El papa Francesc no va poder anar personalment a la COP28 de Dubai, però el seu missatge adreçat als participants en aquesta nova cimera de caps d’Estat sobre el canvi climàtic va arribar per mitjà del secretari d’Estat del Vaticà, Pietro Parolin. Així, aquest dissabte, durant la segona jornada de la reunió, el cardenal italià va transmetre la missiva amb què el pontífex va voler encoratjar les decisions a favor del desenvolupament de les energies renovables, oferint suport a l’educació per a estils de vida sostenibles i l’eliminació dels combustibles fòssils. “Que aquesta COP —va dir— sigui un punt d’inflexió, que manifesti una voluntat política clara i tangible, que condueixi a una acceleració decisiva cap a la transició ecològica, a través de formes que siguin eficients, obligatòries, i que es puguin monitorar fàcilment”.
En un contundent al·legat, Bergoglio també va instar els dirigents mundials a adoptar la via del “multilateralisme” per poder establir un “marc de cooperació efectiva” que doni resposta als desafiaments del món actual. “És essencial reconstruir la confiança, fonament del multilateralisme. I això és vàlid per a la cura de la creació i també per a la pau”, va assegurar Francesc, referint-se a dues temàtiques urgents i mútuament relacionades. Així, recordant les nombroses guerres en curs arreu del món, que no resoldran els problemes sinó que els augmentaran, el Papa va llançar una proposta: “Amb els diners que s’usa en armes i altres despeses militars, constituïm un fons mundial per a acabar d’una vegada amb la fam i dur a terme activitats que promoguin el desenvolupament sostenible dels països més pobres, per combatre el canvi climàtic”.
Discurs íntegre
Senyor President,
senyor Secretari General de les Nacions Unides,
il·lustres Caps d’Estat i de Govern,
senyores i senyors:
Lamento no poder estar reunit personalment amb vostès, com hagués volgut, però em faig present perquè l’hora és urgent. Em faig present perquè, ara més que mai, el futur de tots depèn de l’avui que triem. Em faig present perquè la devastació de la creació és una ofensa a Déu, un pecat no sols personal sinó estructural que repercuteix en l’ésser humà, sobretot en els més febles; un greu perill que penja sobre cadascun i que amenaça amb desencadenar un conflicte entre generacions. Em faig present perquè el canvi climàtic és «un problema social global que està íntimament relacionat amb la dignitat de la vida humana» (Exhort. ap. Laudate Deum, 3). Em faig present per a formular una pregunta a la qual estem cridats a respondre ara: treballem per una cultura de la vida o de la mort? Els demano de cor: triem la vida, triem el futur! Escoltem el gemec de la terra, sentim el clam dels pobres, donem sentits a les esperances dels joves i als somnis dels nens! Tenim una gran responsabilitat: vetllar perquè no se’ls negui el futur.
Està demostrat que els canvis climàtics actuals deriven de l’escalfament del planeta, causat principalment per l’augment de gasos d’efecte hivernacle en l’atmosfera, provocat, al seu torn, per l’activitat humana, que en els últims decennis s’ha tornat insostenible per a l’ecosistema. L’ambició per produir i posseir s’ha convertit en una obsessió, i ha desembocat en una avidesa sense límits, que ha fet de l’ambient objecte d’una explotació desenfrenada. El clima trastornat és un advertiment perquè aturem aquest deliri d’omnipotència. L’únic camí per a poder viure en plenitud és que tornem a prendre consciència, amb humilitat i valentia, del nostre límit.
Què obstaculitza aquest itinerari? Les divisions que existeixen entre nosaltres. Però un món interconnectat, com l’actual, no pot estar desvinculat en aquells qui el governen, mentre les negociacions internacionals «no poden avançar significativament per les posicions dels països que privilegien els seus interessos nacionals sobre el bé comú global» (Carta enc. Laudato si’, 169). Ens trobem davant de postures rígides, quan no inflexibles, que tendeixen a protegir els ingressos propis i de les seves empreses, justificant-se a vegades pel que uns altres han fet en el passat, amb reiterades evasions de responsabilitat. Però la tasca a la qual estem anomenats avui no és cap a l’ahir, sinó cap al demà; un demà que, ens agradi o no, serà de tots o no serà.
Impressionen, en particular, els intents d’atribuir-li la responsabilitat als pobres o al nombre de naixements. Són tabús que cal objectar amb decisió. No és culpa dels pobres, perquè gairebé la meitat del món, la més pobra, és responsable de tot just el 10% de les emissions contaminants, mentre que la distància entre els pocs acomodats i els molts desfavorits mai ha estat tan profunda. Ells són, en realitat, les víctimes del que està succeint. Pensem en les poblacions indígenes, en la desforestació, en el drama de la fam, de la inseguretat hídrica i alimentària, en els fluxos migratoris provocats. Respecte als naixements, no són un problema, sinó un recurs; no estan en contra de la vida, sinó a favor, mentre que uns certs models ideològics i utilitaristes que se’ls imposen a les famílies i poblacions, amb guants de seda, són veritables colonitzacions. Que no es perjudiqui el desenvolupament de tants països, ja sobrecarregats de pesats deutes econòmics, sinó més aviat es consideri la repercussió que tenen poques nacions, que són responsables d’un preocupant deute ecològic respecte a altres (cf. ibíd., 51-52). Seria just trobar modes adequats per a condonar el deute econòmic que grava sobre diversos pobles, tenint en compte el deute ecològic que hi ha en favor d’ells.
Senyores i senyors, permetin-me que, en nom de la casa comuna on vivim, em dirigeixi a vostès, com a germans i germanes, per a preguntar-los: quin és el camí per a sortir d’això? És el que vostès estan recorrent en aquests dies: un camí conjunt, el multilateralisme. En efecte, «el món es torna tan multipolar i alhora tan complex que es requereix un marc diferent de cooperació efectiva. No n’hi ha prou amb pensar en els equilibris de poder […]. Es tracta d’establir regles globals i eficients» (Laudate Deum, 42). En tal sentit, causa preocupació que l’escalfament del planeta estigui acompanyat per un refredament del multilateralisme, per una creixent desconfiança en la comunitat internacional, per una pèrdua de la «consciència comuna de ser […] una família de nacions» (S. Joan Pau II, Discurs a la cinquantena Assemblea General de les Nacions Unides, Nova York, 5 octubre 1995, 14). És essencial reconstruir la confiança, fonament del multilateralisme.
Això és vàlid per a la cura de la creació i també per a la pau. Són les temàtiques més urgents i estan mútuament relacionades. Quantes energies està malgastant la humanitat en les nombroses guerres en curs, com a Israel i Palestina, a Ucraïna i en moltes regions del món; conflictes que no resoldran els problemes, sinó que els augmentaran! Quants recursos malgastats en armament, que destrueixen vides i arruïnen la casa comuna! Llanço de nou una proposta: «amb els diners que s’usa en armes i altres despeses militars, constituïm un fons mundial per a acabar d’una vegada amb la fam» (Carta enc. Fratelli tutti, 262; cf. S. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio, 51) i dur a terme activitats que promoguin el desenvolupament sostenible dels països més pobres, per a combatre el canvi climàtic.
És tasca de la nostra generació prestar oïda als pobles, als joves i als nens per a establir les bases d’un nou multilateralisme. Per què no començar per la casa comuna? Els canvis climàtics mostren la necessitat d’un canvi polític. Sortim del mal pas dels particularismes i nacionalismes, que són esquemes del passat. Abracem una visió alternativa, comuna; ens permetrà una conversió ecològica, perquè «no hi ha canvis duradors sense canvis culturals» (Laudate Deum, 70). En tal sentit, els asseguro el compromís i suport de l’Església catòlica, particularment activa en l’educació i sensibilització a la participació comuna, així com en la promoció d’estils de vida, perquè si la responsabilitat és de tots, la de cadascun és fonamental.
Germanes i germans, és essencial un canvi de ritme que no sigui una modificació parcial de ruta, sinó un mode nou d’avançar junts. Si en la senda de la lluita contra el canvi climàtic, que es va obrir a Rio de Janeiro en 1992, l’Acord de París va suposar «un nou començament» (ibíd., 47), urgeix ara rellançar el camí. Es necessita donar un signe d’esperança concret. Que aquesta COP sigui un punt d’inflexió, que manifesti una voluntat política clara i tangible, que condueixi a una acceleració decisiva cap a la transició ecològica, per mitjà de formes que posseeixin tres característiques: «que siguin eficients, que siguin obligatòries i que es puguin monitorar fàcilment» (ibíd., 59). I que es realitzin en quatre camps: l’eficiència energètica, les fonts renovables, l’eliminació dels combustibles fòssils i l’educació a estils de vida menys dependents d’aquests últims.
Si us plau, anem cap endavant, no cap enrere. És notori que diversos acords i compromisos assumits «han tingut un baix nivell d’implementació perquè no es van establir adequats mecanismes de control, de revisió periòdica i de sanció dels incompliments» (Laudato si’, 167). Es tracta aquí de no ajornar més, no sols de desitjar sinó de realitzar el bé dels vostres fills, dels vostres ciutadans, dels vostres països, del nostre món. Siguin vostès artífexs d’una política que doni respostes concretes i unificades, demostrant d’aquesta manera la noblesa de la responsabilitat que revesteixen i la dignitat del servei que presten. Perquè per a això està el poder, per a servir. No té cap sentit preservar avui una autoritat que demà serà recordada per la seva incapacitat d’intervenir quan era urgent i necessari (cf. ibíd., 57). La història els hi agrairà. I també les societats en les quals viuen que, en el seu interior, es troben nefastament dividides en “bàndols”: catastrofistes o indiferents, ambientalistes radicals o negacionistes climàtics. És inútil que ens endinsem en aquestes formacions; en aquest cas, com en la causa de la pau, no porten a cap solució. El remei és la bona política: si un exemple de concreció i cohesió ve del vèrtex, beneficiarà a les bases, on tants, sobretot joves, ja estan compromesos amb la promoció de la cura de la casa comuna.
Que el 2024 marqui el punt d’inflexió. Per a això, desitjaria que un episodi que va tenir lloc en 1224 fos un signe favorable. En aquest any Francesc d’Assís va compondre el Càntic de les criatures. Ho va fer després d’una nit de patiment físic, ja completament cec. Després d’aquella nit de lluita, amb l’ànim reconfortat gràcies a una experiència espiritual, va voler lloar a l’Altíssim per totes aquelles criatures que ja no podia veure, però que percebia com a germans i germanes, perquè provenien del mateix Pare i eren comuns a tots els homes i dones. Un il·luminat sentit de fraternitat el va portar, d’aquesta manera, a transformar el dolor en lloança i el cansament en compromís. Poc després li va agregar una altra estrofa, en la qual lloava a Déu pels quals perdonen, i ho va fer per a resoldre ―amb èxit― una escandalosa baralla entre el primer magistrat i el bisbe. També jo, que porto el nom de Francesc, voldria dir-los amb sinceritat de cor: deixem enrere les divisions i unim les forces! I, amb l’ajuda de Déu, sortim de la nit de la guerra i de la devastació ambiental per a transformar el futur comú en una alba lluminosa. Gràcies.