesta en l´obertura amb què aquesta es relaciona amb les diferents realitats que la componen i l´envolten, tant en l´àmbit cultural , ètnic, social i religiós, com valorant l’aportació de tots i oferint generosament el seu en cada context”.
Perquè, va subratllar el pontífex, “anunciar l’Evangeli no vol dir imposar o contraposar la pròpia fe a la dels altres. No vol dir fer proselitisme, sinó donar i compartir l’alegria de la trobada amb Crist, sempre amb gran respecte i afecte fratern per cada persona”. Aquesta va ser la invitació del Papa: “oberts i amics de tots, profetes de comunió en un món on, tanmateix, semblaria que creix cada cop més la tendència a dividir-se, imposar-se i provocar-se mútuament”.
“Estiguin atents al Diable, el gran divisor“, va tornar a improvisar. “El Diable és a les butxaques”, va assenyalar en un altre moment.
“És important que intentem arribar a tots”, va demanar el Papa, “amb el desig de poder traduir a Bahasa Indonèsia (l’idioma del país), no només els textos de la Paraula de Déu, sinó també els ensenyaments de l’Església, perquè arribin al nombre més gran de persones possible“, cosa en què també va abundar Nicholas, l’altre catequista, “pont que uneix”.
En aquest sentit, Francesc va evocar “el meravellós espectacle que seria, al gran arxipèlag indonesi, la presència de milers de ponts del cor que unissin totes les illes, els quals permetessin superar les barreres i abraçar tota mena de diversitat, fent de tots “un sol cor i una sola ànima”.
Finalment, la compassió, “que està molt vinculada amb la fraternitat”. I és que “la compassió no consisteix a donar almoina a germans i germanes necessitats mirant-los de dalt a baix, des de la torre de les pròpies seguretats i privilegis, sinó al contrari, a fer-nos propers els uns als altres, desposseint-nos de tot allò que pot impedir inclinar-nos per entrar realment en contacte amb qui està caigut, i així aixecar-lo i tornar-li l’esperança”.
I més enllà: “Abraçar els seus somnis i els seus desitjos de redempció i de justícia, ocupar-nos-en, ser els seus promotors i cooperadors, involucrant també els altres, estenent la xarxa i les fronteres en un gran dinamisme comunicatiu de caritat”. “Això no vol dir ser comunista, vol dir caritat, amor”.
Sense por, perquè “hi ha qui tem a la compassió, perquè la considera una debilitat, i en canvi exalta, com si fos una virtut, l’astúcia del que segueix els seus propis interessos marcant les distàncies amb tots, sense deixar-se ‘tocar’ per res ni per ningú, creient-se més llest i lliure per aconseguir els seus propis objectius”. “Això és una forma equivocada de veure la realitat”, va clamar el Papa, que va insistir que “el que fa que el món segueixi endavant no són els càlculs dels propis interessos —que en general acaben destruint la creació i dividint les comunitats—, sinó la caritat prodigada”.
Gairebé concloent-ne les paraules, el Papa va fer referència al portal de la catedral, sostingut per una columna presidida per una estàtua de la Mare de Déu, “model de fe, mentre simbòlicament sosté, amb el seu petit ‘sí’, tot l’edifici de l’Església” .
“El seu cos fràgil, recolzat a la columna, a la roca que és Crist, sembla portar amb Ell sobre si el pes de tota la construcció, com dient que aquesta obra, fruit del treball i de l’enginy de l’home, no es pot sostenir sola” , va simbolitzar. Maria, que també és “imatge de fraternitat, en el gest d’acollir, al mig del pòrtic principal, tots els que volen entrar”. I, finalment, “Maria és també icona de compassió, en vetllar i protegir el poble de Déu que, amb les alegries i els dolors, les fatigues i les esperances, es congrega a la casa del Pare”.
Article de Jesús Bastante publicat en col·laboració amb Religión Digital
