Els habitants del que avui dia és Llaés es podrien comptar amb els dits d’unes quantes mans. Hi viu tan poca gent perquè es tracta d’una petita zona muntanyenca del Ripollès, a la qual s’arriba sense sortir del terme de Ripoll i amb un mapa a les mans que no desubiqui el visitant. De tanta escassetat demogràfica que hi ha sembla que les agulles del rellotge s’hagin quedat aturades en el temps: ho testimonien els seus camps verges, les vaques que pasturen al seu aire, un castell del 919 i, des d’aquest mateix any, una església amb una marededeu romànica.
No és que el romànic, com a moviment artístic, encara perduri en ple segle XXI, vuit-cents anys després, sinó que un jove de vint que hi té les arrels familiars més que sedimentades, en aquest lloc, ha aconseguit que el nom de Llaés aparegui més vegades als mitjans de comunicació que en tota la seva història. El motiu ha estat la seva fixació per tornar a col·locar a l’altar del petit temple de Sant Bartomeu, situat dins el castell, una figura que imita la que fa més de cent anys es va malvendre sense el consentiment dels veïns al Museu Episcopal de Vic, on encara s’exposa.
El jove és en Lluís Garcia i té una gairebé malaltissa (en el bon sentit de la paraula) adoració per l’art romànic. Ho constata la descripció acurada dels passos que ha seguit per elaborar el seu treball a través de les xarxes socials, on ha recollit desenes de seguidors, i la seva destresa amb l’escarpa i el martell per fer-lo realitat. Va decidir estudiar la carrera universitària de lletres que cursa a distància per poder dedicar més hores a la seva passió al taller d’un conegut, i, per això, ja ha començat a veure’n els fruits: sense anar més lluny, al febrer es va entronitzar la seva talla de guix i fusta de noguer i cirerer al Monestir de Ripoll, enmig d’una forta expectació, i des d’aquest mateix mes ja descansa a Llaés. Una tasca que, no gens exòtica i a la vegada atrevida, l’ha servit per rebre una altra comanda, en aquest cas a Matamala, a les Llosses, per continuar donant ales al seu principal passatemps.
Les tres dimensions de la seva marededeu, amb una especial semblança amb la de Montserrat en la seva composició, salvant les distàncies, no han requerit tècniques massa sofisticades més enllà de “l’ull clínic, un metro, un llapis i una càmera de fotografiar per imitar la que Llaés va perdre, i que ara recupera”, reconeix Garcia. Una clara representació que l’art i la religió també poden ballar altres músiques, i que recorda a altres casos com l’entusiasta predisposició d’un artesà de Gisclareny, al Berguedà, que no fa tant va convertir el tronc d’un ametller en una taula que presideix l’altar de l’Església del Roser, tot escolpint-hi detalls a sobre com ara un copó amb el pa eucarístic. Art que substitueix art.
