L’orde del Cister —o del Cistell, com precisa cada cop que s’hi refereix l’historiador Joan Papell (Preixens, 1942), tot i que aquesta forma estigui menys estesa— és per a la societat de les comarques de l’interior de Tarragona un element religiós i patrimonial indispensable quan es fa ostentació de la seva història.
En ple segle XXI, a aquesta aclimatació de la petjada cistercenca en la història de la coneguda com a Catalunya Nova s’hi ha arribat després del treball incessant que han fet durant dècades historiadors, arxivers i altres cultivadors del relat històric com ho és, encara avui, aquest investigador de la Noguera, que encetava aquest divendres, a Montblanc, la tercera edició del “Curs de Cultura Medieval” dels Amics de l’Art Romànic, filial de l’Institut d’Estudis Catalans i adscrita a la seva Secció Històrico-Arqueològica.
Després de comentar els orígens francesos del Císter, la mirada de Papell es desviava cap a la Conca de Barberà, l’Alt Camp i l’Urgell, on reposen des del segle XII les pedres que conformen els monestirs de Poblet, Santes Creus (“o Valldaura”, com aclaria) i de Vallbona de les Monges, tres emblemes del pas cistercenc per aquestes terres “pel creixement de la realitat econòmica i demogràfica d’Occident”, afegia.
Tot plegat es remunta a una “explosió cistercenca” començant, com reconeixia l’historiador, pel de Poblet, “per bé que en el segle actual es rivalitzi encara sobre si va ser abans el de Santes Creus”. Aquest dubte històric ha estat corregit, com va voler incidir Papell, per l’historiador i monjo cistercenc (ja traspassat) Agustí Altisent, que el conferenciant volia rememorar en diverses ocasions del seu discurs.
I, com deia l’escriptor Josep Pla, “Poblet és un món“, com també ho són Santes Creus i Vallbona de les Monges. Però aquest cenobi del 1150 —convertit en un monestir al servei de la monarquia, com assenyalava el cartell d’aquesta proposta de coneixement històric i cultural— té la particularitat, a diferència dels altres dos edificis, de ser l’únic que conserva totes les dependències medievals originals.
Per això recordava Papell que, entre el 1151-53 i el 1180, es va treballar a Poblet, per bé que no es conegui exactament què s’hi feia: existeix la possibilitat que el projecte inicial fos edificar-hi un monestir petit per a una comunitat que oscil·laria la vintena de monjos, ja que la donació de terres inicial, l’hortus Populeti, no donava per a més. A pesar d’això, aviat la comunitat va obtenir el favor reial d’Alfons I el Cast, fill del comte fundador, Ramon Berenguer IV, i, així, les possessions van començar a créixer.
Fins a l’actualitat, el Monestir de Santa Maria de Poblet ha crescut veient com s’hi afegien altres construccions, funcionals o decoratives, al seu voltant, que expliquen la vitalitat del cenobi i responen a diverses vicissituds històriques, així com a les circumstàncies econòmiques de cada època que ha hagut de superar. Amb la capacitat de transportar l’auditori a un passat remot, Papell llegia plàcidament un discurs que ha redactat a còpia d’anys d’estudi i de voluntat per indagar en desenes de fonts. El paper dels historiadors, com es va palesar, esdevenia en aquest curs el vehicle per entendre millor el passat.
