El passat 24 de desembre a la tarda, quan la majoria de la població cristiana mundial es preparava per a celebrar el Nadal, Esteban Velázquez SJ (Las Palmas de Gran Canaria, 1947) va començar un dejuni voluntari per la pau. Amb aquest acte, que es va prolongar fins a l’1 de gener, el jesuïta va voler instar els líders polítics i religiosos a promoure una reforma substancial en les Nacions Unides, la instauració d’una constitució mundial vinculant sense excepcions i l’aplicació real i universal d’un “no a la guerra”. Perquè, segons sosté, no és ingenu pensar que el món pot trobar solucions sense recórrer a les armes.
A cavall actualment entre la comunitat jesuïta de la Facultat de Teologia de Granada i Jérez del Marquesado, on presideix la Fundación Centro Persona y Justícia, Velázquez acumula una llarga trajectòria com a sacerdot compromès amb la justícia social. Des de la seva illa natal fins al Marroc i passant pel Salvador, on entre els anys 80 i 90 va participar en iniciatives de pau i va atendre pastoralment i humanament a la població civil i a la guerrilla, el religiós ha participat en nombrosos moviments socials relacionats amb la solidaritat internacional, la globalització, la interculturalitat, el diàleg interreligiós o les migracions.
Així, als seus 76 anys assegura que té encara la intenció de “continuar batallant, en el bon sentit de la paraula”, perquè com a militant de la noviolència activa en la línia gandhiana, no pot romandre impassible davant un ordre mundial no representatiu de la voluntat pacífica de la majoritària dels pobles del món.
Què el va motivar a dur a terme el seu dejuni per la pau precisament durant les festes de Nadal?
Vaig sentir com un doble impuls. D’una banda, aquesta protesta mirava més a la coherència que a l’eficàcia. Sentia una necessitat interior de solidaritat: no podia viure unes festes com si res estigués passant, amb tantes guerres en diferents llocs, però especialment a Gaza. Sentia que d’alguna manera havia de fer meu el sofriment de tanta gent en aquest context tan dramàtic.
En segon lloc, el meu acte va voler ser també una crida al sector religiós i al polític. Quant al primer, considero un escàndol que en un context en què es parla tant de diàleg interreligiós, les tres religions abrahàmiques —a les quals pertanyen la majoria dels pobles que s’estan matant en diferents llocs del món— no hagin llançat ni una sola declaració conjunta demanant no sols la pau en abstracte sinó el respecte al dret internacional.
Ha fet alguna petició concreta perquè aquesta eventual declaració es porti a terme?
Per descomptat, he escrit en dues ocasions al cardenal Miguel Ángel Ayuso, prefecte del Dicasteri per al diàleg interreligiós de la Santa Seu. Li he preguntat què estava fent l’Església catòlica per a impulsar aquesta acció. Però fins ara, no n’he rebut resposta.
“CONSIDERO UN ESCÀNDOL QUE ELS LÍDERS DE LES TRES RELIGIONS ABRAHÀMIQUES —A LES QUALS PERTANYEN LA MAJORIA DELS POBLES QUE S’ESTAN MATANT— NO HAGIN LLANÇAT NI UNA SOLA DECLARACIÓ CONJUNTA DEMANANT LA PAU I EL RESPECTE AL DRET INTERNACIONAL”
En el manifest que va publicar amb motiu de la seva protesta, també es va mostrar crític amb les Nacions Unides.
En efecte, l’altra gran incoherència del món actual és el funcionament de les Nacions Unides. És inadmissible el fet que encara, en un context en què la paraula democràcia sembla “sagrada” i està en boca de tots, existeixi en l’ONU un poder de veto que impedeixi l’exercici del dret humanitari de guerra, com ha ocorregut en el cas de Gaza o com va passar també amb la guerra d’Ucraïna. Això demostra una contradicció in terminis total amb la pretesa “democràcia” per la qual diuen regir-se tants països del primer món. L’ONU és i serà un sistema antidemocràtic mentre tingui aquesta estructura piramidal, dictatorial, de cinc països que s’arroguen el dret a veto per haver guanyat una guerra i mentre el Consell de Seguretat tingui més poder que l’Assemblea General.
Creu que existeixen propostes alternatives?
Per descomptat. Federico Mayor Zaragoza, José Esquinas i el ja mort Miguel Escoto han fet propostes molt ben pensades per a canviar aquestes estructures.
Com creu que està la societat actual pel que fa a cultura de pau i noviolència?
En aquest moment, la noviolència activa té molta menys presència social que en uns altres temps. Diria que si no sorgeix una línia de noviolència amb fort caràcter polític, no sols testimonial, la violència guanyarà cada vegada més pes en el context mundial. Necessitem urgentment líders i grups com els que durant el segle XX van influir en la línia dels esdeveniments. Líders com Ghandi, com Luther King o Nelson Mandela i tants uns altres que van apostar sempre per la solució no armada dels conflictes. Aquesta línia podria tenir un suport popular en aquests temps i és indispensable perquè aquest món no es converteixi en una massacre total.
Què opina de les mobilitzacions ciutadanes? Diu el seu “col·lega”, el també jesuïta Joan Morera, que si bé no solen servir per a aturar les guerres, en canvi, són indispensables per mantenir la dignitat humana. Hi està d’acord?
Absolutament. I a més d’això, les mobilitzacions poden tenir una presència política important. Sembla que l’últim ressò d’un pacifisme fort en la societat es va produir contra la guerra de l’Iraq. Record que en aquells dies vaig publicar un article titulat “No a la guerra o no a ‘aquesta guerra’?” Perquè tenia la impressió que aquell pacifisme responia més a la conjuntura política del moment que a l’esperit de noviolència activa. I els fets posteriors ho han demostrat. Quan es va superar aquella etapa, marcada per una forta oposició a la política dels Estats Units, es van acabar les protestes perquè no hi havia una rendibilitat en termes polítics. Però la noviolència activa té un plantejament filosòfic i espiritual que va més enllà de qualsevol conjuntura. El moviment de noviolència activa està mort i cal ressuscitar-lo si no volem entrar de ple en la tercera mundial a trossos, com diu el Papa.
“EL MOVIMENT DE NOVIOLÈNCIA ACTIVA ESTÀ MORT I CAL RESSUSCITAR-LO SI NO VOLEM ENTAR DE PLE EN ALLÒ QUE EL PAPA FRANCESC ANOMENA LA TERCERA GUERRA MUNDIAL A TROSSOS”
Per a acabar, i tornant al tema d’Israel i Palestina, considera que, com han dit alguns, el govern israelià està utilitzant el dolor del poble jueu durant l’Holocaust per a colonitzar la terra i castigar impunement la població palestina?
Més que usar, el govern d’Israel, amb l’ajuda del seu exèrcit, està posant de manifest allò que s’ha donat altres vegades en la història: que el que ha estat víctima s’acaba convertint en botxí. El fet d’haver estat víctima, genera una espècie d’autodefensa innata perquè allò no es repeteixi. I en el cas d’Israel, potser això els porta potser a veure de manera desproporcionada les amenaces o atacs que puguin rebre, creient que podria tornar a produir-se un episodi de la magnitud de l’Holocaust. És un mecanisme autodefensiu que té una certa lògica i que desgraciadament es repeteix en la història. En qualsevol cas, a Israel hi ha una certa consciència messiànica de poble escollit que ha de portar endavant el projecte de Déu peti qui peti.
En el govern actual d’Israel tenen molt pes els ultraortodoxos, aliats de Netanyahu. En aquest sentit, sempre s’ha parlat del mal que pot produir-se quan les religions són interpretades des d’una perspectiva fonamentalista i posades al servei de l’interès particular d’un poble.
Efectivament. I en aquest punt cal assenyalar que el que distingeix essencialment el pensament jueu del pensament cristià és l’universalisme del segon: Crist va venir al món perquè el seu missatge de pau arribés a tots els confins de la Terra i per al qual sentís l’esperit tingués la mateixa cèl·lula d’identitat i llicència de participació en el nou poble de Déu (l’Església) que el que era del poble triat (el poble d’Israel). Per això un dels grans conflictes de Jesús va ser el fet d’anar en contra d’aquells que interpretaven la seva tradició religiosa com un senyal inequívoc que eren un poble triat i que els altres, d’alguna manera, eren de segona categoria. En aquesta tendència perillosa de qualsevol poble que es messianitza, veig també part del poble jueu sionista. També em fa l’efecte que es creuen en possessió de l’anàlisi perfecta i objectiva de la realitat, de manera que mostren poca capacitat de deixar-se interpel·lar per altres coordenades i paradigmes ètics i espirituals.
Com definiria, en definitiva, el que està passant en el conflicte de Terra Santa, que ha portat Sud-àfrica a posar una querella a Israel per la seva actuació a Gaza?
En primer lloc, vull aclarir que dono suport explícitament a la denúncia que ha posat Sud-àfrica davant el Tribunal Penal Internacional per “indicis genocidi”. Dit això, el que passa en aquest conflicte és una expressió més de l’antiga controvèrsia entre la perspectiva nacionalista estreta i la perspectiva universalista àmplia. Tot nacionalisme mal entès pot ser motiu o via per a un menyspreu de la resta i per a una justificació de la violència en defensa de la seva pulcritud, de la seva excel·lència com a poble en relació amb altres pobles. Que Déu ens deslliuri de considerar-nos, a qualsevol poble o nació, superiors i no necessitats del concurs dels altres per a trobar l’humanisme integral al qual tots estem cridats.
