Una invitació a descansar, però sense perdre la “compassió per la munió de gent”. Aquest ha estat el consell del papa Francesc durant l’Àngelus d’aquest diumenge, on ha reflectit el passatge evangèlic de Jesús i els seus deixebles que, cansats, es van veure sorpresos per una gran multitud.
“Semblen dues coses inconciliables, però en canvi van juntes: descans i compassió“, ha assenyalat el Papa, que sembla decidit a continuar treballant en aquesta època en què el Vaticà està “gairebé tancat per vacances”,explicant aquest binomi.
En primer lloc, “Jesús es preocupa pel cansament dels deixebles”, potser intuint “un perill que pot incumbir també a la nostra vida i al nostre apostolat, quan per exemple l’entusiasme en tirar endavant la missió, així com el paper i les tasques que ens són confiades ens fan víctimes de l’activisme, tan preocupats per les coses a fer i pels resultats”.
“I llavors passa que ens agitem i perdem de vista allò essencial, arriscant acabar amb les nostres energies i caure en el cansament del cos i de l’esperit”, ha advertit el Papa, que ha alertat del risc “per a la nostra societat sovint presonera de la pressa, però també per a l’Església i per al servei pastoral: estiguem atents a la dictadura del fer!”.
“És una injustícia social que els pares i les mares no tinguin temps per conviure amb els seus fills, i no caure en la dictadura del fer”, ha recalcat el Papa, que ha demanat “pensar en què fer” per ajudar les persones que viuen així.
Per això, també cal el descans, que “no és una fuita del món, un retirar-se al benestar personal”, sinó una crida, també, a la compassió. “De l’Evangeli aprenem que aquestes dues realitats (descans i compassió) estan lligades: només si aprenem a descansar podem tenir compassió”.
“De fet, és possible tenir una mirada de compassió, que sap reconèixer les necessitats del proïsme, només si el nostre cor no està consumat per l’ànsia del fer, si sabem aturar-nos i, en el silenci de l’adoració, rebre la Gràcia de Déu“, ha clamat el pontífex, que ha volgut formular diverses preguntes: “Sé aturar-me durant les meves jornades? Sé prendre’m un moment per estar amb mi mateix i amb el Senyor, o estic sempre submergit en la pressa de les coses per fer? Sabem trobar una mica de “desert” interior al mig del soroll i de les activitats de cada dia?”
I una petició: “Comprometem-nos, especialment ara a l’estiu: busquem desaccelerar el pas, aturem-nos una mica més a contemplar la natura i per compartir temps amb les persones que estimem, no descuidem el diàleg amb Déu. Això ens farà persones atentes i capaces de compassió“.
Al final de la seva pregària, el Papa ha animat a pensar en l’esport com “una gran força social, capaç d’unir persones i pobles diferents”, de cara als Jocs Olímpics i Paralímpics, que arrenquen els pròxims dies. “Que els atletes siguin models de pau”, ha assenyalat, remarcant la necessitat d’una “treva olímpica”.
“Preguem, germans, per la pau. No oblidem la martiritzada Ucraïna, Palestina, Israel, Myanmar… No ho oblidem, la guerra sempre és una derrota“, ha acabat.
Article de Jesús Bastante publicat en col·laboració amb Religión Digital.
Catequesi
Estimats germans i germanes, bon diumenge!
L’Evangeli de la litúrgia d’avui (Mc 6,30-34) narra que els apòstols, tornant de la missió, es reuniren amb Jesús i li explicaren tot allò que havien fet; llavors Ell els va dir: «Veniu només sols a un lloc desert, per descansar una mica» (v. 31). La gent entén els seus moviments i, en desembarcar, Jesús va veure una gran munió i se’n va compadir, i va estar ensenyant-los llarga estona (cfr v. 34).
Per tant, d’una banda, la invitació a descansar i, de l’altra, la compassió de Jesús per la multitud. És bonic aturar-se a reflexionar sobre la compassió de Jesús. Semblen dues coses inconciliables, la invitació a descansar i la compassió, però en canvi van juntes: descans i compassió. Vegem-ho.
Jesús es preocupa pel cansament dels deixebles. Potser està intuint un perill que pot incumbir també a la nostra vida i al nostre apostolat, quan per exemple l’entusiasme en tirar endavant la missió, o el treball, així com el paper i les tasques que ens són confiades ens fan víctimes de l’activisme, i aquesta no és una cosa bona: tan preocupats per les coses a fer i massa preocupats pels resultats. I llavors passa que ens agitem i perdem de vista allò essencial, arriscant acabar amb les nostres energies i caure en el cansament del cos i de l’esperit. És una advertència important per a la nostra vida, per a la nostra societat sovint presonera de la pressa, però també per a l’Església i per al servei pastoral: germans i germanes estem atents a la dictadura del fer! I això pot passar per necessitat, també a les famílies, quan per exemple el pare per guanyar-se el pa està obligat a absentar-se per feina sacrificant el temps que pogués dedicar a la família. Sovint surten d’hora al matí quan els nens encara dormen i tornen tard a la nit quan ja són al llit. Aquesta és una injustícia social. A les famílies, el pare i la mare haurien de tenir temps per compartir amb els fills, per augmentar aquest amor familiar i no caure en la dictadura del fer. Pensem en què podem fer per ajudar les persones que estan obligades a viure així.
Alhora, el descans proposat per Jesús no és una fugida del món, un retirar-se en el benestar personal; per contra, davant de la gent confosa Ell sent compassió. I llavors de l’Evangeli aprenem que aquestes dues realitats –descans i compassió– estan lligades: només si aprenem a descansar podem tenir compassió. De fet, és possible tenir una mirada de compassió, que sap reconèixer les necessitats del proïsme, només si el nostre cor no està consumat per l’ànsia del fer, si sabem aturar-nos i, en el silenci de l’adoració, rebre la Gràcia de Déu.
Per tant, germans i germanes, ens podem preguntar: s’aturar-me durant les meves jornades? Es prendre’m un moment per estar amb mi mateix i amb el Senyor, o estic sempre sumit a la pressa, sumit a la pressa, la pressa de les coses per fer? Sabem trobar una mica de “desert” interior al mig del soroll i de les activitats de cada dia?
Que la Verge Santa ens ajudi a “descansar a l’Esperit” també enmig de totes les activitats quotidianes, ia ser disponibles i compassius envers els altres.